Sala de Premsa Sala d'expertes i experts Pere Tarrés en xifres Opinió i anàlisi d'actualitat
 Tornar a Notícies
  • Oscar Martínez, professor de la Facultat Pere Tarrés: “Els professionals a les llars de les persones hem d’aconseguir ser-hi sense envair”

Oscar Martínez, professor de la Facultat Pere Tarrés: “Els professionals a les llars de les persones hem d’aconseguir ser-hi sense envair”

11.11.20

Conversem amb Oscar Martínez, professor de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés, que ha publicat el llibre Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo (editorial UOC, 2020), sobre el paper dels professionals socials que han de treballar a la llar d’altres persones. Martínez fa una reflexió sobre el significat de llar i la feina que han de desenvolupar els professionals en un espai tan personal.

Primer de tot, enhorabona per la publicació del seu nou llibre Habitar recursos residenciales. Trabajar donde el otro está viviendo. Té una trajectòria de més de 20 anys dedicada a l’educació social, i al seu llibre parla sobre la importància del concepte de “lloc de residència” des de la perspectiva dels professionals de l’acció social. Expliqui’ns una mica més aquest concepte.

Des del 95 m’hi dedico i, especialment, ho he fet en l’àmbit residencial. Aquest tipus d’espai és un lloc que té unes característiques molt especials. Treballar en el lloc on viu la gent ho hem de veure com un espai de privilegi pel que significa en quant a proximitat, però també en quant a complexitat. Malgrat que alguns d'aquests recursos siguin habitats per persones diferents quan passen els anys, mentre tu estàs treballant, les persones a les que atens hi estan vivint. De fet, un dels dubtes que he tingut en algun moment de la meva trajectòria fent d’educador social era si jo estava vivint o treballant allà.

 

A vegades se’ns escapa que aquests espais són la llar de persones. Què pot aprendre un educador social de les reflexions del seu llibre? Són extrapolables a la població en general?

La meva mare ha estat la primera lectora del llibre quan encara ni m’havia arribat a mi i, malgrat que ella no s’ha dedicat a l’educació social, m’explica que li ha semblat molt interessant i fins i tot ja ha començat la segona lectura. He tractat de fer un anàlisi sobre el que significa per les persones tenir una llar, un dels pocs espais on tens la certesa que hi tornaràs en algun moment del dia. De fet, hi ha un capítol on tracto de posar en èmfasi que la relació personal que tenim amb els espais on hem viscut pot impactar en la manera que tenim de treballar en el lloc on les persones a les que atenem hi viuen.

Com afecta tenir una llar i el sentiment de pertinença al benestar emocional d’una persona?

D’això en sap molt gent com ara l’Albert Sales, que assessora l’Ajuntament de Barcelona en qüestions relacionades, entre d’altres, amb la crisi habitacional i el fenomen del sensellarisme. La casa té moltes característiques i una de les més bàsiques que ha de tenir és la de seguretat. A partir d’aquí, una llar, pot complir amb moltes altres necessitats, com per exemple, les espirituals o no materials, o, en molts casos, allò relacionat amb el benestar emocional. La qüestió és si quan hi treballem com a professionals reflexionem prou intensament sobre aquestes necessitats.

 

La nostra llar és el nostre refugi, però en el cas de persones que necessiten de l’ajuda de professionals de l’acció social es veuen obligats a aquesta invasió de la seva intimitat. Considera que aquesta és una qüestió que el professional ha de tenir en compte i no perdre de vista mai?

Estic molt d’acord. Una de la funcions bàsiques és el refugi. I hem de tenir molt clar que, només a la ciutat de Barcelona, hi ha mil persones que cada nit han de dormir sense la possibilitat de refugi. L’impacte físic i mental d’aquesta situació és massa elevat per consentir que el nostre sistema provoqui aquesta situació. Les administracions s’han de fer seva aquesta situació i tenir clar que no es solucionarà amb espais perquè dormin sinó amb polítiques valentes d’accés a l’habitatge i amb una regulació del preu d’aquests.

Pel que fa a la invasió que fem els professionals a les llars de les persones, crec que ho hem de prendre des d’aquest punt de vista i que per tant hem d’aconseguir ser-hi d’alguna manera sense envair. I això passa per treballar sempre generant suports perquè les persones puguin ser independents i puguin decidir sobre la seva vida i, per descomptat, puguin decidir sobre què fan o deixen de fer a casa seva. És cert que quan treballem a espais col·lectius aquesta qüestió és més difícil de resoldre, però en tot cas hi hem de pensar perquè les persones no deixin d’estar còmodes a la seva pròpia llar.

 

En el seu cas, és un professional que ha treballat, especialment, amb persones amb diversitat funcional i pels quals el seu habitatge requereix unes característiques específiques. Tot i això, les seves reflexions i aportacions es podrien aplicar a qualsevol tipus de situació vital independentment de si parlem de persones amb diversitat funcional o no?

De fet, les necessitats que té una persona amb diversitat funcional són les mateixes que les de tothom. Tots necessitem suports que busquem al nostre voltant. En aquest cas, les llars on viuen persones amb diversitat cal que construeixin aquests suports perquè puguin, sobretot, decidir sobre la seva pròpia vida.

 

Casualment, el seu llibre ha coincidit amb una crisi sanitària i social sense precedents, la de la Covid-19. Durant molts mesos, tothom va haver de fer un ús intensiu de la seva llar, creus que el concepte de llar s’ha transformat i ha deixat en evidència problemes que abans passaven desapercebuts per la gran majoria de persones?

Teníem previst presentar el llibre per Sant Jordi i, efectivament, res més oportú que parlar de cases. Hem parlat molt sobre aquest tema aquest mesos però penso que hem vist massa cases fora de lloc com les dels futbolistes i famosos amb piscina. En canvi, les habitacions on moltes famílies viuen, a pisos compartits, ha costat molt més veure-les. Les persones necessiten d’un mínim espai per viure i el lloc ha de tenir unes característiques mínimes d’habitabilitat. Però el sistema i l’engranatge sociopolític ha preferit que l’habitatge sigui un mercat per especular.

Moltes persones han descobert que hi ha gent en situacions molt extremes on la definició de llar és molt reduïda o simplement no existeix. Hi ha gent molt desprotegida en aquest sentit i no hem d’oblidar que, en molts casos, parlem de famílies amb nens i nenes petites que han de malviure en espais reduïts compartits amb altres persones que ni tan sols coneixen.

És molt provable que la Covid-19 impacti en els dissenys dels pisos que es construeixin. Segurament el luxe de tenir almenys un balcó passarà a ser un mínim de les noves construccions.

 

L’arribada de la Covid19 també ha posat de relleu que molta gent no tenia ni tan sols un espai per a poder confinar-se. En alguns casos, es van habilitar espais per part de les administracions. Consideres que es va buscar la practicitat sense tenir en compte el que suposa crear una llar a nivell emocional per aquestes persones?

La situació ha estat molt excepcional i estic segur que ni les persones que decideixen muntar un espai gran per persones en situació de sensellarisme, per exemple, creien en el model que s’estava generant. Però la situació requeria de decisions ràpides que poguessin cobrir algunes necessitats molt bàsiques per poder complir amb les directrius que estàvem seguint. En aquest cas, com sempre, no hem d’oblidar que, malgrat que a Barcelona es concentren moltes persones en aquesta situació, moltes provenen d’altres municipis que literalment els fan venir fins a Barcelona perquè prefereixen no atendre’ls ni generar projectes.

 

La societat s’hauria d’esforçar més per treballar i integrar el respecte per la llar de l’altre, com a espai clau de la seva identitat? A vegades sembla que cobrir només les necessitats físiques és suficient i ens oblidem de la resta d’aspectes que conformen el benestar personal.

Entenc que cada persona és diferent i cada persona té una connexió amb casa seva de manera diversa. Com explicava abans, la qüestió és que, com a professionals, hem de tenir el màxim respecte per la manera que volen viure les persones a les que atenem. Sí que és veritat que tots hem tingut la sensació d’entrar a cases que són més acollidores i confortables que d'altres.

 

Per últim, quina recomanació faria a un/a graduat/da en Educació Social o en Treball Social que hagi de treballar en l’espai vital d’una altra persona per primera vegada?

Que pensin, si ho han pogut experimentar, en el moment que van començar a viure en el seu pis. Potser el van comprar i els van donar les claus a la notaria. O potser van signar el lloguer amb el propietari/a al mateix pis i en aquell moment els van fer l’entrega de les claus, van acomiadar-lo i es van quedar sols allà. Que pensin què és el que van fer a partir d’aquell moment i totes les decisions que van prendre. I que després de pensar en aquell moment de tanta il·lusió, el traslladin a les persones que atendran i reflexionin sobre si han pogut prendre totes aquestes decisions que elles sí que van prendre.

Sobretot suggeriria molta prudència a l’hora de viure on l’altre està vivint i sempre ser conscients de la seva posició de privilegi i, en molts moments de poder, que poden fer servir justament perquè el veritable protagonista de les decisions sigui la persona que hi viu i no el professional que, al cap i a la fi, té bastants possibilitats de marxar al cap d’un temps.