Sala de Premsa Sala d'expertes i experts Pere Tarrés en xifres Opinió i anàlisi d'actualitat
 Tornar a Notícies
  • “S’hauria de deconstruir la idea que tenim del tractament tradicional de la delinqüència”

“S’hauria de deconstruir la idea que tenim del tractament tradicional de la delinqüència”

22.12.20

L’escletxa de gènere, la desigualtat entre homes i dones, és encara molt present a la nostra societat. El sistema penitenciari espanyol n’és un exemple i hem parlat amb la Judith Ballestero, que ha analitzat amb una visió de gènere el sistema penitenciari espanyol en el seu Treball de Final de Grau d'Educació Social de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés -Universitat Ramon Llull

 - El teu treball tracta la visió de gènere al sistema penitenciari espanyol. Per què vas triar aquest tema?

Considero que el col·lectiu de persones privades de llibertat està oblidat i invisibilitzat i s’hi dediquen pocs recursos ja que té nul·la rendibilitat política. La nostra socialització s’ha basat en la cultura punitiva per la qual la presó ha estat la mesura opressora per excel·lència i contemplem la reclusió com l’única via sancionadora que mereix tothom que infringeix la llei. No hem estat educats per tractar d’entendre el rerefons estructural de la comissió d’alguns delictes ni per plantejar els majors beneficis que s’extraurien amb altres mesures alternatives. Cal treballar per un canvi de cultura sancionadora a educadora i incloure el dret a les segones oportunitats.

Investigant els precedents d’estudis sobre delinqüència, em vaig adonar que les teories inicials s’havien basat en explicacions poc contrastades i completament androcèntriques que reflexionaven únicament sobre l’home delinqüent i consideraven la dona una homòloga d’aquest. Tanmateix, les criminologies feministes sorgides fa 80 anys han demostrat les diferents etiologies i tipologies delictives que distingeixen els dos gèneres. Aquesta falta de consideració generalitzada descendeix de la societat històricament patriarcal en la que vivim i tot això jeu en l’arrel de la desigualtat que actualment pateixen les dones en el sistema carcerari present, doncs les polítiques estan pensades i dissenyades pels i per als homes.

Em va semblar interessant visibilitzar la injustícia social que pateixen les dones en el circuit penal i recalcar el doble estigma que arrosseguen cronològicament, ja que no només se les ha considerat transgressores de la llei penal sinó de les normes socials atribuïdes a les dones.

- En termes d’igualtat de gènere és evident que encara queda molt camí a recórrer en la nostra societat. Creus que l’escletxa és encara més gran quan parlem de dones preses? Quin tipus de discriminacions pateixen pel fet de ser dones?

Sens dubte, sí. Pateixen una violència estructural ben bé des de la base del nostre sistema penitenciari, ja que la Llei General Penitenciaria de 1979 (primera en imposar la igualtat de penes entre gèneres), només menciona específicament a les dones en 6 del total dels seus 80 articles, i només per referir-se a temes biològics, assistencials i reproductius. Això prova que tot el model carcerari està pensat per la tipologia delinqüencial i perfil social dels homes. Obviar quelcom tan bàsic, per mi és també un tipus de violència cap a elles.

Tot i que la llei esmentada també es va mostrar simpatitzant amb les institucions exclusives de dones, la realitat és que a Espanya només existeixen 4 centres dispersos i allunyats de les llars de moltes preses (contradient l’art. 12 (LOGPE) d’evitar el desarrelament). Això propicia l’aïllament dels cercles sociofamiliars, amb les seqüeles psicològiques corresponents, que dificulten la integració al medi tancat, la concessió de règims de semillibertat, així com la reinserció postpenitenciaria. La majoria de les recluses, però, es troben en petits mòduls o presons reduïdes de dones dins de grans presons per homes, generalment gestionades per un cap únic que aplica una política institucional on preval la majoria i sense deparar en la minoria de dones.

La falta d’espai empitjora les condicions d’habitabilitat, més encara quan tenen fills i no disposen de l’espai òptim, i també impossibilita la separació de les recluses per graus o tipus de delicte, cosa que condiciona una convivència prosocial entre elles (necessitat requerida a l’art. 8 i 16 (LOGP)). Es destaca també una menor oferta i menys variada de programes de tractament i activitats (d’oci, culturals i formatives) que tendeixen a reproduir els rols de gènere i el paper tradicional d’aquesta, perpetrant la feminització de la pobresa. Així mateix, destaca cap a elles un enfoc molt més psicoterapèutic i medicalitzat, i estudis confirmen un tracte del personal menys benevolent, imposant així estereotips de la feminitat.

- Quina (o quines) ha de ser la institució que iniciï un canvi en aquesta tendència?

Ja sigui des d’un nivell més micro o macro, són molts els punts des d’on es pot iniciar la crida d’aquests canvis. Podria ser la societat feminista creixent, en una pràctica màxima d’empatia i abandonament de la manera tradicional de pensar en la delinqüència (per la que no hem estat educats), o bé les famílies de les preses o les pròpies ex-recluses, els agents promotors d’una iniciativa legislativa popular que demanés condicions pensades específicament per a elles; si bé darrerament han sorgit grups de denúncia d’aquest tipus, la falta de recolzament social i polític els ha obligat a desaparèixer. 

Caldria lluitar per fer efectiu un enfocament de gènere en tots els nivells estatals, de manera tranversal, no només en l’àmbit penitenciari; tanmateix, aquestes pretensions es veuen obturades per la visió androcèntrica que encara preval. Treballar des d’un enfoc de gènere permetria donar respostes equitatives, contemplant la història, l’estructura social i la subjectivitat de cadascú. Paral·lelament, caldria avaluar periòdicament els organismes d’igualtat i les polítiques implementades per part del departament competent i dels centres penitenciaris, en aquest cas, per assegurar l’efectivitat.

- Proposes algun canvi per al sistema penitenciari per tal d’acabar amb aquesta desigualtat?

Primerament crec que s’hauria de deconstruir la idea que tenim del tractament tradicional de la delinqüència, per centrar-nos en altres models que realment reeduquin i integrin, basant-nos en els estudis empírics fets a nivell nacional i internacional que demostren praxis d’èxit, així com les característiques particulars dels perfils delictius i socials de les dones.

Es podria destacar que el tipus de delictes predominants en dones són de caràcter econòmic i acostumen a delinquir soles o bé com a part de la xarxa delictiva familiar. Sovint són cap de famílies monomarentals, així com tenen altres familiars dependents al seu càrrec. Acostumen a ser supervivents d’una infància marginal, mancada d’oportunitats i amb un historial de maltractaments físics i/o psicològics. Predominen les poques oportunitats educatives i també menys opcions laborals i més precàries. Els estudis demostren nivells superiors d’ansietat en ingressar a la presó i una baixa autoestima, tot en relació amb el fracàs que senten a nivell personal i del rol assignat (dona, mare abandonadora i esposa). Són freqüents les baixes habilitats socials i problemes de relació, així com destaquen pels problemes de drogadicció i salut mental.

La meva proposta, doncs, seria únicament construir un model nou d’institució concret per elles i no incórrer en l’error d’“adaptar” el que ja existeix, doncs seria validar la idea de l’home com a centre normatiu i la dona com la desviació que requereix una mera adaptació. L’èxit s’obtindrà quan es pensi en la dona que delinqueix com un col·lectiu únic.

- Confies en el funcionament del sistema penitenciari espanyol (independentment del gènere) pel que fa a la reinserció en la societat dels presos?

La presó com a mesura d’aïllament del delinqüent fou creada per protegir la societat dels delictes violents, els quals conformen una petita part del total dels comesos pels homes, i encara menys per les dones; això fa dubtar de l’adequació de l’ús que es dona en l’actualitat i incita a pensar en alternatives més justes i eficients.

També és interessant reflexionar sobre corrents de pensament que afirmen que la presó no serveix com a element de prevenció ni reinserció; contràriament, suposa un fracàs com a element resocialitzador i agreuja els problemes socials en contemplar els delictes com a fruit de l’ètica individual i obviant els condicionants socials i estructurals del sistema. D’altra banda, resulta limitant pensar en una acció educativa en un medi tan tancat i reglat en el qual manca l’elecció personal, doncs no es compta amb espai per a la responsabilitat. Caldria emprar la presó com un espai de reflexió on acceptar el delicte, les responsabilitats i repercussions subjacents, així com la voluntat de canvi.

Per últim, cal pensar que el càstig individual manca d’utilitat com a solució o restabliment del mal fet, element oblidat durant dècades i que relegava el paper i necessitats de la víctima, element valuós en el delicte. La justícia restaurativa, per sort, va fent camí en donar respostes a la criminalitat d’una manera més justa i humana.

- Com es pot ajudar, des de la perspectiva de l’educació social, a reduir aquesta escletxa?

L’educació social és clau en aquest procés, ja que vetlla per un desenvolupament just i equitatiu de la vida humana, alhora que promou pràctiques alliberadores i reflexives que indueixen al pensament crític que cal per enfortir la societat i fer-la protagonista de drets.

Des de fora del medi tancat, l’educació social actua com agent de sensibilització que potencia l’educabilitat de la societat en matèria penitenciària, visibilitzant la capacitat de progrés i inculcant el dret a les “segones oportunitats”. També és agent educatiu en matèria de gènere, promovent el feminisme i vetllant perquè quan les preses recuperin la llibertat, no pateixin novament discriminacions per raó de gènere. Així mateix, col·laborem en teixir un entorn social que es corresponsabilitzi de la reinserció efectiva de les dones, alhora que minimitzi el doble l’estigma de la “dona delinqüent”. Dins de la presó, l’educació social té el paper de promoure una visió de gènere que dissenyi abordatges focalitzats en les especificitats de les dones. Cal més formació en gènere als professionals en general i de l’àmbit penitenciari en particular, ja que és una visió que no està integrada transversalment en el sistema educatiu.

En definitiva, l’educació social ha de ser responsabilitat de tots com a forma de consciència col·lectiva. Cadascú ha d’aportar el seu granet de sorra i, si s’escau, estiguem els educadors socials acompanyant els processos de desenvolupament. Espero que en un futur, la igualtat de gènere sigui quelcom normalitzat i no s’hagi d’ensenyar expressament a la societat.