COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Les bones relacions de convivència en els pobles i ciutats no és quelcom que es pugui donar per descomptat. Requereixen d’una avaluació i gestió pública. Donar per assentat que les persones del municipi, independentment dels seus orígens culturals, edat, prejudicis, valors, es relacionarà positivament, amb respecte i tolerància cap a altres formes de vida que repercuteixen en l’ús que es fa a l’espai públic, és si més no, ingenu.

Ara que arriba l'època de fer nous propòsits per a l'any que acabem de començar, pot ser un bon moment per reflexionar novament sobre les mirades que projectem sobre la infància. Per a això, i seguint la proposta que als anys 70 va fer Lloyd deMause en el seu ja cèlebre Història de la infància, jugarem amb la literatura com a font indirecta per entendre la realitat social de la infància.

Fa uns quants anys que tinc la sort de treballar en l’àmbit de la justícia, i més en concret en un Centre Penitenciari. Una feina que requereix coneixement i intencionalitat educativa, però, també, il·lusió i desig.

Si fa falta parlar d’educació ambiental, vol dir que vivim en un món que està malmès i probablement malalt en molts aspectes i que necessita la nostra preocupació i cura.

La pobresa a Espanya s'acarnissa especialment en les famílies amb un sol progenitor, ja que quan en una llar amb fills dependents hi ha dos progenitors, el risc de pobresa i exclusió social es redueix al 26,6%.

Estem immersos en un parlar continu al voltant de qui acompanya i com als MENA, però s’ha parlat menys de qui i com s’acompanya als que acompanyen, els educadors socials.

El passat 10 de desembre a la conferència intergovernamental de la ONU celebrada a Marràqueix (Marroc) s’ha signat el Pacte Mundial per a la Migració Segura, Ordenada i Regular. És, sens dubte, un fet important: per primer cop s’aborden els processos migratoris de manera global i integral i des de la perspectiva dels drets humans.

Tot just acabem de celebrar la castanyada, menjant panellets i moniatos, i ja estem pensant en com planificarem les festes nadalenques.

Una bona manera de fer la millor selecció d’allò que cagarà el tió o portaran els reis és pensar en què allò que comprarem podrà ser educatiu o no i, per tant, nosaltres en som els responsables.

Dins la Fundació Pere Tarrés es desenvolupen un conjunt de Certificats de Professionalitat adreçats a persones que es troben a l’atur o bé que volen cercar noves oportunitats professionals diferents a la seva professió habitual. Moltes d’aquestes persones formen part de l’anomenat tercer sector, conformat per més de 3.000 empreses i a on treballa actualment un volum de persones que fluctua al voltant de les 100.000 persones.

Sovint he escoltat persones que davant les dades o relats de violència sexista exclamen qüestionaments del tipus "però perquè aquestes dones ho aguanten?", "perquè no ho denuncien?" I posteriorment a aquestes preguntes se’n succeeixen d’altres encara més esfereïdores que qüestionen aspectes com l’origen social, cultural i edat de les dones, com si aquestes característiques fossin explicatives del "perquè aquestes dones ho aguanten".

El monogràfic del núm. 69 de la Revista Educació Social, Revista d’Intervenció Socioeducativa planteja un recull d’articles que ens porten a la reflexió sobre la diversitat religiosa de la societat actual per afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

El coaching és un procés creatiu generador de noves possibilitats. Tot coaching és un camí amb unes etapes i unes tècniques que proposa desbloquejar obstacles per poder assolir objectius concrets. Des de la Fundació Pere Tarrés proposem aprendre a guiar un procés de coaching des de una perspectiva creativa apreciant les competències i habilitats que ja tenim. Partim del significat i del sentit que la persona o l’equip està donant a la situació present i com, des de aquest punt, pot crear nous camins de futur realistes que permetin una millora. Aquests camins de futur han de possibilitar una millora per a les persones que acompanyem. És un camí creatiu que es dona entre acompanyador/a i acompanyat/ada.

L’any 1986 la Fundació Pere Tarrés va rebre l’encàrrec de gestionar una casa d’un ciutadà que havia manifestat en el seu testament el desig exprés que es destinés a fins socials i a acollir colònies per a nens i nenes. Actualment, aquesta casa de colònies segueix funcionant com a tal i al voltant de 60.000 infants i joves han gaudit de les activitats que s’hi realitzen.

Amb el nou model d'intervenció socioeducativa a Catalunya, es dibuixa un canvi de plantejament; seguim posant la mirada de l'acompanyament professional als nens i adolescents, però vam incorporar de manera clara l'acompanyament a les famílies.

Com indica la Convenció sobre els Drets del nen, la cobertura de les necessitats del menor correspon a les famílies. La família es concep com la unitat social bàsica que està encarregada de la protecció i del desenvolupament dels seus membres.

Fa poc vaig llegir una frase que em va calar: "les opinions no canvien res, ho fan els actes". Totes i tots, en un moment o altre, hem volgut canviar un status quo amb el que no ens sentíem còmodes. Aquesta breu reflexió em va recordar que no n’hi ha prou amb voler canviar realitats, sinó que cal habitar-les. Opinar és el primer pas, passar a l’acció és ser coherent, i el voluntariat pot ser la diferència que et defineixi.