EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Mirades sobre la infància

  • Mirades sobre la infància
Mirades sobre la infància
Comparteix a les xarxes socials

14.01.19

Ara que arriba l'època de fer nous propòsits per a l'any que acabem de començar, pot ser un bon moment per reflexionar novament sobre les mirades que projectem sobre la infància. Per a això, i seguint la proposta que als anys 70 va fer Lloyd deMause en el seu ja cèlebre Història de la infància, jugarem amb la literatura com a font indirecta per entendre la realitat social de la infància. Aquesta ens mostra com en cada època ha hagut una forma de considerar la infància. Veurem també que totes aquestes mirades encara es mantenen entre nosaltres avui dia. Una dada coincident en bona part de les persones que han estudiat la història de la infància (deMause, Boswell, Ariès, Carlo Moro, Pancera, Postman, entre d'altres) és l'afirmació que en gran mesura aquesta història és el relat d'una tragèdia. De manera genèrica, i per fer-la més comprensibles, podem organitzar-la en tres grans moments, tot i que autors com deMause les subdivideix en etapes més específiques. En qualsevol cas, la idea de partida és analitzar fins a quin punt l'adult ha estat capaç de comprendre empàticament la naturalesa de la infància o, per contra, la relació ha estat de domini, de projecció de frustracions o d'aprofitament del seu poder.

La infància inexistent o explotada

Es tracta d'un període molt extens de la humanitat que es caracteritza pel no reconeixement del nen/a com a subjecte social. Viu com un adult, se’l tracta com un adult més, però està en una posició d'indefensió, de manera que pateix les conseqüències d'aquesta inferioritat. És constant l'abandó, l'explotació i l'abús sobre la seva persona en totes les formes imaginables (laboral, sexual, psicològica...). Des d'un punt de vista literari, la llista d'obres que l'il·lustren seria inacabable. Són textos en els quals de forma més o menys endolcida, l'abandonament, la mort i l'abús estan sempre presents. Nens i nenes tenen ocupacions que avui consideraríem de persona adulta (des del servei domèstic en les nenes, fins a la guerra en els nens). Val la pena recordar algunes obres com els contes tradicionals (La Ventafocs, Blancaneus, La caseta de xocolata, El flautista d'Hamelin), les obres de Charles Dickens (Oliver Twist, Pickwick...), El Lazarillo de Tormes, algun poema de Miguel Hernández (El niño Yuntero, per exemple) o el llibre d'E. Haffner La banda de Berlín, entre d'altres, per fer-nos una idea de la crueltat soferta en la vida infantil.

La infància reconeguda però desvaloritzada

Avançant en el temps, i com a progressió de l'etapa anterior, la infància comença a ser reconeguda, però se la veu com una etapa d'imperfecció i, de vegades, fins i tot de maldat, de manera que normalment el que fan els nens/es es valora negativament i això fa que la relació amb l'adult acostumi a ser difícil i sovint traumàtica. És el que els experts defineixen com l'època dels "encara no" (no responsables, no autònoms, no educats), de manera que la relació amb el món adult es basa en l'obediència, la submissió i la disciplina, de vegades amb càstigs cruels, en ser considerats com un problema. En la literatura infantil clàssica un exemple de directivitat permanent i de necessitat de corregir el comportament infantil pot ser Heidi, de J. Spyri o, de manera més suavitzada, Mary Poppins, de P.M. Travers. Altres clàssics on el protagonisme el té la infància o la joventut poden ser l'obra de R. Musil Les tribulacions de l'estudiant Törless o, més recentment, El guardià sobre el sègol de Salinger, el llibre d'H Buten Quan jo tenia cinc anys em vaig matar o Aires nous, de P. Kocan. Són textos en què es veu clarament com els adults són incapaços de comprendre les necessitats i els sentiments de la infància o l'adolescència i com els protagonistes han d'adaptar-se a un món adult que els és hostil. Dins d'aquesta mateixa època, es pot donar el cas d'una certa dulcificació respecte del tracte donat pels adults, encara que segueix sent des de la superioritat i l'autoritarisme. En aquest període acostuma a passar que la infància viu en un món a part, molt diferenciat del dels adults, en el qual toca fer un "doble joc": d'una banda, han de comportar-se com s'espera que ho facin per evitar-se problemes però, per l'altra, tenen un món secret propi. En la literatura clàssica, un exemple pot ser les obres de Mark Twain (Tom Sawyer), les diferents sèries de personatges de Enid Blyton o, des d'una altra perspectiva més actual, les històries de Harry Potter. Des del punt de vista autobiogràfic, pot ser d'interès llegir Les cendres d'Àngela, de Frank McCourt o el clàssic Tanguy, de Michel del Castillo.

La infància reconeguda i respectada

Finalment, arribar un moment en què la infància és reconeguda des de la seva singularitat, i el nen/a és vist com la persona que és avui i no tant com l'adult que serà demà. És des d'aquesta perspectiva clarament empàtica que es comença a parlar del nen/a com a subjecte de dret, com a persona que és alhora present però també futur. En aquest cas, la relació amb el món adult es construeix des del respecte a les característiques del món infantil. L'adult assumeix la responsabilitat de ser un guia que orienta en el complex camí de créixer, però no des del domini i la submissió, sinó des de la creació d'escenaris on cada infant pugui desenvolupar la seva pròpia manera de ser i de relacionar-se amb aquest món que a poc a poc va descobrint. Es comprèn que el nen/a és un aprenent i, com qualsevol persona que aprèn, comet errors, els mateixos que tots cometem quan ens enfrontem a noves situacions, desconegudes per a nosaltres. Aquí la persona adulta ha de fer l'esforç de respectar els temps i els ritmes de l'aprenent i crear les millors condicions perquè sigui un bon aprenentatge que el capaciti per a una vida autònoma, feliç en la mesura del possible, respectuosa amb si mateix i amb els altres. Com novel·la infantil clàssica un bon exemple és Pippi Långstrump, d'A Lindgren. Altres obres no infantils que transmeten aquesta capacitat de comprensió del món infantil poden ser Me'n vaig amb vosaltres per sempre, de F. Chappell, Una temporada per xiular, d'Ivan Doig o, de manera més indirecta, La llei del menor, d'I. McEwan. En síntesi, és una etapa en què es produeix un canvi qualitatiu en la forma de conviure amb la infància des del reconeixement d'una forma de sentir i de pensar que ha de preservar-se i evitar la "desaparició de la infància" que va pronosticar Postman.

Conclusió

Tot i que aquestes etapes s'han anat succeint de forma cronològica i progressivament la forma de relació amb la infància ha anat millorant, la qüestió és que no s'anul·len entre elles, sinó que conviuen, de manera que el predomini de l'etapa més actual no impedeix que les altres segueixin presents, potser de manera minoritària, però igualment actives. Això ens permet entendre per què avui en dia, quan està plenament vigent la Convenció dels drets de l'Infant ratificada per la majoria de països, segueixen havent-hi situacions d'explotació, d'abús i de domini cruel cap a la infància. Malauradament, no es tracta de fets excepcionals, sinó que són el reflex d'unes formes d'entendre la infància que sempre han existit i que en l'actualitat segueixen vigents. Segurament no les volíem veure i, en el cas de produir-se, la millor defensa era pensar que es tractava de situacions aïllades. Però en aquests dies tenim prou evidències com per convèncer-nos que la norma continua sent la d'una infància trista. L'alternativa és una militància explícita amb el compromís de crear condicions favorables per al creixement de la infància. Això no vol dir caure en el tòpic del nen-rei a qui tot se li consent o de l'adult que tracta al nen/a com un igual (ambdós casos serien formes diferents d'abandonament o de renúncia a la responsabilitat adulta). Es tracta de crear entorns on es preservi la naturalesa de la infància i s'ajudi a créixer, a aprendre i a viure des del respecte.