EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Famílies monoparentals: més enllà de la conciliació

  • Famílies monoparentals: més enllà de la conciliació
Famílies monoparentals: més enllà de la conciliació
Comparteix a les xarxes socials

20.12.18

Tres dades rellevants per començar: A Espanya, les famílies monoparentals representen el 11% del total de famílies; el 47,9% d'aquestes famílies monoparentals es troben en risc de pobresa i/o exclusió social; i el 83% de les mateixes estan al càrrec d'una dona. Considerem que són dades rellevants pel que fa posen en evidència que la pobresa a Espanya s'acarnissa especialment en les famílies amb un sol progenitor, ja que quan en una llar amb fills dependents hi ha dos progenitors, el risc de pobresa i exclusió social es redueix al 26,6%. I, atès que la gran majoria d'aquestes famílies estan encapçalades per una mare, podem veure que en aquestes situacions la pobresa té rostre marcadament femení.

Formar una família, tenir fills, educar-los i ajudar-los a créixer és una part important del projecte vital de moltes persones, al qual es dediquen esforços personals i recursos de tota mena. Però, si la conciliació familiar i laboral és ja de per si complicada per a les famílies amb dos progenitors, en el cas de les famílies monoparentals es converteix gairebé en una utopia. A un sol progenitor se li fa molt difícil fer compatible la seva doble responsabilitat d'atendre els fills i alhora complir amb les exigències d'un treball fora de la llar. Així i tot, no s'ha d'associar necessàriament monoparentalitat amb vulnerabilitat, ja que poden existir diferències significatives pel que fa a situació socioeconòmica, nivell de formació, grau d'integració laboral, xarxa de suport familiar amb la qual s'explica, etc. S'observa especial vulnerabilitat i risc d'exclusió social a mares que afronten la criança dels seus fills en solitari, amb escassos recursos econòmics i amb una xarxa familiar i social feble o inexistent: són mares a les que un acompanyament professional pot ajudar a millorar la seva situació , fet que repercutirà significativament en el benestar dels seus fills i filles.

En l'informe Monoparentalitat femenina i pobresa (2018) que vam realitzar per encàrrec de la Taula d'Entitats del Tercer Sector de Catalunya, es destaca que les dificultats econòmiques i la solitud emocional en què es troben aquestes dones, repercuteixen en totes les àrees de la seva vida:

* Habitatge: a moltes d'aquestes dones els és impossible comprar o llogar un pis i, per això, viuen sovint en habitacions rellogades amb els seus fills. Això comporta viure en espais reduïts, compartint espais comuns i amb falta d'intimitat; també són freqüents els canvis d'habitatge, que porten associats canvis d'entorn, d'escola, de referents sanitaris i socials ...

* Món laboral: s'estima que el 52% de les dones al capdavant d'una família monoparental està desocupada o treballa en l'economia submergida. Les que treballen ho fan sovint en el sector de la neteja o de la cura de persones dependents. La rigidesa dels horaris i de les condicions laborals són veritables obstacles perquè aquestes famílies puguin conciliar la feina amb la cura dels seus fills.

* Xarxa familiar i social: no disposar de relacions familiars o amistats properes i sòlides en què recolzar-se els suposa una gran solitud, implica no tenir ningú amb qui compartir les seves preocupacions; no només les decisions logístiques i econòmiques del dia-a-dia, sinó també les vivències més íntimes com la tristesa i l'angoixa de no poder atendre adequadament als seus fills. Es calcula que un 20% de les mares soles tenen o han tingut un problema de salut mental (depressió o ansietat) fruit d'aquesta situació.

Cal ressaltar especialment la vulnerabilitat de les dones que han patit violència de gènere, les que fugen de la violència estructural dels seus països d'origen, les que han realitzat processos migratoris complicats, les que han tingut separacions traumàtiques, les mares adolescents, etc. Els treballadors dels serveis socials i dels serveis de salut es converteixen sovint en els seus principals referents; i d'alguna manera configuren aquesta xarxa de suport i protecció social que tots necessitem. Aprofundint en aquesta idea, i com a proposta, es considera interessant comptar amb la figura del "referent vital familiar": un professional dels serveis socials que es mantindria estable al llarg del temps i, encara que la família patís canvis d'habitatge, el referent seria el mateix a fi de donar certa estabilitat (almenys pel que fa al professional que acompanya la família i amb qui s'ha establert un vincle de confiança). També es veu necessari flexibilitzar els tempos d'acompanyament que sovint requereixen processos més llargs que els fixats per l'administració.

I com repercuteix aquesta situació als fills? Primer de tot, remarcar que tenir una mare com a únic referent no suposa cap problema quan es tenen resolts els aspectes econòmics i de xarxa familiar i social. Però quan no és així, cal tenir en compte que els fills no són aliens a la situació d'angoixa que viuen les seves mares i, els desavantatges es manifesten en tots els àmbits, demostrant-se que aquests menors no tenen les mateixes oportunitats de desenvolupament que els nens i nenes de la seva mateixa edat. Ja hem apuntat que un acompanyament professional a aquestes famílies redunda en benefici als fills. Però també cal oferir-los espais de convivència més enllà dels entorns habituals d'exclusió; i no parlem només de l'àmbit escolar, la igualtat d'oportunitats també passa per un accés normalitzat a l'oci compartit i sa: esports, extraescolars, centres de temps lliure, colònies d'estiu, etc. Una societat madura i solidària hauria de poder oferir un futur a aquestes mares i als seus fills, arribant allà on elles no poden fer-ho.