COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Dins la Fundació Pere Tarrés es desenvolupen un conjunt de Certificats de Professionalitat adreçats a persones que es troben a l’atur o bé que volen cercar noves oportunitats professionals diferents a la seva professió habitual. Moltes d’aquestes persones formen part de l’anomenat tercer sector, conformat per més de 3.000 empreses i a on treballa actualment un volum de persones que fluctua al voltant de les 100.000 persones.

Sovint he escoltat persones que davant les dades o relats de violència sexista exclamen qüestionaments del tipus "però perquè aquestes dones ho aguanten?", "perquè no ho denuncien?" I posteriorment a aquestes preguntes se’n succeeixen d’altres encara més esfereïdores que qüestionen aspectes com l’origen social, cultural i edat de les dones, com si aquestes característiques fossin explicatives del "perquè aquestes dones ho aguanten".

El monogràfic del núm. 69 de la Revista Educació Social, Revista d’Intervenció Socioeducativa planteja un recull d’articles que ens porten a la reflexió sobre la diversitat religiosa de la societat actual per afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

El coaching és un procés creatiu generador de noves possibilitats. Tot coaching és un camí amb unes etapes i unes tècniques que proposa desbloquejar obstacles per poder assolir objectius concrets. Des de la Fundació Pere Tarrés proposem aprendre a guiar un procés de coaching des de una perspectiva creativa apreciant les competències i habilitats que ja tenim. Partim del significat i del sentit que la persona o l’equip està donant a la situació present i com, des de aquest punt, pot crear nous camins de futur realistes que permetin una millora. Aquests camins de futur han de possibilitar una millora per a les persones que acompanyem. És un camí creatiu que es dona entre acompanyador/a i acompanyat/ada.

L’any 1986 la Fundació Pere Tarrés va rebre l’encàrrec de gestionar una casa d’un ciutadà que havia manifestat en el seu testament el desig exprés que es destinés a fins socials i a acollir colònies per a nens i nenes. Actualment, aquesta casa de colònies segueix funcionant com a tal i al voltant de 60.000 infants i joves han gaudit de les activitats que s’hi realitzen.

Amb el nou model d'intervenció socioeducativa a Catalunya, es dibuixa un canvi de plantejament; seguim posant la mirada de l'acompanyament professional als nens i adolescents, però vam incorporar de manera clara l'acompanyament a les famílies.

Com indica la Convenció sobre els Drets del nen, la cobertura de les necessitats del menor correspon a les famílies. La família es concep com la unitat social bàsica que està encarregada de la protecció i del desenvolupament dels seus membres.

Fa poc vaig llegir una frase que em va calar: "les opinions no canvien res, ho fan els actes". Totes i tots, en un moment o altre, hem volgut canviar un status quo amb el que no ens sentíem còmodes. Aquesta breu reflexió em va recordar que no n’hi ha prou amb voler canviar realitats, sinó que cal habitar-les. Opinar és el primer pas, passar a l’acció és ser coherent, i el voluntariat pot ser la diferència que et defineixi.

Just quan tenim la Castanyada aquí, a pocs de nosaltres ens han pogut passar desapercebudes les decoracions de carabasses, esquelets, bruixes, escombres, teranyines i monstres varis que han anat apareixent als aparadors dels nostres carrers durant les setmanes prèvies. I és que ja fa anys que sembla bastant evident que la tradició de Halloween ha vingut per quedar-se a casa nostra.

La investigació "Oci, Acció sociocultural i Cohesió Social" ens mostra com les entitats i activitats de lleure i d'acció sociocultural contribueixen a la millora de la cohesió social dels barris i comunitats on actuen.

Després d’una llarga trajectòria laboral en l’orientació laboral de persones amb discapacitat intel·lectual, he pogut constatar la rellevància i absoluta necessitat d’entendre i conèixer quina és la nostra mirada com a professionals envers el fet d’acompanyar a persones amb diversitat funcional.  Així, serà fonamental plantejar-nos certes preguntes que ens permetran entendre quin professional som, quin professional volem ser i com entenem nosaltres el fet d’acompanyar.

Enterrar tresors, ballar una òpera, construir escultures de paper, convertir-se en una astronauta, soldat, bruixa i  gos, plorar amb un tros de fang a les mans i riure amb la cara esquitxada de pintura. L'art i el joc són en si mateixos terapèutics i sanadors en la mesura que permeten i possibiliten el creixement i l'exploració.

Sóc en un bar prenent un cafè al carrer de Carolines. És el moment que tenim de pausa quan estem fent classes. És un moment de desconnexió de vegades o de redissenyar les següents hores de classe o de corregir algun prova... Entra al bar una senyora amb cadira de rodes acompanyada per una cuidadora. La senyora parla amb el cambrer que la deu conèixer i la saluda pel nom.

Quan em pregunten què és un educador o educadora social, sempre contesto que els que hem estudiat Educació Social tenim clar que ens agrada ajudar als demés. Volem estar al servei dels altres i ser d’utilitat a les seves vides i a la societat. El propòsit però, resulta més bonic que no pas senzill fer-lo realitat perquè per ajudar a algú cal que es donin alguns elements.

Les nostres condicions de vida: com accedim al món laboral, a l’educació, a l’habitatge influeixen de forma determinant sobre la nostra salut. 

Els  prejudicis es poden manifestar de moltes maneres diferents: pel color de pell, per si ets de poble o de ciutat o per la manera de vestir, per exemple. Ara bé, hem de percebre la diferència com una amenaça o com una oportunitat?