COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOC DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Voluntariat: opines o actues?

  • Voluntariat: opines o actues?
Voluntariat: opines o actues?
Comparteix a les xarxes socials

05.11.18

Fa poc vaig llegir una frase que em va calar: “les opinions no canvien res, ho fan els actes”. Totes i tots, en un moment o altre, hem volgut canviar un status quo amb el que no ens sentíem còmodes. Aquesta breu reflexió em va recordar que no n’hi ha prou amb voler canviar realitats, sinó que cal habitar-les. Opinar és el primer pas, passar a l’acció és ser coherent, i el voluntariat pot ser la diferència que et defineixi.

Ens podem avergonyir de com es gestionen algunes realitats que ens envolten, jo pensava en la crisi de persones refugiades. Em decep i m’entristeix veure què hem fet i que estem fent i realment penso que no entenc aquests humans, no ens entenc, com ho permetem? Llavors penso en la Lali, una gran amiga i inspiradora, i me n’adono de la diferència entre ella i jo. Jo opino que no hauria de ser així. Ella fa anys que treballa com a voluntària per fer transformar aquesta realitat incòmode.

La Lali ha col·laborat com a voluntària, duent a terme una enorme tasca de sensibilització a casa nostra, donant a conèixer la situació injusta i inhumana en què viuen moltes persones als camps de refugi i les penúries que passen i dificultats que troben les valentes que reuneixen els mitjans i el coratge de sortir d’allà a la recerca d’un futur millor. Ha conegut persones meravelloses i ha fet d’altaveu, compartint les seves històries i neguits, ha organitzat xerrades i vídeo-conferències amb persones que vivien en camps de refugi, generant espais d’intercanvi, ha ofert assessorament legal i acompanyament en tràmits administratius, i ha acollit temporalment a casa seva una persona refugiada. Ha col·laborat en nombroses tasques d’assessorament i gestió de diverses entitats com Casa nostra casa vostra, i ha mogut cel i terra per poder dedicar a aquesta causa hores lliures que encara no entenc d’on pot treure.

Per sort, a Catalunya hi ha milers de Lalis i avui és el dia de celebrar la impagable tasca que totes elles i ells fan al nostre voltant. De fet, són tantes, que ens calen uns 10 estadis olímpics com el Lluís Companys per celebrar el voluntariat com es mereix i encabir-hi totes les persones protagonistes: més de mig milió de persones a tot Catalunya! I, per suposat, no cal buscar gaire lluny ni marxar enlloc per fer voluntariat, com demostren tantes persones que aporten el seu temps a tantes i tantes causes de proximitat.

Quan em plantejava aquest article, em va venir la reflexió de la Sherry Anderson: “Si les voluntàries i els voluntaris no reben compensació econòmica no és perquè no la mereixin, sinó perquè no es pot quantificar i pagar la seva contribució” (“Volunteers don’t get paid, not because they’re worthless, but because they’re priceless.”). Així que amb aquestes quatre línies vull aprofitar per rendir-los un petit homenatge, de manera que el nostre impagable deute amb el voluntariat sigui una mica menor.

Totes les persones voluntàries mereixeríeu tenir un espai aquí, on recollir la vostra història, com la de la Lali. Imagino que sovint en el marc de la vostra labor podeu apreciar l’agraïment per tot allò que aporteu: en la gratitud de la comunitat, en la mirada de la persona destinatària de la vostra tasca o la persona a la que acompanyeu, en veure una transformació del medi, o la millora dels processos en què participeu, i en un llarg etcètera. Avui –i sempre– és un bon dia per aplaudir la vostra feina. A totes les persones voluntàries que ens inspireu i contribuïu a millorar les nostres comunitats i el nostre entorn: gràcies!

Fa anys que tinc la sort de poder-me dedicar a la gestió de voluntàries i voluntaris, un espai molt agraït d’acompanyar persones que ens inspiren amb la seva aportació de temps, il·lusió i talent. Sense elles i ells la meva feina no tindria sentit. De fet, he pensat que aquest podia ser un bon espai per reivindicar el dret de les voluntàries i voluntaris de disposar d’un acompanyament personalitzat i de qualitat al llarg de tot el cicle del voluntariat, i de rebre un reconeixement per la seva tasca. En ocasions, els recursos disponibles no permeten una gestió professional del voluntariat com seria desitjable, però sigui quina sigui la realitat de cada entitat, no oblidem mai que sense les persones voluntàries no seríem on som, són la peça clau i mereixen ser-ho i sentir-s’hi. Invertim recursos per fer-ho possible! Busquem espais d’agraïment, en el marc de les entitats i de la comunitat, ja que tots som partícips dels beneficis del voluntariat.

Finalment, crec que cal destacar l’important paper de les empreses, que han passat a ser un nou agent molt rellevant en la promoció del voluntariat a través dels programes de voluntariat corporatiu. Gràcies a la vostra aposta, es pot canalitzar i potenciar l’interès de les persones treballadores d’aportar el seu talent a les entitats del tercer sector a través del voluntariat. Dit això, no oblidem que l’empresa ha de ser el xassís i no el motor, ja que el voluntariat ha de ser impulsat per les pròpies persones voluntàries –en aquest cas, les persones treballadores–. No deixem que la voluntat de créixer com a programa i d’arribar lluny ens desconnectin de l’origen i facin confondre amb una obligació el que realment és una il·lusió personal.

A totes les persones voluntàries que doneu raó de ser a la meva feina i inspireu amb les vostres històries tantes realitats diferents que no es poden recollir en un sol post: gràcies!!