FAMÍLIES

L’evolució de la societat i dels diferents models de famílies també ens ha portat a buscar noves formes de celebrar els aniversaris. En alguns casos, però, sembla que una celebració tradicional s’hagi convertit en una competició per ser el millor. Què podem observar a partir d’una conversa a la porta de l’escola?

Tot just acabem de celebrar la castanyada, menjant panellets i moniatos, i ja estem pensant en com planificarem les festes nadalenques.

Una bona manera de fer la millor selecció d’allò que cagarà el tió o portaran els reis és pensar en què allò que comprarem podrà ser educatiu o no i, per tant, nosaltres en som els responsables.

Just quan tenim la Castanyada aquí, a pocs de nosaltres ens han pogut passar desapercebudes les decoracions de carabasses, esquelets, bruixes, escombres, teranyines i monstres varis que han anat apareixent als aparadors dels nostres carrers durant les setmanes prèvies. I és que ja fa anys que sembla bastant evident que la tradició de Halloween ha vingut per quedar-se a casa nostra.

Després de tanta activitat i de trampejar amb els horaris durant les vacances no ens hauria d’estranyar que tornar a la rutina i a la vida quotidiana ens sigui una mica difícil. Ens queden entre 10 i 15 dies per començar l’escola i que ens hem de començar a organitzar. Com ho podem fer?

Arran de les últimes mesures en política migratòria impulsades per l’administració dels Estats Units liderada per Donald Trump, voldria posar l’èmfasi, no ja en la vulneració flagrant dels Drets Humans que això representa, sinó en les repercussions que tindrà aquesta separació traumàtica pels infants en el seu futur.

S’apropa l’època de l’any que molts estem esperant perquè trencarem amb les nostres rutines diàries i tindrem més temps per a compartir amb els nostres.

El curs escolar s’acaba i els infants comencen les estades amb els avis, cangurs o altres familiars, o bé participen de les grans ofertes de lleure educatiu per a infants i joves i, possiblement també, de les vacances amb els pares i mares.

Si tenim infants a casa o ens hi relacionem, segurament alguna vegada ens han fet aquesta pregunta: Vols jugar?

Els educadors, en general, tant si som família de l’infant com si som els seus mestres o educadors de lleure, som els responsables d’afavorir el joc entre els infants perquè sabem que és imprescindible per al seu desenvolupament com a persona. Per a què l’infant gaudeixi d’un temps i espai de joc cal que els adults que l’envoltem tinguem una actitud oberta, confiada i positiva davant d’aquest recurs.

Jugar és un dret dels infants i una necessitat. A partir d’aquesta necessitat les persones experimentem, sentim curiositat i descobrim, ens expressem i aprenem sense adonar-nos-en.

El joc és una eina d’aprenentatge innata en la qual s’esdevé un procés interactiu i de comunicació amb l’entorn natural i amb altres persones.

La relació que es dóna, a través del joc, entre infants o entre infants i adults els portarà a entendre i comprendre què passa en el món en què vivim.

"No veiem les coses com són, les veiem com som" deia Anaïs Nin. De petits, principalment el pare, la mare, però també els adults referents que té l’infant al seu voltant, mestres, educadors, monitors, són els qui interpreten la realitat on viu. Isabel Torras, professora de la Facultat d'Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL, ens ho explica.

Jugar és un dret  fonamental dels infants.
El joc és l’eina innata que els nens i nenes utilitzen per aprendre i conèixer el seu entorn. És una activitat lliure i la seva vivència fa que l’ aprenentatge  sigui significatiu en el creixement personal de l’infant. Jugar vol dir compartir, desenvolupar la creativitat, treballar les emocions, la llibertat, les relacions interpersonals, les habilitats motores i passar-ho bé.
Aquí teniu unes pautes orientatives per a fer-ho de manera responsable.

Reflexionem sobre algunes consideracions a tenir en compte quan en un conflicte de convivència a l’espai públic, un dels principals agents implicats és l’infant i com es pot afavorir que aquest tingui veu en els espais de gestió de la convivència. La importància de la coresponsabilitat a l’entorn en pro el bé comú passa per la implicació de totes les parts en la millora de la situació. També dels infants.

En els seus inicis els infants amb necessitats educatives especials s’introduïren en el sistema educatiu a través de les escoles d’educació especial que eren centres educatius especialitzats on els alumnes seguien un itinerari curricular alternatiu en funció del dèficit o trastorn que presentessin. 
Des d’aquest model es fomentava la segregació i l’exclusió social d’aquests infants i partien d’una visió d’aquests infants centrada en el seu dèficit o trastorn i un plantejament educatiu que donava rellevància als aprenentatges de tipus conceptual.

Tenir parella pot ser la cosa més bonica del món o convertir-se en la teva pròpia presó. Us explicaré dues situacions en les que pot passar això i m’agradaria que ho poguéssiu identificar en vosaltres o en algun company.Són situacions que he anat aprenent en la relació amb els nostres usuaris, en serveis socials i en serveis d’atenció a la dona, en la pràctica professional. La situació A és aquella en la que la violència és va infiltrant poc a poquet en la relació de parella i la situació B és aquella en la que creem relacions de dependència, que no són sanes, i que ens tornen controladors, acaparadors, egoistes i possessius.Totes dues són situacions que no ens fan feliços i que determinen una relació no del tot sana.

Massa sovint  la societat  justifica  l’acció  de  les  escoles bressol com la d’un espai necessari per a les famílies per poder conciliar la vida professional de mares i pares. Els qui treballem amb infants estem convençuts de l’elevat valor educatiu de la nostra acció, de la importància per a una correcta estimulació dels nens i les nenes, pel desvetllament de les seves capacitats, la identificació de dificultats, per l’acompanyament d’uns pares i mares sovint primerencs, per la motivació de destreses, hàbits i aprenentatges dels nostres infants.

Es calcula que al voltant d'un 20% de nens menors de 18 anys han patit algun tipus de maltractament o abús sexual. Com a educador, creus que series capaç de detectar aquestes situacions i poder intervenir adequadament? Fins a quin punt ets responsable de no haver detectat una determinada situació o d'haver intervingut a temps? Les conseqüències psicològiques a curt i a llarg termini dels nens i adolescents que han patit maltractament i/o abús poden tenir una repercussió significativa al llarg de tota la vida i és per això que urgeix que els professionals de l'acció social puguem actualitzar la nostra formació en aquest àmbit per actuar d'acord una responsabilitat ètica més elevada.