EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

El Treball Social i la importància de les relacions humanes

  • El Treball Social i la importància de les relacions humanes
El Treball Social i la importància de les relacions humanes
Comparteix a les xarxes socials

17.07.19

Recentment se li ha concedit a la Dolors Colom la Medalla d’Or del Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya per la seva tasca en pro del reconeixement del treball social sanitari. A propòsit d’una entrevista que se li feia en un diari, la Dolors Colom defensava que el sistema sanitari estalviaria recursos si disposés de més treballadors i treballadores socials a les seves plantilles, tot i que, a dia d’avui, els gerents dels hospitals preferien gastar els diners en tecnologia. Aquest titular ja crida l’atenció doncs se sap, des de fa anys, de la difícil sostenibilitat econòmica del sistema sanitari en el nostre país.

Tanmateix, el titular especialment em va fer pensar en les dificultats que tenim per reconèixer la influència que tenen els altres -la relació entre les persones- en la nostra conducta i en el nostre benestar. En el moment actual, la idea de la supremacia de la ciència (expressada sobretot en els avenços genètics i tecnològics) està tan estesa que sovint s’accepta que l’única via de solució tant a les dificultats quotidianes com als grans problemes de la humanitat ha de provenir del coneixement científic. Aquesta exageració, coneguda amb el nom de cientificisme, té com a conseqüència la idea que tot allò que no és expressable científicament és quelcom superflu (Peteiro, 2010)[1].

Deixarem per a un altre dia el tema de què és coneixement científic, així com qui ho determina. Ara, sobre allò que vull reflexionar, és sobre quin paper juguen els altres en el nostre benestar, com deia abans, i que tot sovint menystenim.

El proppassat 19 de març, es van celebrar el Dia Internacional del Treball Social amb el lema “Promovent la importància de les relacions humanes”. I és que em sembla d’allò més apropiat recordar que és a través de les relacions amb els altres que ens construïm com a persones i només així podem avançar: des del nadó que necessita d’una estructura mental prou madura que l’acompanyi en el seu creixement, fins el o la jove que es troba en una situació de vulnerabilitat i que necessita de l’altre per sentir-se de nou valuós; però també jo mateixa necessito de la meva xarxa de relacions significatives per sentir-me sostinguda emocionalment.

Vaig tenir el plaer d’escoltar no fa gaire a la Shelagh Young, directora de Home-Start. Va intervenir al I Congreso Internacional de Intervención socioeducativa con familias e infancia en situación de vulnerabilidad celebrat a principis d’abril i organitzat per la Fundació Pere Tarrés. La Shelagh Young va exposar el programa de mentoria social que desenvolupa Home-Start a Escòcia, el qual té per objectiu acompanyar a famílies que es troben en situació de risc o d’exclusió social. En aquest programa de mentoria social, a través de professionals i de voluntaris, s’encoratja a les persones a confiar de nou en les seves capacitats i a promoure la seva resiliència. L’experiència d’aquesta entitat és que aquesta fita només es pot assolir si entre mentor i persona que es troba en una situació de vulnerabilitat s’estableix un autèntic vincle de confiança. Sinó, no s’esdevé allò que busquem: que l’altre torni a confiar en ell mateix i que sigui el seu propi agent de canvi.

Toca més que mai revaloritzar el treball amb i per a les persones. Promoure la importància de les relacions humanes significa justament això, estar al costat de l’altre (com professional, com amic, com mare o pare, com docent), transmetent que confiem en les seves capacitats i en les pròpies per construir plegats un dia a dia millor, en una autèntica relació de confiança i cooperació.

I situacions per posar-ho en pràctica no ens falten. En les relacions personals, quan com mares i pares no projectem en els nostres fills i filles les pròpies limitacions per manegar la gelosia, la dependència i altres conflictes propis de la infantesa (“Per culpa teva, la mare es posa nerviosa i ha de cridar”). En la relació professional, quan no ens col·loquen en una situació de superioritat (realment no sabem millor que l’altre què necessita), sinó que practiquem l’escolta activa i intentem entendre per què una persona actua d’aquella manera, sense jutjar-la, per tal de contenir-la emocionalment i retornar-li respectuosament allò que observem. La compulsió de repetició, entesa com l’exposició continuada a situacions penoses i destructives, que presenten de manera dramàtica algunes persones pot ser aturada (o, més modestament, pot ser captada o reconeguda per qui la manifesta), si com a professionals hem pogut acostar-nos i reconèixer el seu patiment, posar-li nom... Sentir-se escoltat, entès, i digne de confiança i de ser estimat té efectes positius sobre la nostra salut mental i això no ho possibilita ni cap màquina sofisticada ni la darrera generació d’antidepressius.

És la relació autèntica amb l’altre que pot provocar el canvi, canvi que pot ser entès com, per exemple, tenir prou coratge per reconèixer un problema de consum amb l’alcohol o, per posar un altre exemple, donar el pas de trencar amb una parella que maltracta. És evident que per afavorir canvis personals es necessita d’un determinat context social (una xarxa d’atenció a les drogodependències, un sistema legal que reconegui la violència de gènere...), però si no hi ha una motivació per al canvi, aquest difícilment s’esdevindrà. I aquesta motivació, tot sovint, sorgeix en la relació amb l’altre. Tanmateix, de vegades, per la situació psicosocial de vulnerabilitat de la persona, aquesta no troba en el seu entorn natural de relacions aquesta motivació i aquest paper l’ha d’entomar un professional. Tenim, doncs, els professionals que treballem amb persones i especialment si es troben en una situació de vulnerabilitat personal i social, el deure ètic de construir una relació basada en el respecte, la preocupació genuïna per l’altre, l’acceptació incondicional... Tal vegada, podria ser que aquell fos el primer cop que l’altre se sent realment escoltat i que algú s’interessa per ell. Aquesta, sense dubte, serà una experiència emocional que pot propiciar algun canvi que, per petit que sigui, serà ben valuós i possiblement promocioni canvis futurs.

“Promovent la importància de les relacions humanes” és això: possibilitar la dependència confiada i constructiva dels uns en els altres; crec fermament que l’autèntic progrés de la societat està aquí.

[1] Peteiro, J. (2010). El autoritarismo científico. Màlaga: Ediciones Miguel Gómez.