EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

L’heterogeneïtat de les persones grans

  • L’heterogeneïtat de les persones grans
L’heterogeneïtat de les persones grans
Comparteix a les xarxes socials

05.03.19

Creieu que totes les persones grans són iguals? Si mirem el nostre entorn i observem els nostres avis, àvies, pares, coneguts, veïns, ja veiem que això no és així. A Catalunya, per exemple, hi ha gairebé un milió i mig de persones de més de 65 anys, un 20% de la població segons dades de l’IDESCAT. Amb aquesta dada és fàcil pensar en diversitat i no en homogeneïtat.

Però perquè existeix aquesta tendència a homogeneïtzar les persones grans? Quan pensem en una persona gran pensem en una persona que té els cabells blancs, que va encorbat, que porta bastó. Si a més li afegim els tòpics, veiem que pensem en persones que tenen un discurs que sembla antiquat, les veiem com a vulnerables, que necessiten ajuda, que tenen una suma de malalties. Doncs bé, existeixen unes imatges culturals que anem construint a partir d’estereotips i tòpics que circulen des de diferents àmbits i que es perpetuen en el decurs del temps. Els mitjans de comunicació, la cultura popular, els entorns més propers i més llunyans ens ajuden a consolidar aquestes imatges.

Aquestes imatges culturals poden ser negatives o positives. En el cas de la gent gran pesen més les negatives. Si anem al refranyer popular tenim diferents exemples: “Al vell, foc amb ell”, “al vell no li preguntis què tal, pregunta-li què li fa mal”, i un tercer refrany, “del vell enllà no se’n passa”. Recuperem aquest darrer refrany per introduir un tema que és el ritual de pas que està sustentat amb una teoria que van elaborar dos autors, Arnold Van Gennep i Víctor Turner. Els rituals de pas són una sèrie de característiques associades a un col·lectiu de població quan fa el trànsit d’una part del cicle vital a una altra. El ritual de pas té tres fases: una primera fase que és la de la separació, una segona fase que és la liminal, la de transició, i una tercera fase que és la d’incorporació. Amb un exemple ho veurem més clar, fixem-nos amb el matrimoni que tradicionalment ha marcat el pas a l’edat adulta. La fase de separació, deixes de ser solter, entres en una fase liminal en la que no ets ni solter ni casat, per entrar a la fase d’incorporació mitjançant el matrimoni.

Anem al nostre col·lectiu, al col·lectiu de la gent gran, que és el que ens ocupa i veiem com s’extrapola aquest ritual de pas en la gent gran. El primer pas, el de la separació en la nostra societat, en la societat occidental, és el moment de la jubilació. A partir d’aquí a la gent ja se la comença a considerar “vella”, però no hi ha una tercera fase d’incorporació. De manera que es queden instal·lats en aquesta fase intermitja que hem definit que tenia unes característiques d’homogeneïtat i ambigüitat. Perquè no hi ha etapa d’incorporació? Se’ns acaba el cicle vital. Després de la vellesa ve un espai de no vida i a més és un espai molt pròxim a la mort, de manera que és molt fàcil pensar que aquestes imatges negatives que hem estat construint s’instal·lin en aquest grup d’edat. Malgrat tot això, la gent gran no és homogènia, cada persona, cada individu té unes característiques determinades viscudes o formades a través de la seva trajectòria vital que la fan única. És a través d’aquesta mirada positiva i de personalització del col·lectiu de gent gran, que tant els ciutadans com els professionals de l’acció social, hem de treballar amb ells i hem de conviure amb ells.

M’agradaria acabar amb una frase que recull aquesta mirada positiva que hem de tenir tots sobre la gent gran, és d’Ingmar Bergman i diu: “Envellir és com pujar una muntanya, mentre puges les forces van defallint però la mirada és més àmplia i la vista més lliure i serena”.