COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOG DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Seguim confinats en família: etapa de manteniment

  • Seguim confinats en família: etapa de manteniment
Seguim confinats en família: etapa de manteniment
Comparteix a les xarxes socials

31.03.20

Conec un nen que quan tenia sis anys, i la seva mestra va explicar a classe els cinc sentits (vista, oïda, olfacte, gust i tacte); va aixecar decidit la mà i va dir molt segur que se n’havia descuidat un de molt important: el sentit de l’humor. Considero que és una anècdota que ve molt a tomb amb el moment que estem vivint, perquè posa de manifest que el sentit de l’humor el tenim molt en compte ja de ben petits, i justament és un dels sentits que cal posar més en joc aquests dies.

Després del desconcert inicial per l’aturada forçosa i d’unes primeres setmanes d’adaptació, ara toca viure una etapa de manteniment. Què hem de continuar tenint present en el nostre confinament amb infants? Quins sentits i capacitats hem de mantenir activats?

Sentit de l’humor: Com dèiem a l’inici i, sense deixar de ser conscients de la seriositat del moment, cal posar humor al dia a dia i treure ferro a la situació. Cal poder riure cada dia una estona amb els fills i filles, fer broma, trobar moments per jugar en família, fer pessigolles, explicar acudits, cantar, ballar, dibuixar, llegir contes junts. Esforçar-nos tots plegats perquè hi hagi un bon ambient a casa. Sempre és millor fer viure situacions complicades des de la calma i el bon humor; que no pas des de l’angoixa i l’enuig. El record que els quedarà d’aquestes setmanes serà molt diferent en un cas que en l’altre. Si els nostres fills i filles ens veuen tranquils i optimistes, ells també ho estaran. Sovint les pors dels infants, son pors que els hem traspassat els grans. I si bé és cert que ara vivim un moment de por col·lectiva davant d’un perill invisible, però real, cal no traslladar als infants aquesta por sense, si més no, haver-nos preguntat abans: Guanyem alguna cosa traspassant-los aquesta por? Ells poden fer alguna cosa al respecte? Tenen eines per fer-li front? Per tant es tractaria de, sense negar la situació, procurar crear un ambient realista però positiu, per seguir afrontant el temps que queda de confinament amb optimisme i serenitat.

Sentit comú: Davant de l’allau de missatges i consells, de tota mena, que rebem a través de les xarxes socials per fer front a aquestes setmanes de reclusió en família, cal activar abans que res el propi sentit comú, i filtrar tots aquests missatges des de la nostra realitat familiar. Quedar-nos amb allò que ens pot ser útil i beneficiós, i el que no, deixar-ho passar. No atabalar-nos volent complir amb tot el que diuen els experts sobre com passar el confinament amb fills petits. Ningú millor que nosaltres coneix les nostres criatures, per tant, som qui millor podem adaptar el dia a dia a la seva realitat.

Deures o no deures? Rutines o no rutines? Pantalles o no pantalles? Doncs depèn, no hi ha una resposta única i segurament tot és adequat en la mesura justa. Però jo diria que, més enllà d’aquests debats concrets, el més important aquests dies és mantenir un bon estat d’ànim per generar un bon clima familiar que arribi als infants. Segurament els adults haurem de fer un sobreesforç per conservar aquest bon estat d’ànim, perquè som conscients de la gravetat del moment. Però mai ens cansarem d’insistir, que els infants interpretaran aquesta situació excepcional a través dels missatges, verbals i no-verbals, que els transmetem els seus referents. Per tant, hem de fer que el quotidià sigui el màxim de normal possible pels nostres infants i per això és recomanable mantenir els hàbits i les rutines de sempre. Unes rutines, possiblement més flexibles del que és habitual, però que ajudin a marcar el ritme del dia: el moment de llevar-se i anar a dormir, les hores de compartir els àpats, les estones de fer deures, de fer les feines de casa, de jugar sols o en família, de connectar amb els amics, etc.

El sentit comú també ens ajudarà a detectar les seves inquietuds sobre el què està passant. Hem de tenir present que la situació els afecta a molts nivells: no poden sortir al carrer, no poden anar a escola, ni anar a veure els avis o els cosins, etc. i, per tant, sorgiran moltes preguntes, i cal estar preparat per explicar la situació segons el seu nivell de comprensió. Respondre amb franquesa i naturalitat: sense mentir, però tampoc sense angoixar. Sovint la no-informació, o veure que els pares no saben com gestionar la situació, els pot preocupar més que no pas una resposta sincera que s’ajusti al què ells poden entendre.

En definitiva, el sentit comú ens portarà a focalitzar els nostres esforços en establir una quotidianitat satisfactòria i en estar atens al que els membres més petits puguin necessitar tant a nivell físic com anímic. Caldrà deixar per més endavant altres reptes més ambiciosos sense que això ens faci sentir malament o culpables.

Paciència: Possiblement faran falta unes quantes dosis de paciència per aguantar algunes rebequeries, malhumors, cares d’avorriment, desobediències, empipades, baralles entre germans… És un repte la convivència tan estreta i durant tants dies; però hauríem de ser capaços de protegir l’harmonia familiar utilitzant la paciència i sent flexibles quan la situació ho requereixi. Prioritzar allò que ens sembla indispensable (a nivell de comportaments, rutines i actituds) i postergar tota la resta. Evitar la rigidesa, no portar les situacions al límit i mesurar les nostres energies. És un moment en que ens toca passar, obligadament, més temps en família. Però tornem a trobar que aquesta obligació la podem viure nosaltres i fer-la viure als nostres fills i filles, de maneres molt diferents. Crec que la més raonable i encertada és viure-la i fer-la viure com una possibilitat inesperada d’estar junts i poder-nos dedicar un temps que, potser només unes setmanes enrere, ens hauria semblat impossible tenir.

Confiança: D’una banda mostrar confiança plena en els nostres fills i filles: segur que aquests dies ens ha sorprès gratament la maduresa de moltes de les seves actituds i comportaments. I d’altra banda, fer sentir als infants confiats i segurs que, com a família, estem fent el que cal. No podem sortir al carrer i fer les activitats a les que estem acostumats, però això ho podem fer viure des de la por a ser contagiats, o des del convenciment que estem fent tot el possible per no contagiar als altres. Ens quedem a casa per amor als altres i no per por, diu Eva Bach en un article recent. Ens quedem a casa perquè formem part d’una comunitat on tot el que fem té una repercussió en la vida dels altres i, com que volem el millor per tothom, ens quedem a casa. Quan transmetem aquest missatge als nostres infants, estem donant alhora un missatge implícit de solidaritat, d’empatia, de que ens importa el que els passi als altres, de desitjar el bé comú i de recuperar el sentit de comunitat. També és bon moment per parlar amb els nostres fills de la responsabilitat i la generositat que demostren els professionals que estan en primera línia: poder-los reconèixer, visualitzar-los i agrair la seva feina.

Cal educar als nostres infants en els valors en els quals creiem i, aquesta situació, tot i la seva duresa, és una oportunitat per fer-ho. Com va dir el filòsof i pedagog John Dewey: Una experiència sense reflexió és justament això: una experiència; però no una oportunitat d’aprenentatge. En la mesura del possible, seria bo que aquesta experiència de confinament obligat, sigui viscuda com una oportunitat d’aprenentatge també pels més petits de casa.