COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Quan volem ajudar una persona, donar-li suport, acompanyar-la..., pensem que aquesta se sent ajudada? Podríem pensar que sí, però en moltes ocasions les intencions i la bona voluntat no són suficients. I, és més, en algunes situacions es pot causar un efecte contrari al desitjat.

En posarem un exemple. La Sònia té 23 anys i ens demana ajuda perquè no sap què fer amb la seva parella. Fa un parell d’anys que la relació és dolenta i viuen repetides situacions de violència verbal, gelosies i menyspreu. Ella demana consell a les amigues, de vegades als pares i d’altres a professionals que li poden ser propers. Està enamorada, tot i que reconeix que no és feliç en molts moments i que no sap com actuar per estar millor amb ella mateixa.

Sembla, aparentment, una situació normal i molt freqüent entre els joves; les primeres relacions no sempre són fàcils i respectuoses. Cal entendre que no hi ha receptes màgiques per solucionar tots els problemes perquè cada persona és un món i té una manera de ser diferent, la seva personalitat i el seu caràcter.

Cal tenir present, doncs, tres aspectes fonamentals. Les característiques de la persona que demana ajuda, el seu context i la persona que proporciona el suport:

• La persona que demana ajuda, amb la seva motxilla personal (experiències prèvies, situacions anteriorment viscudes, maneres d’afrontar les dificultats, valors personals, fortaleses i febleses, etc.).
• El seu context social i cultural present. Pot estar en diverses situacions vitals importants: separació dels pares, canvis de domicili, pèrdues afectives, malalties, etc.
• La persona que dona el suport, que pot actuar de diferents maneres, en ocasions ajuda i en d’altres, no.

En la relació no ajudem si:

• Donem pautes directives, “tu has de fer”, “tu has de dir”, “el que tu necessites és”, perquè resten responsabilitat i no permeten empoderar la persona ni permetem els processos de decisió personal.
• Actituds paternalistes de superprotecció on decidim per l’altre què cal fer. No ajuden a créixer i superar els entrebancs de la vida, que ens permeten madurar i ser qui som.
• Si afegim elements que provoquin en l’altre més angoixa, soledat o fins i tot sentiment de culpa, frustració o decepció per no actuar i sentir com els altres esperen que ho faci.
• Tampoc no ajuda quan sense voler o sense ser-ne conscient tendim a minimitzar la situació, treure-li importància, comparar amb situacions pitjors, explicar experiències personals, amb la falsa il·lusió que així accelerem el seu procés de patiment. Però atenció: la persona que necessita ajuda té un temps personal diferent del nostre i una manera de ser única, que caldrà tenir sempre present.

Així doncs, què hem de fer. Primer de tot, cal una disposició, un moment oportú, un lloc, un temps i una actitud d’escolta per tal de:

• Facilitar processos de reflexió individual en l’altre.
• Fer una escolta activa i empàtica: amb el cap, el cor i també amb el cos, és a dir, amb tota la comunicació no verbal.
• No jutjar.
• Promoure l’autoreflexió.
• Realitzar preguntes que ajudin a veure què es guanya i què es perd en aquesta situació personal.
• Posar-se en el lloc de l’altre i fer preguntes circulars, des de la perspectiva d’un tercer. Ajuden força a desfocalitzar-se i a pensar més objectivament, per exemple: “Què creus que li diries si això li passés a la teva millor amiga, a la teva germana, a un fill teu?”.
• Fer preguntes que ajudin a identificar els propis sentiments. Per exemple: “Com voldries estar i sentir-te?”.

En definitiva, acompanyar és estar al costat de l’altre en un determinat moment vital i donar-li el suport que li permeti ajudar-se a ell mateix.

Això comporta adoptar una actitud adequada que permeti respectar el temps, el ritme i el moment en què es troba l’altre per tal que trobi recursos propis per fer front als seus conflictes i que trobi la seva pròpia solució.

En aquest sentit, la relació d’ajuda posa al centre la persona i la seva motxilla personal, entenent el seu context i proporcionant una escolta activa, empàtica, emocional i respectuosa. Per tal que la persona adquireixi seguretat personal i maduresa emocional.

Recordem que la seva decisió potser no seria la nostra, però cal que, amb les seves potencialitats i manera de ser, trobi la seva resposta.