COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Amb el nou model d’intervenció socioeducativa es dibuixa un canvi de plantejament; seguim posant la mirada de l’acompanyament professional als infants i adolescents però incorporem de manera clara l’acompanyament a les famílies.

Com indica la Convenció sobre els Drets de l’infant, la cobertura de les necessitats de l’infant i l’adolescent correspon a les famílies. La família és concebuda com la unitat social bàsica que està encarregada de la protecció i del desenvolupament dels seus membres.

És en aquest punt on com a professionals se’ns fa un encàrrec molt concret que és el d’acompanyar a aquestes famílies per tal que puguin assumir plenament les seves responsabilitats. És aquí on parlem sovint d’empoderament i capacitació parental i marental, però quin ha de ser el paper del professional? Des de quin lloc s’ha de fer aquest acompanyament? Quins són els resultats que podem esperar?

Des de l’acompanyament educatiu hem de partir de la premissa que volem que les famílies evolucionin, entenent l’evolució com a canvi, però mantenint sempre la seva identitat, sense perdre el que els identifica com a família.

Dels professionals que treballen amb les famílies dels centres socioeducatius esperem una intervenció equidistant; que sigui propera a cada un dels membres de la família amb la que estem acompanyant. No es poden crear aliances amb un dels membres de la família atacant altres membres.  

És important que el llenguatge que s’empri sigui similar al de la família, així com el ritme que s’estableixi sigui l’adequat; cada família té un ritme i cal respectar-lo sense caure en precipitar-se. Si volem anar massa ràpids en fer propostes de canvi pot ser que la família es tanqui en banda i vegi la intervenció del professional com una intromissió i no com el que ha de ser: un acompanyament.

El respecte és la base de la intervenció, respectem les creences familiars i les seves ideologies, les escoltem, les acollim i sobretot no jutgem. Només d’aquesta manera podem contribuir a un canvi real de les famílies que acudeixen als nostres serveis.

Per tal de poder començar a produir aquest canvi de manera real en el dia a dia en els centres socioeducatius, des de la Fundació Pere Tarrés treballem per a que des dels equips contin de manera real amb la participació activa de les famílies, no només en les activitats concretes en les quals les convidem a participar, sinó en la presa de decisions. Són ells els verdaders protagonistes de la seva vida i són ells els que han de produir en ells mateixos el canvi. Trobem famílies predisposades a que les acompanyem a produir canvis, famílies a “punt de caramel” que necessiten només una guia per poder fer les coses d’una manera diferent. Però el vertader repte el trobem amb les famílies que no veuen la necessitat de canvi, la nostra funció és acompanyar-los a crear que sigui una necessitat.

Des dels centres Socioeducatius, vinculem a les famílies en l’elaboració del pla de treball que com a professionals establim amb elles. No té sentit que marquem uns objectius unilaterals per part dels professionals. Quan elaborem els PEIF amb cada una de les famílies, fem que siguin elles que es marquin els objectius que volen treballar, i que aquests siguin els mateixos tant en el centre com a casa. D’aquesta manera transmetem als infants una unitat i una coherència que, si no treballem tots a una, no transmetem.

Sovint, les famílies creen resistències davant de les propostes que els professionals els suggereixen. La diferència dels resultats que podem obtenir, sovint, va relacionada en el lloc on posem “el pes” d’aquesta resistència. Si com a professionals ho veiem com que la família no vol canviar possiblement aconseguim pocs resultats. Però si en canvi, veiem la resistència com una interacció entre el professional i la família i posem el pes en aquesta interacció, podem veure la resistència com una forma de col·laboració, i és llavors quan, com a professional el plantejament ha de ser fer coses diferents per tal de poder obtenir resultats diferents.