COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Totes les persones estem formades per una doble dimensió, l’exterior (el meu cos, amb què percebo i m’expresso) i la interior (la vivència que cadascú té dels sentiments, els pensaments, els desitjos...). En un món accelerat i sense referents sovint desatenem aquesta vessant interior sense ser conscients que és la veritable força que guiarà les nostres decisions. Però com podem conèixer millor i educar la nostra interioritat?

L'exterior i l'interior son dues parts de mi mateix. Dues parts que estan relacionades. L'exterior és el que es veu de mi des de fora, bàsicament el meu cos. El cos és expressiu, més enllà de la paraula. També és fràgil i vulnerable, cal tenir-ne cura. A més de servir-me per a expressar el que soc, amb el cos percebo tot el que passa al meu voltant, a través dels sentits.

El que tinc clar és que quan penso en mi, no em redueixo a la meva dimensió exterior. El que els altres perceben de mi a través de la gestualitat del meu cos és, en el fons, un reflex del que passa en el meu interior. L'exterioritat i la interioritat formen una única realitat, inseparable. La vida interior és un reflex de l’exterior i la vida exterior és un reflex de la interioritat.

Aquesta naturalesa interna que cadascú de nosaltres posseeix té una base essencialment biològica, natural, intrínseca, innata. Cada vegada es coneixen millor des d'un punt de vista científic els seus mecanismes.

To i que estem parlant d'una realitat que és pròpia de cada persona, tenim plena consciència que és també comuna a l'espècie humana. Reconec la meva vida interior com allò que em constitueix fonamentalment i alhora, que els altres tenen també la seva vida interior.

El contingut de la interioritat és una realitat molt subtil, i a la vegada, la força vital de la persona. Estem parlant d'una cosa imperceptible per als sentits que està composta per una gran diversitat d'elements: els pensaments, els records, les emocions, els desitjos, les fantasies, les alegries, les tristeses. La interioritat és difícil de definir perquè, més que un concepte o una idea, és una vivència. Vivim la pròpia interioritat i només coneixem la interioritat de l'altre a partir de la manera com expressa externament la seva vivència.

Aquesta naturalesa interna té un caràcter pre-moral. És a dir, les principals necessitats, les emocions bàsiques i les potencialitats humanes són neutrals o positivament “bones”. El que percebem com a dolent és fruit de la reacció contra la frustració de les nostres necessitats. Els desitjos no assolits, a causa de les limitacions que tenim, són el que ens genera patiment.

Amb tot, també és cert que les experiències de frustració, de privació o de dolor són oportunitats per revelar i actualitzar la nostra naturalesa interior. Podem afrontar aquestes situacions des de la interioritat, sentint que tenim la capacitat de prendre decisions sobre la pròpia vida, des d'allò que valorem com a positiu i refent el desordre que generen les situacions no volgudes.

És molt important cultivar la naturalesa interior perquè actuï com a principi rector de la nostra vida. Només prenent consciència del valor de la pròpia interioritat podem descobrir la nostra vocació i posar les nostres decisions en el camí correcte. Si no tenim cura de la nostra interioritat, emmalaltirà, és a dir, deixarà de ser la força que guia la pròpia vida, i d'altres forces alienes a nosaltres faran aquest paper de guia.

Quantes vegades ens trobem amb persones que, tot i tenir totes les seves necessitats bàsiques cobertes, emmalalteixen per dintre, tenen angoixa, depressió, i manifesten no sentir-se felices. Vivim en un moment en que aquesta mena de malalties mentals són cada vegada més habituals.

Educar la interioritat és, segurament, la tasca principal de l'educació. Ajudar l'altre a ser amo de si mateix, a conèixer-se molt bé per poder dirigir la pròpia vida i prendre les pròpies decisions. Acompanyar-lo en el procés de comprendre les seves emocions i de no ser-ne esclau, de donar sentit als esdeveniments que succeeixen a la vida.

Aquest acompanyament sovint és necessari perquè la naturalesa interna no és forta sinó feble, delicada, subtil, i resulta fàcilment derrotada pels mals hàbits i les pressions socials. Així, passa de vegades que, de tan ocupats que estem a mostrar-nos cap enfora, ens oblidem que tenim vida interior. I de la mateixa manera, de tan imperceptible que és l’essència d’aquesta interioritat, ens oblidem que l'altre també té vida interior.

Com més coneguem la naturalesa interior de la persona més fàcil serà ajudar-la a trobar camins de felicitat, de pau, de sentit, de respecte per si mateix, d'estimar, de projectar-se cap a l'autorealització. És per això que educar la interioritat és una bona estratègia de prevenció de malalties mentals, especialment en un món on manquen referents clars de vides plenes, autorealitzades. La incertesa del moment no ajuda a construir una vida interior amb solidesa.

La naturalesa interior, encara que és feble, rarament desapareix. Per això és tan important que les persones que es dediquen a professions de l’àmbit social centrades en l'acompanyament personal no perdin de vista això, ja que és des del reconeixement d'aquesta interioritat de l'altre que podem ajudar a trobar o a reconstruir el sentit de l'existència.