COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOG DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Com pensem quan no tenim paraules? El procés cognitiu dels nadons

  • Com pensem quan no tenim paraules? El procés cognitiu dels nadons
Com pensem quan no tenim paraules? El procés cognitiu dels nadons
Comparteix a les xarxes socials

02.04.20

T’has parat mai a reflexionar com penses? La humanitat pensa en paraules, però ¿què passa quan encara no hi ha paraules? Com pensen els nadons? Els nadons encara no tenen incorporat el llenguatge i, per tant, no ens poden expressar què senten o pensen. Els pares i mares, educadors i educadores, ¿com podem saber què necessiten i com podem a ajudar-los a entendre el món?

No sabem del cert com pensen els nadons, però observant-los amb cura i posant-nos en el seu lloc, ens hi podem aproximar bastant. Segurament durant els primers anys, el món és pels nadons un cúmul d’estímuls, de llums, sorolls, textures, olors, sabors... La primera gran feina que té el nadó és anar posant ordre, és anar donant sentit a tot aquest caos aparent.

Jean Piaget considera que la primera gran adquisició que tenim com a nadons, al primer any de vida, és justament anar entenent que hi ha una relació externa que es manté estable. Una realitat externa que, encara que la deixem de veure, segueix existint. És una gran adquisició aquesta, la principal fita. Tancar els ulls i poder pensar en les coses encara que no les estigui veient.

Quatre pistes per acompanyar al nadó a entendre el món. En primer lloc, i com a molt important, la creació d’un vincle afectiu fort. Ja ens surt de manera natural, normalment, als pares i les mares, acompanyar el nadó. Des de l’estima, la parla amorosa, les carícies, etc. Un vincle que li doni tranquil·litat, seguretat i per tant, l’ajudi a sortir a explorar el món d’una manera segura i serena.

La segona gran pista que us volia explicar és aquesta idea d’afavorir el lliure moviment, afavorir l’exploració, la interacció amb l’entorn. Sempre i quan l’entorn sigui segur i estable, evidentment, perquè el moviment lliure fa que el nano explori ell mateix amb els objectes, els llepi, els llenci, els manipuli de mil maneres. I això el fa anar entenent com es comporta la realitat externa.

En tercer lloc, mantenir unes rutines estables, és a dir, que sempre es relacionin amb l’infant les mateixes persones, en uns mateixos entorns i horaris. Per què? Perquè dona estabilitat, unes rutines. Li permet al nen avançar el què vindrà, saber què passarà després. I a part de la rutina en els hàbits d’alimentació, d’higiene i de son, també és el moment que gaudeixen amb la repetició en el joc. Per exemple, els jocs de falda, o els jocs de “papu, pau… tat”. Què fan? Doncs ajuden al nen a elaborar que les coses desapareixen i tornen a aparèixer, i això li dona sensació de continuïtat, de què les coses no desapareixen quan ell deixa de veure-les, sinó que es mantenen estables.

La quarta pista que us volia dir és el fet d’adequar-nos en el seu ritme, respectar el seu ritme de desenvolupament, ni avançar-nos ni voler-lo endarrerir. No voler-los accelerar, sinó respectar aquest ritme. La pedagoga Emmi Pikler deia una frase molt interessant: “La principal tasca de l’educació consisteix en agitar la vida a l’inici perquè després ella es desenvolupi lliurament.” És a dir, feia una clara referència a estimular en la mesura justa perquè el nadó pugui créixer al seu ritme amb autonomia i llibertat.

Comencem a interaccionar amb l’entorn gràcies als sentits de la vista: l’oïda, l’olfacte, el tacte i el gust. També gràcies que ens movem. Per tant, els sentits són com a grans finestres que ens obren a l’entorn. Una vegada hem superat aquest primer moment i comencem ja a incorporar paraules en el nostre pensament, és el moment d’incorporar els coneixements nous als coneixements que ja tenim. Per tant,  també m’agradaria transmetre aquesta idea. Els coneixements que anem incorporant nous, gràcies a la nostra interacció amb l’entorn, els anem ancorant, els anem relacionant amb coneixements que ja tenim, per tal que esdevinguin significatius, donar-los una coherència. Recordo un infant de tres anys que va tornar de l’escola cantant “En el portal de Bailèn hay estrelles, sol y luna”. Ens vam quedar molt parats, però per a ell tenia molt sentit perquè el portal de Belén no significava res per ell. En canvi, la seva àvia vivia al carrer Bailèn i, per tant, hi havia un portal de Bailèn. Amb aquest exemple es veu clarament com s’ha dut l’infant el nou coneixement cap al seu terreny.

Com a conclusió final podríem dir que si els pares i les mares, i els educadors i les educadores, som sensibles a les necessitats del nadó, ens ajustem en el seu ritme  i, a partir d’aquesta vinculació forta, som capaços d’ajudar-lo a organitzar i a entendre el món a partir de les rutines, de l’exploració lliure, evitarem que els infants siguin porucs, dependents, ansiosos. Estarem, en canvi, posant la llavor per a un creixement d’infants segurs i amb eines per a interpretar el món d’una manera adequada.

Als primers anys de vida tenim una capacitat d’aprenentatge gairebé il·limitada. Això s’ha d’aprofitar. Hem de destinar recursos en aquesta etapa de la vida perquè, clarament, és una inversió de futur. No només és una inversió de futur individual, de cadascun de nosaltres, sinó una inversió de futur a nivell de societat. Perquè estarem creant i ajudant a construir individus capaços, autònoms i equilibrats.