EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOG DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Estem fets d’històries. Una mirada social a la salut en l’era Covid

  • Estem fets d’històries. Una mirada social a la salut en l’era Covid
Estem fets d’històries. Una mirada social a la salut en l’era Covid
Comparteix a les xarxes socials

26.03.21

La pandèmia ha posat al centre de les nostres vides la preocupació per la salut. També ens ha portat a introduir canvis en les relacions socials, precisament pel seu potencial impacte negatiu a la salut. Però, en què pensem quan parlem de salut? De debò la vida en comú amb altres éssers humans pot arribar a ser una amenaça per a la salut? Què veiem si contemplem la salut des d’una perspectiva social?

Arran de la presentació del llibre "Los hijos de los días", l’Eduardo Galeano regalava una d'aquelles frases que ja són patrimoni col·lectiu: Los científicos dicen que estamos hechos de átomos, pero a mí un pajarito me contó que estamos hechos de historias. Quan Galeano, ja fa més d'una dècada, va fer aquesta afirmació, potser no imaginava la quantitat de científics que, de maneres molt diverses, confirmarien el comentari d'aquell ocellet.

Som éssers socials i, en la condició humana, res s'entén sense la interacció amb els altres. Estem fets de les històries experimentades i compartides. Aquestes històries ens fan ser el que som i modulen permanentment els processos fisicoquímics del nostre organisme. Per això, quan parlem de salut, mai parlem només d'àtoms, òrgans, bacteris o virus.

El 1968, la companyia farmacèutica Upjohn (vinculada a Pfizer, ara coneguda per la seva vacuna contra la Covid-19) va encarregar a Disney la realització d'una sèrie de vídeos sobre la salut. Alguns d'aquests vídeos es poden trobar avui a Youtube. Són vídeos que no superen la més mínima supervisió en matèria de gènere. Estan carregats d'estereotips. Però, paradoxalment, el concepte de salut que promovien és d’una vigència aclaparadora. Amb una musiqueta pròpia de les produccions de Disney d'aquella època, podem escoltar com canten: “Es como un triángulo, sí, equilátero, nuestra salud (…)  condición del cuerpo y mentalidad y la habilidad de convivir en la sociedad…”.

Aquesta concepció triangular de la salut com a benestar físic, psíquic i social ha estat subratllada per l'Organització Mundial de la Salut. També està present, de manera reiterada, en trobades internacionals i ratificada per l'evidència científica. Avui sabem, per exemple, que el suport social, el fet de tenir persones que t'escoltin i en les que confiar, és un factor determinant en pràcticament totes les causes de mortalitat. Cos, ment i relacions socials no són, només, tres dimensions de la salut per tenir-ne cura. Són, a més, tres aspectes inseparables que interactuen permanentment entre si.

Tot i això, en el discurs social sobre la salut predomina una visió biologicista. Moltes persones redueixen la salut a no tenir malalties diagnosticades pels metges. En el millor dels casos, incorporem el "mens sana in corpore sano" dels romans i ens preocupem també per la salut mental. Però, en la jerarquia de prioritats sanitàries, el costat social del triangle de la salut continua sent el germà petit.

Durant la pandèmia, més que mai, hem pogut experimentar la importància que tenen, per al nostre benestar, les relacions amb les altres persones. La distància social ens fa més vulnerables, més fràgils. Ho hem notat en l'absència d'abraçades i petons, en l'increment de la soledat no desitjada, en els somriures atrapats sota les màscares o en els comiats ajornats dels éssers estimats difunts.

Però, de la mateixa manera que hem trobat fórmules per tenir cura del nostre cos i descobrir, en temps rècord, vacunes que ens protegeixin del virus, també hem reinventat (paraula omnipresent aquests dies) les nostres maneres de connectar amb els altres i tenir cura de la nostra salut social. La necessària distància física, paradoxalment, en molts casos, ens ha apropat com a éssers humans. Els professionals sanitaris han estat més socials que mai i els professionals socials han reconnectat amb el seu paper imprescindible com a agents de salut. Els educadors i educadores han entrat a les cases dels nens i adolescents que acompanyaven, mentre aquests espiaven, despistant-se de l'activitat programada, els llibres que hi havia darrere o les fotos de família que decoraven el saló. Hem aplaudit junts i ens hem descobert més iguals i necessaris els uns per als altres del que acostumàvem a reconèixer. I fins i tot hem après a interpretar la distància i les abraçades no donades com la millor manera de demostrar que ens estimem.

Així explicat, sembla que la Covid-19 ha estat un regal per a descobrir aquesta dimensió social, de vegades oblidada, de la salut. Aquesta, però, és només una part de la història. La dimensió social de la salut, a més de recordar-nos la importància de les relacions socials per al propi benestar, ens recorda que no hi ha salut individual sense salut col·lectiva. I aquesta és la història no explicada en aquells vídeos de Disney. La nostra condició social no només exigeix ​​un equilibri entre els aspectes físics, psíquics i relacionals de la salut individual. També ens empeny a obrir la porta d'un altre triangle que té a veure amb la salut compartida.

El costat físic d'aquest triangle comunitari o global de la salut ens parla de com tractem el planeta en el qual vivim i a totes les formes de vida que hi habiten. Difícilment podrem parlar de benestar individual en un planeta malalt i maltractat.

El costat psíquic de la salut global ens parla del nostre estil de vida accelerat, de la bogeria d'un món marcat pel creixement desaforat.

I el costat més social de la salut global ens parla de que ni les vacunes ni tot el que ens genera benestar està equitativament repartit.

Una mirada social a la salut ens recorda que les persones que ens envolten són imprescindibles si volem estar bé. Però també, que estar bé no pot ser un luxe només a l'abast d'uns quants privilegiats. O, encara més, que no podem estar bé amb els "altres propers" a canvi que "altres llunyans" estiguin malament.

Salut, a més del desig més insistent aquests dies, és una paraula mirall, una paraula que ens obliga a situar-nos, com a espècie, enfront de les nostres vides i davant el món en què les vivim. I aquest mirall, siguem sincers, ens retorna una imatge poc agraciada de la nostra condició humana. Les històries de la crisi sanitària revelen altres històries crítiques que ens resistíem a reconèixer: la crisi ambiental, les crisis de sentit de les nostres vides accelerades i la crisi de la desigualtat que ens infecta de manera obscena.

Com recorda l’Óscar Mateos a "El shock pandèmic", la pandèmia no ha interromput una normalitat desitjable, sinó que ha evidenciat que aquesta normalitat és el problema.

Quan parlàvem de la salut individual, hem vist que ens resulta relativament senzill trobar raons per a celebrar que els éssers humans som capaços de cuidar-nos els uns als altres. No obstant això, una lectura global de la salut ens deixa molt mal cos. Per aquesta raó, i per acabar, tinc la temptació de recórrer al "Tot anirà bé" o posar a tot volum "No surrender", de Bruce Springsteen, com feia el meu veí Xavier els dies de confinament. Però, honestament, no m'atreveixo... Ho sé. Com a conclusió, ens estem venint molt cap avall.

Us ben asseguro, però, que aquest final gris està carregat d'esperança. Els éssers humans ens resistim a canviar i ho fem de moltes maneres diferents. Avui no tinc la lucidesa necessària ni en sé prou per a trobar les claus d'aquest canvi imprescindible. Però segueixo creient en el poder de les històries per a seguir intentant-ho. Les meves històries preferides són les que s'escriuen al costat de la gent. Com també deia en Galeano, “mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”. Som-hi, doncs.