EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOG DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Ser empàtic. Per què és tan difícil fer-ho bé?

  • Ser empàtic. Per què és tan difícil fer-ho bé?
Ser empàtic. Per què és tan difícil fer-ho bé?
Comparteix a les xarxes socials

25.04.17

Sovint parlem d’empatia com un concepte senzill i que tots dominem en menor o major mesura, però la veritat és que quan t’atures a analitzar què vol dir exactament, la realitat desvetlla que no és gens senzill i que molts no ho som tant com ens pensem.

Ser empàtic vol dir reconèixer i identificar-se amb els sentiments dels altres. Nosaltres no estaríem d’acord amb aquella idea de “posar-se en la pell de l’altre”, més que res, perquè això és del tot impossible. Jo mai podré saber del cert què pensa l’altre en una situació concreta, ni què sent o com es troba. El que sí puc fer però, és identificar el sentiment que predomina en l’altre, més o menys aproximat, i sentir en mi com ressona un sentiment així quan jo l’he pogut experimentar.

Per poder-ho fer cal focalitzar l’atenció en l’altre i escoltar-lo amb tots els sentits per percebre com se sent. Això implica que primerament no penso en mi. Haig de ser capaç de prioritzar l’altre i de posar-ho per davant meu durant uns segons. Després, cal que el filtre amb el que analitzem sigui l’emocional i no el mental. Només des dels sentiments podem percebre sentiments veritablement. Després ja entrarà en joc la part analítica i racional però en aquest primer moment no.

Una vegada percebut, identifico en la meva vivència personal aquella emoció. Des del record de la mateixa puc compartir amb l’altre un sentiment proper, m’aproximo a aquella persona des de la mateixa emoció, l’acompanyo i li ofereixo la meva ajuda. Puc fer-ho perquè jo no sento, per exemple, la mateixa tristesa que l’altre -sinó acabaríem sent dues persones plorant-, jo només recordo com em trobo quan estic trista i així, estant bé però recordant, mantinc una distància interpersonal òptima.

La dificultat rau per tant, en una doble vessant. Per una banda és aquest autocontrol de mi mateix per connectar amb els meus sentiments sense deixar-me endur per ells. Si sóc capaç de recordar una situació viscuda amb ràbia sense enfadar-me o de recordar una pena sense plorar, tinc molt camí guanyat per poder ajudar a l’altre. I per l’altra banda és el fet de deixar de ser protagonista per uns segons i centrar-nos en l’altre des del cor. No és important el que pensem, ni el que hem de dir nosaltres, només el fet de connectar amb l’altre.

I tot i que pugui resultar complicat, val la pena intentar-ho. Sentir que algú realment és capaç d’entendre el que estàs vivint (malgrat no estigui en la mateixa situació que tu) és el millor regal que podem fer com a professionals de l’acció social.