El lleure adolescent: una política de cohesió social

Parlar d’adolescents és, massa sovint, parlar de problemes: pantalles, violències, salut mental, absentisme o conflictes a l’espai públic. El risc és pensar polítiques per contenir-los o corregir-los, en lloc de reconèixer-los com a ciutadans i ciutadanes amb veu, drets, malestars i capacitat de construir comunitat. L’acció socioeducativa en el lleure proposa un canvi de mirada: no preguntar només què els passa als adolescents, sinó quin lloc els oferim.

El lleure educatiu és molt més que una activitat fora de l’horari escolar. És un espai de dret, vincle i pertinença. Davant fragilitats emocionals, desigualtats materials i discriminacions, un casal, un esplai, un projecte artístic, un grup esportiu o un espai juvenil poden ser llocs on sentir-se vist sense haver de demostrar res abans, i amb reconeixement mutu, cura i continuïtat. Kusier, Ubbesen i Folker (2024) recorden que el lleure organitzat promou benestar quan genera connexió social, habilitats, autoconfiança, plaer, seguretat i confiança.

Aquest és el primer mecanisme de cohesió social: crear vincles. La cohesió no neix d’un discurs abstracte sobre convivència, sinó de relacions sostingudes entre persones que es reconeixen. Quan adolescents de barris, orígens, capacitats o llengües diferents juguen, decideixen, preparen una activitat per al barri o resolen un conflicte, construeixen una confiança que no es pot decretar. Laurence (2020) mostra que la participació juvenil organitzada pot millorar les actituds interètniques quan incrementa el contacte positiu entre joves. Per això el lleure no només agrupa adolescents: pot fer que la diferència deixi de ser una etiqueta i esdevingui relació.

El segon mecanisme és l’equitat. L’informe del Síndic de Greuges (2025) és clar: universalitzar no vol dir que tothom faci el mateix, sinó que tots els infants i adolescents tinguin oportunitats reals d’accés. I les dades mostren que encara som lluny d’aquest horitzó. La participació dels infants i adolescents de famílies amb més capital econòmic i educatiu és gairebé trenta punts superior a la dels de famílies menys afavorides; prop del 45% dels socialment desfavorits no fan activitats esportives i gairebé el 70% no fan activitats no esportives. A més, el 57,7% dels municipis de més de 3.000 habitants no disposen d’ajuts per a extraescolars, el 40,1% no en tenen per al lleure d’estiu i el 66,8% no en tenen per a infants i adolescents amb discapacitat.

Aquestes xifres obliguen a parlar d’exclusió. L’exclusió no és només no tenir plaça. És no arribar-hi perquè l’activitat és cara, llunyana o poc coneguda. És no quedar-s’hi perquè ningú no t’hi espera, perquè no tens amb qui anar-hi, perquè el teu accent, identitat, discapacitat o situació familiar et fan sentir fora de lloc. Una política de lleure inclusiva no es pot limitar a obrir portes, ha de construir ponts: beques, proximitat, acompanyament, espais segurs i professionals capaços de llegir desigualtats invisibles.

Diversitat, equitat i inclusió són un trinomi inseparable dels programes socioeducatius. La diversitat no és una excepció a gestionar, sinó la realitat de partida; l’equitat és la condició perquè les oportunitats no depenguin de l’origen social; i la inclusió és qualitat educativa quan transforma els espais perquè totes les persones hi puguin participar (Essomba, 2025). Aplicat al lleure adolescent, això vol dir superar la integració entesa com “deixar entrar” i avançar cap a la pertinença: que aquell espai també sigui teu, que hi puguis opinar, cuidar i ser cuidat, proposar canvis i deixar-hi empremta. 

El tercer mecanisme és la participació. El lleure pot ser un laboratori de ciutadania si permet passar d’assistir a opinar, d’opinar a decidir, de decidir a organitzar i d’organitzar a transformar. Les revisions recents sobre participació juvenil insisteixen a compartir poder entre adults i joves, garantir espais segurs, donar retorn i fer visibles els efectes de la participació (Centre for Evidence and Implementation, 2024). Sense retorn, la participació esdevé decorativa; amb retorn, educa en democràcia quotidiana.

Aquest aprenentatge és clau per a la cohesió social perquè converteix els adolescents en actors del territori. Quan un grup impulsa una acció comunitària, cuida un espai públic, crea una campanya contra el racisme o organitza una activitat intergeneracional, la comunitat deixa de mirar-los només com a risc i comença a reconèixer-los com a recurs. També canvia la seva autopercepció: ja no són usuaris d’un servei, sinó membres d’un nosaltres més ampli.

El quart mecanisme és el diàleg intercultural. Reimer et al. (2021) i Morata et al. (2025) subratllen que el contacte intergrupal pot contribuir a la cohesió en condicions adequades. El lleure pot oferir aquestes condicions perquè treballa des de l’acció compartida: crear, jugar, fer música, practicar esport, tenir cura d’altres o defensar una causa. Però la interculturalitat no pot reduir-se a celebrar la diversitat. Ha d’identificar racisme, desigualtats i relacions de poder, i garantir que els i les adolescents puguin autorepresentar-se.

Ara bé, el lleure no és transformador per definició. Pot reproduir desigualtats si només hi accedeixen els qui ja tenen capital social, si es converteix en consum d’activitats, si confon ocupació del temps amb educació o si evita els conflictes sota una idea superficial d’harmonia. Per això calen professionals formats, voluntariat acompanyat, entitats arrelades, treball en xarxa i polítiques públiques que no tractin el lleure com una despesa complementària. Invertir en lleure adolescent no és entretenir: és prevenir aïllaments, ampliar oportunitats, educar en convivència, reforçar vincles i democratitzar la comunitat. La inclusió comença quan institucions, entitats i barris acceptem transformar-nos perquè totes hi tinguin lloc, veu i futur.

Referències bibliogràfiques proposades

Essomba Gelabert, M. À. (2025). Presentació: Educació per a Tothom avui. Diversitat, equitat i inclusió. Educar, 61(1), 7-12. https://doi.org/10.5565/rev/educar.2391

Kusier, A. O., Ubbesen, T. R. & Folker, A. P. (2024). Understanding mental health promotion in organized leisure communities for young people: a realist review. Frontiers in public health, 12, 1336736. https://doi.org/10.3389/fpubh.2024.1336736

Laurence, J. 2020. “Cohesion Through Participation? Youth Engagement, Interethnic Attitudes, and Pathways of Positive and Negative Intergroup Contact Among Adolescents: A Quasi-Experimental Field Study.” Journal of Ethnic and Migration Studies 46, no. 13: 2700–2722. https://doi.org/10.1080/1369183X.2019.1700787.