COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Quan parlem de la salut i el benestar dels adolescents, hi ha una realitat que cada cop preocupa més: la soledat no desitjada. L’Organització Mundial de la Salut l’ha reconegut com una preocupació de salut pública mundial i diversos estudis mostren que els i les adolescents són un dels col·lectius més afectats. Ara bé, cal matisar que la soledat en si mateixa no és necessàriament negativa. En determinats moments pot ser una experiència valuosa, un espai de calma, introspecció i autonomia personal. Esdevé un problema quan aquesta soledat es percep com a imposada o no desitjada: quan l’adolescent voldria establir vincles significatius, però no hi troba l’oportunitat o els recursos per fer-ho.

Quan parlem de salut mental adolescent, convé recordar que —tal com defineix l’OMS— la salut no és només absència de malaltia, sinó un estat complet de benestar físic, psicològic i social. Aquesta perspectiva ens obliga a mirar més enllà dels símptomes clínics i situar l’adolescència dins d’un entramat molt més ampli: les condicions materials i socials de vida. Pobresa, habitatge, entorn educatiu, relacions familiars i xarxes comunitàries són determinants socials que influeixen directament en com els i les adolescents se senten, interactuen, construeixen la seva identitat i doten de sentit les seves experiències vitals.

Des de la Fundació Pere Tarrés estem impulsant un estudi per analitzar com les condicions socials adverses incideixen en el benestar emocional i la salut mental dels i de les adolescents d’entre 10 i 19 anys que viuen en contextos de vulnerabilitat. Ens centrem, en particular, en l’impacte de dos fenòmens que sovint van plegats: la pobresa i la soledat no desitjada. La manca de recursos econòmics no només limita l’accés a oportunitats educatives, culturals o d’oci, sinó que també dificulta la construcció i el manteniment de vincles socials sòlids, multiplicant així les probabilitats de viure experiències de soledat no volguda. Quan aquesta situació s’allarga en el temps, el risc de desenvolupar ansietat, tristesa profunda o aïllament social augmenta de manera significativa. L’objectiu de l’estudi no és només descriure aquesta realitat complexa, sinó també identificar els factors de risc que la condicionen i els elements protectors —com el suport familiar, escolar i comunitari— que poden actuar com a barrera. Alhora, busca detectar les estratègies d’intervenció més efectives per reforçar l’acció de les entitats socials i millorar l’acompanyament als i les adolescents en situació de vulnerabilitat.

Un fenomen transversal a moltes de les realitats analitzades és la paradoxa de la hiperconnexió. Les persones adolescents mai havien estat tan connectats a través de mòbils, videojocs i xarxes socials, i, tanmateix, s’observa com els índexs de soledat no desitjada no paren d’augmentar. La connexió digital, en lloc de garantir vincles sòlids, sovint genera relacions superficials, comparacions constants i, en alguns casos, exclusió. Aquesta contradicció es fa encara més visible en contextos de vulnerabilitat, on la manca de recursos familiars i comunitaris dificulta la possibilitat de disposar de vincles sòlids que ajudin a contextualitzar i afrontar d’una forma saludable les relacions digitals, reduint-ne els riscos.

La recerca mostra que hi ha factors de risc que multipliquen la probabilitat que la persona adolescent experimenti la soledat no desitjada: la pobresa persistent, la manca d’adults de confiança o la discriminació social i econòmica. Però també sabem que hi ha factors de protecció que marquen la diferència. El suport familiar, docent i entre iguals actua com a element protector davant la soledat i millora la salut mental. A més, les mateixes persones adolescents assenyalen que els grups de joves i els espais comunitaris poden ajudar-los a desenvolupar autoestima, habilitats emocionals i vincles d’amistat significatius. En aquest context, les entitats socials també tenim un paper cabdal en l’acompanyament d’aquestes situacions, detectant dinàmiques de risc i intervenint des del coneixement de les realitats complexes que transiten els i les nostres adolescents. 

Si la hiperconnexió digital ha posat en relleu les fractures socials, també ens obre l’oportunitat de repensar com, des del Tercer Sector, volem cuidar-nos com a comunitat. Cap adolescent hauria de sentir-se invisible, i aquesta és una responsabilitat que ens concerneix a totes les entitats. Convertir la connexió en vincles reals i significatius és un repte col·lectiu que només podem afrontar sumant esforços. Generar espais segurs, promoure relacions de confiança i impulsar la participació adolescent són camins que, si els recorrem plegats, poden garantir salut i benestar a les noves generacions.