COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOG DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Qui cuidarà de nosaltres quan siguem grans?

  • Qui cuidarà de nosaltres quan siguem grans?
Qui cuidarà de nosaltres quan siguem grans?
Comparteix a les xarxes socials

13.07.20

A l’octubre de 2019, el ministeri de Solidaritat i Salut de la República de França va publicar el que es coneix com Informe El Khomri sobre la necessitat d’impulsar un pla nacional per la professionalització dels  sectors vinculats a l’envelliment de la població i a la dependència.

L’informe va estar motivat arran de la detecció de l’increment de fortes necessitats de contractació en els sectors d’activitat relacionats amb l’envelliment de la població i les dificultats amb que el país es troba per cobrir amb professionals aquesta demanda. Aquest diagnosi molt bé es pot aplicar a Espanya, on  s’estima que a l’any 2025 un 15% de la població serà més gran del 85 anys.  De fet, durant la crisis sanitària de la COVID-19 hem vist com el propi Govern de la Generalitat de Catalunya s’ha vist obligat a fer diverses crides de contractació de personal per a treballar a residències de gent gran amb un  èxit relatiu.

No resulta difícil imaginar una situació d’urgència en la contractació  similar d’aquí a cinc anys llegint l’informe El Khomri i no per culpa d’una pandèmia.  La diagnosi realitzada pel Ministeri d’Igualtat i Salut francès conclou que en els propers 5 anys caldrà crear prop de 93.000 llocs de treball per donar resposta a l’envelliment demogràfic i millorar les condicions d’atenció d’aquestes persones a França. El que implica una proposta enèrgica per la formació dels i de les professionals.

Tanmateix, a França es detecten greus dificultats per que les professions vinculades a les activitats de cura al voltant de la gent gran siguin atractives per als treballadors i treballadores. En aquest sentit l’informe assenyala un forta degradació de la professió de cuidador o cuidadora, com ara de suport educatiu i social, ambdues tipologies de feina fortament vinculades a l’àmbit de l’envelliment i la dependència. Un indicador força contundent sobre aquest fet es el descens a França d’un 25% del nombre de persones sol·licitants de feines relacionades amb aquestes dues professions en el últims 6 anys.

Les baixes remuneracions d’aquestes feines, la precarietat de les condicions laborals, la forta irregularitat del sector i les escasses perspectives de desenvolupament professional són alguns factors que ajuden a explicar la davallada de la demanda de feina al sector. Un fet revelador de l’informe francès és l’elevat índex de pobresa entre les persones que hi treballen com a cuidadores tot identificant un 17,5% de llars pobres entre els treballadors d’atenció domiciliària enfront del 6,5% de mitjana de tots els empleats.

Per altra banda, les condicions físiques per la pràctica d’aquestes feines tenen un alt impacte a la salut: postures i ritmes de treball estan marcats per un treball intens i donen lloc a un nombre d'accidents laborals i malalties professionals tres vegades més que la mitjana nacional.

Finalment l’informe ressalta el fet que aquestes professions són poc conegudes i considerades especialment entre les generacions més joves.

En aquest sentit, a Espanya l’imaginari sobre les persones cuidadores està força lligat a les funcions de neteja personal i neteja de la llar, al treball feminitzat realitzat per dones d’origen immigrants i a la irregularitat i precarietat laboral, a la baixa qualificació i a la pobresa. El que genera un menyspreu cap aquestes activitat “de pobre, de dones i d’immigrants”.

Em pregunto com hem arribat aquí quan cuidar és, i així s’ha d’entendre, acompanyar, estar al costat donant suport humà a l’altre que et necessita en un moment de debilitat física i també emocional.  Qui cuida neteja el cos, sí, però també  la ment, les pors i la soledat; dona eines per millorar la vida dels altres; animar a continuar vivint; està al final del camí d’una persona.   Com hem fet d’aquesta feina una professió indesitjable? Com no és que  (re)coneixem les competències professionals tant formals com a informals d’aquestes treballadores i treballadors?

No seria mala idea plantejar-nos una iniciativa similar a la francesa i realitzar a Catalunya el nostre propi pla per tal d’impulsar la formació i ocupabilitat en un sector que ningú dubta serà central per a la nostra economia, per a l’atenció humanitària i humanitzada. O com resa el lema de la República de França: per la llibertat de poder ser cuidats amb dignitat com triem, la  igualtat enfront les cures i la salut i la fraternitat entre les persones.