COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

L’autonomia personal és molt més que fer coses per un mateix. És tenir veu, prendre decisions i construir una identitat pròpia dins les possibilitats i els suports que cada persona necessita. En l’àmbit de la discapacitat, promoure l’autonomia és, sovint, un acte de confiança, respecte i paciència.

Acompanyar les persones en el desenvolupament de la seva autonomia no significa empènyer-les cap a la independència total, sinó identificar quines capacitats poden desenvolupar i com podem facilitar que les posin en joc en el seu dia a dia. Sovint, la millor ajuda és no fer per l’altre allò que pot intentar fer sol.

En la voluntat de cuidar, a vegades acabem limitant. Fer-ho tot per l’altra persona pot transmetre-li que no és capaç. És important reflexionar: ho faig per ajudar o perquè és més ràpid i fàcil?

L’autonomia no és un punt d’arribada, sinó un camí compartit on cadascú avança al seu pas. L’objectiu no és només que facin més coses sols, sinó que se sentin protagonistes de la seva pròpia vida.

Promoure l’autonomia requereix posar la persona al centre i partir del que sí que pot fer. Aquesta mirada positiva ens convida a preguntar-nos: què necessita per poder fer-ho? Quins suports ambientals, visuals o emocionals podem oferir-li? Quins espais li donem perquè s’equivoqui, aprengui i avanci?

Això implica adaptar-nos al seu ritme, valorar els petits avenços i celebrar l’esforç, no només el resultat.

Perquè la promoció de l’autonomia no es quedi en paraules, calen estratègies concretes i ajustades a la realitat de cada persona. Aquí en proposem algunes, aplicables en entorns residencials, domiciliaris o educatius:

1. Rutines visuals: Les seqüències d’imatges (amb pictogrames, fotos o dibuixos) poden ajudar a comprendre i recordar els passos d’una tasca com ara rentar-se les dents, vestir-se o parar taula.
2. Espais adaptats: Organitzar els espais perquè siguin comprensibles i accessibles: etiquetar calaixos amb pictogrames o colors, col·locar els estris a l’abast, eliminar obstacles, etc.
3. Tries senzilles: Oferir opcions facilita que la persona prengui decisions. No cal donar moltes opcions, sinó que siguin significatives i adaptades a la seva capacitat de decidir.
4. Temps i espai per provar i equivocar-se: Evitem fer per l’altre allò que pot intentar fer sol, encara que trigui més temps. L’error forma part de l’aprenentatge.
5. Reforç positiu i valoració de l’esforç: Reconèixer el camí recorregut, no només el resultat. Un petit pas pot ser un gran avenç. L’elogi sincer reforça l’autoestima i la motivació.
6. Materials manipulatius i interactius: Jocs de classificació, calendaris visuals amb velcro, moneders amb bitllets i monedes de joguina, targetes de responsabilitats o panells de tasques pendents o superades poden fer atractiva i comprensible la pràctica de noves habilitats.
7. Participació real en la vida quotidiana: Involucrar la persona en tasques habituals com anar a comprar, cuinar, cuidar una planta o col·laborar en la neteja, dona sentit a l’aprenentatge. Fer-ho en un context real consolida la seva autonomia funcional i emocional.

Fomentar l’autonomia és molt més que ensenyar habilitats: és reconèixer la dignitat de cada persona, confiar en el seu potencial i acompanyar amb respecte el seu procés. Amb les eines adequades, un entorn acollidor i una actitud de suport, estem sembrant autonomia, autoestima i qualitat de vida.

Des d’aquesta perspectiva i amb aquesta mirada, treballem en les formacions que oferim a la Fundació Pere Tarrés en l’àrea sociosanitària. 

Aquest article s’ha redactat a partir de l’experiència directa amb persones amb discapacitat, i s’inspira en enfocaments com l’atenció centrada en la persona (Martínez, T.), l’educació inclusiva i els materials divulgats per entitats com Dincat, Plena Inclusión i ARASAAC.