COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

BLOG FUNDACIÓ PERE TARRÉS

El paper del professional en el marc del treball en famílies en situació de risc de vulnerabilitat social

El paper del professional en el marc del treball en famílies en situació de risc de vulnerabilitat social

Cecília Monteis Cahís
Coordinadora pedagògica de Programes d’Acció Social
Veure tots els articles | Fitxa d’experta

06.11.18

Amb el nou model d'intervenció socioeducativa a Catalunya, es dibuixa un canvi de plantejament; seguim posant la mirada de l'acompanyament professional als nens i adolescents, però vam incorporar de manera clara l'acompanyament a les famílies.

Com indica la Convenció sobre els Drets del nen, la cobertura de les necessitats del menor correspon a les famílies. La família es concep com la unitat social bàsica que està encarregada de la protecció i del desenvolupament dels seus membres.

És en aquest punt, en el qual, com a professionals, se'ns fa un encàrrec molt concret que és el d'acompanyar aquestes famílies perquè puguin assumir plenament les seves responsabilitats. És aquí on parlem sovint d'apoderament i capacitació parental, però quin ha de ser el paper del professional? Des de quin lloc s'ha de fer aquest acompanyament? Quins són els resultats que podem esperar?

Des l'acompanyament educatiu, hem de partir de la premissa que volem que les famílies evolucionin, entenent l'evolució com un canvi, però mantenint sempre la seva identitat, sense perdre el que els identifica com a família.

Dels professionals que treballen amb les famílies dels centres socioeducatius, esperem una intervenció equidistant; que sigui pròxima a cada un dels membres de la família a què estem acompanyant: no es poden crear aliances amb un dels membres de la família atacant altres membres.

És important que el llenguatge que s'empri sigui similar al de la família, així com que el ritme que s'estableixi sigui l'adequat; cada família té un ritme i cal respectar -sense caure en precipitar-se; si volem anar massa ràpids en fer propostes de canvi pot ser que la família es tanqui en banda i vegi la intervenció del professional com una intromissió i no com el que ha de ser: un acompanyament.

El respecte és la base de la intervenció, respectem les creences familiars i les seves ideologies, les escoltem, les acollim i sobretot no jutgem, només d'aquesta manera podem contribuir a un canvi real d'aquells que acudeixen als nostres serveis.

Per poder començar a produir aquest canvi de manera real en el dia a dia en els centres socioeducatius, des de la Fundació Pere Tarrés treballem perquè des dels equips comptin de manera real amb la participació activa de les famílies, no només en les activitats concretes en les quals les convidem a participar, sinó en la presa de decisions; són ells els veritables protagonistes de la seva vida i són ells els que han de produir en ells mateixos el canvi; en certs moments trobem unitats familiars predisposades a que les acompanyem a produir canvis, famílies a "punt de caramel" que necessiten només una guia per poder fer les coses d'una manera diferent. Però el veritable repte el trobem amb les famílies que no veuen la necessitat de canvi, la nostra funció és acompanyar-los a crear que sigui una necessitat.

Des dels centres Socioeducatius, vinculem a les famílies en l'elaboració del pla de treball que com a professionals establim amb elles, no té sentit que marquem uns objectius unilaterals per part dels professionals, quan elaborem els PEIF (Projecte Educatiu individual i familiar), fem que siguin elles qui es marquin els objectius que volen treballar, i que aquests siguin els mateixos tant al centre com a casa, d'aquesta manera transmetem als menors una unitat i una coherència que, si no treballem en la una, no transmetem.

Sovint, les famílies creen resistències davant de les propostes que els professionals els suggereixen, la diferència dels resultats que podem obtenir, sovint relacionada amb el lloc on posem "el pes" d'aquesta resistència, si com a professionals ho veiem com que la família no vol canviar possiblement aconseguim pocs resultats, però en canvi, si veiem la resistència com una interacció entre el professional i la família i posem el pes en aquesta interacció, podem veure la resistència com una forma de col·laboració, i és llavors quan, com professional el plantejament ha de ser fer coses diferents per poder obtenir resultats diferents.

Comparteix l’article

Etiquetes