COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Quan es parla de pobresa, sovint venen al cap imatges de desnonaments o de persones que dormen al carrer. Tanmateix, existeix una precarietat molt més silenciosa, de portes endins, que afecta milers de dones quan arriben a la darrera etapa de la vida. És el que s’anomena la feminització de la pobresa: una realitat incòmoda que ens indica que, pel sol fet de ser dona, es tenen moltes més probabilitats de viure una vellesa amb dificultats econòmiques (García-Calvente et al., 2019).

Aquesta vulnerabilitat no apareix de cop el dia de la jubilació; és el resultat d’una cursa d’obstacles que ha durat dècades. En primer lloc, hi ha el pes de la bretxa salarial i les carreres interrompudes. Molta de la nostra gent gran femenina ha hagut de deixar la feina per dedicar-se a la cura de fills, filles o familiars, o ha acceptat ocupacions precàries per poder conciliar. El resultat? Unes pensions que, de mitjana, són entre un 30 % i un 40 % més baixes que les dels homes (Rubio, 2014). És, literalment, un càstig econòmic per haver sostingut la vida i les cures.

A tot això s’hi suma un factor demogràfic que es gira en contra: la longevitat. Les dones viuen més anys, cosa que sovint significa acabar vivint en solitud, gestionant totes les despeses d’una llar amb uns ingressos mínims i sense el suport d’una segona pensió (Ajuntament de Barcelona, 2020). Si a més tenim en compte que, històricament, l’accés a la propietat i als estalvis ha estat més difícil per a la població femenina, el còctel esdevé crític (Ezquerra, 2017).

Aquesta no és una situació inevitable, sinó una qüestió de voluntat política i social. Per començar, cal una revisió profunda del sistema de pensions que no només garanteixi un mínim digne, sinó que reconegui el treball de les cures com una activitat que cotitza. No pot ser que cuidar la família computi zero a l’hora de la jubilació.

Alhora, cal insistir en la igualtat salarial avui per evitar la pobresa de demà i reforçar les xarxes de suport comunitari. Moltes dones grans es troben sense suports precisament quan més necessiten la xarxa que elles mateixes van ajudar a teixir per a la resta de la societat (García-Calvente et al., 2019).

En definitiva, no podem mirar cap a un altre costat. La pobresa en la tercera edat té cara de dona i revertir-la és una qüestió de justícia elemental. Les persones que han sostingut la societat durant tota la vida no poden acabar els seus dies patint per arribar a final de mes. Una societat que ignora la precarietat de les seves àvies és una societat que ha fallat en el més bàsic: la dignitat humana.

Referències bibliogràfiques

• Ajuntament de Barcelona. (2020). Feminització de la pobresa i la precarietat: estratègies per reduir la desigualtat de gènere.
• Ezquerra, S. (2017). Polítiques públiques, crisi i persones grans: feminització de la pobresa i condicions d’envelliment.
• García-Calvente, M., Del Río-Lozano, M., & Marcos-Marcos, J. (2019). Gender inequalities in health: Overcoming the gender gap. Gaceta Sanitaria, 33(4), 201-206.
• Rubio, F. (2014). Feminització de la pobresa. El Punt Avui.