COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

“Ja no té edat per segons què...”
“És normal que no ho entengui, a la seva edat.”

Són frases que podem sentir sovint i que d’alguna manera formen part del llenguatge quotidià. Darrere d’aquestes expressions aparentment innocents s’hi pot amagar una forma de discriminació molt estesa i, alhora, poc reconeguda: l’edatisme.

Recentment, l’alumnat del nostre Cicle Formatiu d’Integració Social va tenir l’oportunitat d’aturar-se a pensar sobre aquesta qüestió en una sessió amb la Dra. Montserrat Celdrán, degana de la Facultat de Psicologia de la UB i psico-gerontòloga experta en edatisme. La conversa va posar sobre la taula que molts dels prejudicis que associem a l’edat estan tan integrats en la nostra cultura que sovint ni tan sols els identifiquem com a tals.

L’edatisme és, precisament, la discriminació basada en l’edat, i apareix quan atribuïm capacitats, drets o rols socials a una persona simplement pel fet de tenir una determinada edat.

Aquest tipus de prejudici està profundament arrelat i sovint passa desapercebut. De vegades, fins i tot, es presenta sota formes aparentment protectores o paternalistes que, sense adonar-nos-en, poden limitar l’autonomia i les oportunitats de les persones.

Cal recordar, a més, que l’edatisme no afecta exclusivament la gent gran —també existeixen prejudicis envers la joventut o la infància— tot i que, en el cas de l’envelliment, les conseqüències poden ser especialment rellevants, perquè sovint impliquen reduir oportunitats, autonomia o participació social.

Aquest fenomen rarament apareix de manera sobtada. Sovint comença amb estereotips, és a dir, generalitzacions automàtiques sobre el que suposadament poden o no poden fer les persones segons la seva edat. Aquests estereotips generen emocions —admiració, por, llàstima o incomoditat— que acaben traduint-se en actituds i comportaments concrets.

En l’àmbit professional, això es pot manifestar en gestos molt quotidians, per exemple: parlar amb la família en lloc de dirigir-nos directament a la persona atesa; prendre decisions “pel seu bé” sense comptar amb la seva opinió; o limitar la seva participació en activitats anticipant dificultats que potser ni tan sols existeixen.
Quan això passa, deixem de veure la persona en la seva singularitat i la reduïm a l’etiqueta de l’edat. La realitat, però, és molt més complexa. La trajectòria i experiències vitals, els hàbits de vida, el context social o les oportunitats que una persona ha tingut al llarg dels anys influeixen també de manera molt significativa en la manera com s’envelleix.

Com podem combatre l’edatisme des de la intervenció professional?
Combatre l’edatisme implica actuar en diferents nivells: legal, cultural, educatiu, social, etc.
Tot i que, actualment, la discriminació per edat es pot denunciar, encara hi ha poca consciència social sobre aquest fenomen. A més, els mecanismes legals disponibles continuen sent poc coneguts o poc accessibles, i això fa que moltes situacions de discriminació passin desapercebudes o, pitjor encara, es normalitzin.
En paral·lel, és necessari avançar cap a una educació al llarg de la vida que incorpori una mirada no edatista. A la nostra societat ens preparem per a moltes etapes vitals, però rarament aprenem a envellir. Parlem de la jubilació sobretot en termes administratius o econòmics, però encara hi ha poca reflexió col·lectiva sobre com transitar aquesta etapa, redefinir projectes vitals o mantenir una participació activa en la comunitat.

Un altre element clau són les iniciatives intergeneracionals: posar en contacte persones de diferents generacions ajuda a trencar prejudicis en ambdós sentits i a generar relacions més equilibrades. Quan les persones es coneixen i comparteixen experiències, les categories d’edat perden pes i emergeixen les trajectòries vitals individuals.

Ara bé, més enllà dels marcs socials i educatius, el paper dels i les professionals és especialment rellevant, per això incorporar una mirada professional conscient implica revisar constantment les nostres creences, actituds i pràctiques.

En qualsevol intervenció és útil preguntar-nos si l’edat està condicionant les nostres decisions, si estem personalitzant realment l’acompanyament segons les capacitats i desitjos de la persona o si, sense voler-ho, estem reproduint estereotips a través del llenguatge, les imatges, les accions o les expectatives que transmetem (despersonalitzant o deshumanitzant la persona atesa).

En aquest sentit, la sessió amb la Dra. Montserrat Celdrán ens va regalar una reflexió important: moltes vegades l’edatisme no es manifesta en grans decisions, sinó en petits gestos quotidians, en el llenguatge que utilitzem o en les expectatives que projectem sobre les persones.

Reconèixer la singularitat de cada persona, independentment de la seva edat, és una condició imprescindible per a una intervenció social rigorosa i respectuosa amb els drets.
Fer conscient qualsevol forma de discriminació és, probablement, el primer pas per transformar la realitat, i aquesta és també una responsabilitat compartida del sector social. Com a professionals hem de revisar la nostra mirada, qüestionar les nostres pràctiques i contribuir a construir una societat on l’edat no determini les oportunitats, la participació ni la dignitat de les persones.