COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOC DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Qui pot tenir cura d’una persona dependent?

  • Qui pot tenir cura d’una persona dependent?
Qui pot tenir cura d’una persona dependent?
Comparteix a les xarxes socials

08.10.18

Sóc en un bar prenent un cafè al carrer de Carolines. És el moment que tenim de pausa quan estem fent classes. És un moment de desconnexió de vegades o de redissenyar les següents hores de classe o de corregir algun prova... Entra al bar una senyora amb cadira de rodes acompanyada per una cuidadora. La senyora parla amb el cambrer que la deu conèixer i la saluda pel nom. Ella intenta explicar-li alguna cosa. Però el cambrer està enfeinat i va a la seva. La senyora es queda literalment amb la paraula a la boca. A banda, la cuidadora, sense cap mirament i sense avís previ, gira la cadira d’esquena a la barra on ella se seu en un tamboret alt. La senyora queda de cara a mi. Bellugo un cadira buida perquè estigui còmode, més ample. Em somriu. Li torno el somriure. Em parla del temps. Es nota que té ganes de parlar. Fa un dia mig plujós....jo li segueixo la conversa mentre observo la cuidadora que es pren un refresc a la barra. Tota l’estona d’esquena a la senyora. En els 15 minuts que soc allà no es gira en cap moment a mirar-la. Jo li dic ...vostè no pren res? Un cafè? Una infusió? El dia és humit i convida a prendre’s alguna cosa calenta. La senyora em diu que no, que la cuidadora tenia set, però ella “no cal” que prengui res,  quan arribi a casa, em diu, ja li farà el dinar. Jo em sento malament, penso en com està fent la seva feina aquesta cuidadora que en cap moment s’ha girat per comprovar que la senyora estava bé. Que literalment l’ha aparcat allà i no s’ha preocupat d’ella en tota l’estona. M’acomiado de la senyora, és molt agradable i em pregunta si ja he de marxar. Li dic que si, que estic treballant, li toco l’espatlla, li dic que potser ens veiem un altre dia i me’n vaig pensarosa cap a classe.

La professionalització del sector

Soc docent de futurs cuidadors, de tècnics en assistència sociosanitària a domicilis. Qualsevol dels meus 15 alumnes en uns mesos podria estar cuidant a aquesta senyora. I jo no puc consentir que ho facin així. Els hi explico el que ha passat i fem un petit debat. Me n’adono que tot el que hem anat explicant al llarg del curs està donant els seus fruits. Tots estan d’acord en què la cuidadora ha actuat molt malament i que la feina, per la qual estan cobrant un sou, no és aquesta. Molts alumnes estan segurs (jo també ho penso) que no és una professional i per això no se n’adona de les necessitats que té la persona que cuida. Repassem mols conceptes que han anat sortint al llarg del curs, estem cuidant persones, però per molt dependents que siguin, sempre, per davant de tot, són persones. I els cuidadors han de vetllar perquè aquestes persones gaudeixin al màxim en la seva darrera etapa de la vida. I això implica parlar amb ells amb respecte, sense infantilitzar-los, escoltar-los activament, convidar-los a una orxata o a una xocolata calenta, posar-los música que els agradi....hi ha tantes coses que es poden fer per fer-los sentir millor!

El futur esperançador

Fa 14 anys que em dedico a  la docència en l’àmbit sociosanitari. Juntament amb altres professionals formem a futurs treballadors que tindran cura dels nostres ancians i,algun dia, de nosaltres mateixos. I és la nostra obligació ensenyar-los que, per sobre de tot, han de ser conscients que treballen amb i per a les persones. El cuidador professional aprèn a posar a disposició de la persona les eines i els recursos necessaris per a que pugui ser el màxim autònoma  possible. D’aquesta manera potenciarem la seva autoestima i aconseguirem que s’impliquin en la seva autocura. I aconseguirem que siguin una miqueta més feliços. I això implica que quan surtin a passejar, han de parlar amb ells per estimular-los cognitivament, i que si van a prendre un refresc se seuen junts a una taula i conversen del temps, de política, d’economia o del què més interessi a l’usuari. I per això faig veure als meus alumnes tot el que han après al llarg del curs tant les imprescindibles habilitats tècniques (donar medicació, prendre i registrar constants, saber donar menjar i un llarg etcètera) i les habilitats socials, al meu entendre , tant o més importants que les altres perquè sàpiguen com han de tractar a les persones de les que tenen cura des de les diferents vessants.

Per això hem de fer veure a la societat que quan necessitin algú que tingui cura del seu familiar han de buscar un professional qualificat, un tècnic en assistència sociosanitària, per tenir més seguretat que, escenes com la descrita a l’inici, no es repeteixin mai.

Més informació: 

(1) https://www.catalunyapress.cat/texto-diario/mostrar/655506/infantilitzacio-persones-grans-major-dels-maltractaments-psicolgics

(2) http://formacio.fmc.cat/09/fitxers/cursos/13.0008/escolta%20activa.pdf

(3) https://www.peretarres.org/wps/wcm/connect/peretarres_ca/peretarres/webs/formacio-subvencionada/home/sessions-informatives