COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Un dels estilismes comunicatius que caracteritza la nostra època és l’ús obsessiu de paraules buides. Valors, sinergia, companyonia, compromís. Són mots grossos que amaguen un munt de promeses, i han esdevingut les paraules preferides del sector empresarial, del sector amb ànim de lucre, en el marc d’una societat cansada i en un món en col·lapse climàtic. De la mà de les estratègies de pinkwashing, purplewashing i greenwashing, van els jocs de paraules i els discursos grandiloqüents. És un símptoma de l’arrelament d’un publicisme pervers, que ven fum i immaterialitat per a posar un vel encegador sobre una realitat poc esperançadora.

Aquesta anàlisi l’han fet diversos teòrics de la cultura com Terry Eagleton (2000, 2017) o Byung-Chul Han (2008, 2014), i no té res de nou. Es tracta de la mercantilització de la vida, de la colonització de la lògica comercial del dia a dia, amb estratègies justificadores com la del desenvolupament del llenguatge empresarial. És un fenomen que pren paraules polisèmiques, de les que omplen la boca, i se’ls extirpa tot significat per fer omplir butxaques.

No dic això amb un ànim revolucionari. Ni tan sols a tall de queixa. Només pretenc fer un retrat d’una dinàmica que, si s’ha instal·lat en el sector privat, és perquè potser ja no hi raja d’enlloc més. I, en tot cas, som prou realistes per a saber que l’empresa té els seus propis mecanismes, i aquest no és el lloc per fer-ne una crítica.

Tanmateix, penso que el que sí que és indicatiu, i sens dubte un senyal d’alerta per a nosaltres, és que aquesta mena d’estratègies hagin començat a instal·lar-se en els àmbits del tercer sector i de les entitats sense ànim de lucre. És evident que si, existeix algun espai adient per fer servir paraules com “compromís”, aquest és el tercer sector. I també és cert que aquest va ser el primer espai on sonaven, quan encara volien dir alguna cosa. Tanmateix, penso que el seu ús en altres àmbits ha acabat per drenar aquestes paraules, sobretot pel que fa a la imatge que en té la societat, i a l’associacionisme li cal canviar d’estratègia comunicativa.

El tercer sector no ven coses ni productes. Les entitats sense ànim de lucre ofereixen serveis, cobreixen necessitats, protegeixen drets. Amb una activitat com aquesta, quina necessitat tenim de paraules boniques o grans? El que de debò marca la diferència en les nostres tasques comunicatives és allò que fem. Sabeu allò de “fets, no paraules”? Doncs això. Per a la comunicació del tercer sector no cal convertir les paraules en fets, sinó a l’inrevés. I, sobretot, ser realistes i honestos. En aquest sentit, hi ha algunes estratègies que ens poden ajudar a superar l’epidèmia de les paraules buides.

Per començar, deixar de banda el futur. En un món canviant fer promeses no és només difícil sinó també perillós. Penso que cal centrar-se a mostrar allò que ja s’ha fet i a justificar la nostra tasca en el present. El conflicte, la problemàtica, és ara; les persones necessiten atenció ara, demà ja serà tard, i les dificultats seran unes altres, o potser les mateixes, però el context haurà mutat.

En aquest sentit, una altra estratègia és anar sempre de la mà de l’actualitat. Recomanaria fer continguts més enllà de la difusió de la pròpia tasca, que expliquin de manera divulgativa la problemàtica o problemàtiques a les quals es vol respondre amb la tasca de l’entitat, i fer-ho utilitzant dades i citant les fons. Aquí també és important incloure testimonis vertaders, de persones que es troben o s’han trobat en aquestes situacions. Això no vol dir, però, instrumentalitzar els seus testimonis ni explotar el seu patiment. Es tracta de deixar-los explicar les seves històries.

Amb tot, com deia, les entitats del tercer sector han de fer una comunicació planera i directa. Hi ha un problema, una situació, i fem unes tasques concretes per a abordar-lo. Ni discursos inspiradors, ni reguitzells de mots immensos. Abordem l’actualitat i la realitat, siguem inquisitius en un món que s’entesta a fer-nos apartar la mirada, atenguem la materialitat que s’amaga rere fums i promeses. Deixem clar que en un món ideal la nostra feina no existiria. Això sí que és valor i compromís.