COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Tots i totes els que hem viscut a prop d’una persona amb Alzheimer recordem aquell instant en què la persona estimada comença a no trobar les paraules per comunicar-se. Jo ho vaig viure amb la meva àvia quan només tenia dotze anys. Com a neta i, més endavant, com a professional de la salut, he sentit que comprendre allò que la persona no pot expressar amb paraules és vital per establir una relació i fer que se senti vista. L'estudi de la comunicació no verbal, per a mi, no va ser una elecció, sinó un salvavides per poder continuar connectada amb la meva àvia. Per això em vaig especialitzar en neurologia i en anàlisi del comportament humà.

Mirar més enllà de les paraules és essencial i, en el cas de voler comunicar-nos amb una persona amb Alzheimer en un estat avançat, no tindrem cap altra opció que convertir-nos en els experts en comunicació no verbal que ja som.

La comunicació no verbal (CNV) comprèn totes aquelles parts de la interacció en què es transmet un missatge sense utilitzar el llenguatge verbal. La CNV representa entre el 60% i el 90% del missatge que arriba al nostre interlocutor. Per tant, és important recordar que no és tant el que diem, sinó com ho diem.

Hi ha elements de la comunicació no verbal que són apresos o culturals, però, tal com va demostrar Paul Ekman (Ekman, 2015) en la seva investigació a Papua Nova Guinea, també hi ha aspectes innats de la comunicació no verbal. És a dir, independentment de la cultura, l’educació o el context històric, tots comuniquem de la mateixa manera. L’expressió facial és una de les parts innates de la comunicació no verbal. S’ha demostrat que les set emocions bàsiques (alegria, tristesa, por, fàstic, sorpresa, ira i menyspreu), les expressem tots i totes de la mateixa manera mitjançant els músculs facials, i que naixem amb la capacitat de reconèixer-les (Ekman, 2015). Òbviament, hi ha normes socials i culturals que determinen quina emoció podem mostrar, a qui i en quin moment, fet que ens porta a dissimular-les. No obstant això, l’activitat muscular facial es produeix igualment, generant el que Ekman i Friesen van definir com a microexpressió, que dura només un quart de segon (Ekman, Davidson & Friesen, 1990). Aquestes expressions poden passar desapercebudes conscientment (encara que es pot entrenar per detectar-les), però el nostre cervell les capta a través de la regió ventromedial de l'escorça prefrontal, detectant possibles incongruències entre el llenguatge verbal i el no verbal.

A més, cal tenir en compte que les persones amb Alzheimer continuen tenint actives les neurones mirall (excepte en casos on aquesta zona es vegi afectada per altres causes) (Torres et al., 2015).

Les neurones mirall són un sistema neuronal present en els mamífers que ens fa mimetitzar-nos amb la persona que tenim davant. Van ser descobertes a Itàlia, al laboratori de Giacomo Rizzolatti, quan es va observar que un primat activava les mateixes àrees cerebrals tant en agafar un objecte com en veure un altre primat fent el mateix moviment (Rizzolatti & Craighero, 2004).  Això vol dir que, si somriem al nostre interlocutor/a, la seva musculatura facial també s’activarà de manera inconscient, fins i tot si no somriu. Això provocarà l’activació de les mateixes àrees cerebrals associades al gaudir i la secreció d’hormones de felicitat, simplement pel fet de veure un somriure. Per tant, podem influir en l’estat emocional d’una persona amb Alzheimer si mantenim certes expressions facials i una actitud corporal relaxada (Torres et al., 2015).

Les persones amb Alzheimer poden tenir dificultats per reconèixer qui som, però sentiran el que el nostre cos expressa. Això farà que tinguin sensacions que poden generar un efecte de proximitat o rebuig. Més enllà de l'expressió facial, l’actitud corporal pot tenir un efecte cooperador o més agressiu si parlem a la persona des de dalt o des de sota. O, per exemple, el to de veu influirà en l’activació del sistema nerviós simpàtic o parasimpàtic depenent de si és més fort i ràpid o més fluix i lent. I això farà que estigui més neguitós o més tranquil. Tenim l’expressió facial, l’actitud corporal, el to i el ritme de veu per poder comunicar, a més de l’observació constant de la comunicació no verbal de la persona amb Alzheimer.

Amb una mirada, un gest de tensió a les mans, una deglució, una arrufada de celles que expressi tristesa, una desviació de la mirada, un somriure o una respiració profunda, podem transformar completament l’ambient d’una interacció amb aquestes persones que senten com les paraules s’esvaeixen de la seva realitat. És fonamental conèixer què expressa el nostre cos i què vol expressar l’altra persona sense necessitat de paraules.

Ara és el moment, com a professionals, d’aprendre a mirar més enllà del llenguatge verbal. D’apartar les paraules per comprendre que som un cos que sent, expressa i desitja. Tot això ja ho tenim dins nostre. Recuperem la connexió amb el cos per poder connectar amb les persones que ho necessiten.

Bibliografia:

• Ekman, P. (2015). El rostro de las emociones. RBA.
• Rizzolatti, G. & Craighero, L. (2004). The mirror-neuron system. Annual Review of Neuroscience, 27, p. 169–192. https://doi.org/10.1146/annurev.neuro.27.070203.144230
• Ekman, P., Davidson, R. J. & Friesen, W. V. (1990). The Duchenne smile: Emotional expression and brain physiology. II. Journal of Personality and Social Psychology, 58(2), p. 342–353. https://doi.org/10.1037/0022-3514.58.2.342
• Torres, B., Santos, R. L., Sousa, M. F. B., Simões Neto, J. P., Nogueira, M. M. L., Belfort, T. T. et al. (2015). Facial expression recognition in Alzheimer’s disease: A longitudinal study, 383–389. https://doi.org/
• Fernández, E. (2013). Emociones positivas. Pirámide.