COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOG DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Com donem suport davant de l'enfrontament de la vellesa dels familiars?

  • Com donem suport davant de l'enfrontament de la vellesa dels familiars?
Com donem suport davant de l'enfrontament de la vellesa dels familiars?
Comparteix a les xarxes socials

13.10.21

Cada vegada hi ha més gent gran que requereix serveis especialitzats per poder mantenir la seva qualitat de vida. L'entorn familiar ha de trobar respostes adients a aquestes necessitats que sorgeixen del propi procés de l’envelliment.

Aquest fet ha creat un mercat de serveis que s’ha anat construint i adaptant alhora. El sector ha d'evolucionar fins a tenir en compte les característiques úniques de cadascú per poder fer una atenció “Centrada a la Persona”, que el servei i els professionals que curen s'adaptin a l’usuari, no pas al contrari.

Tenir en ment aquest concepte com a professional, et fa replantejar a cada moment el sentit del que fas, perquè i especialment per a qui ho fas.

Dins un centre residencial

A les residències de gent gran, hi viuen persones grans, per poder tenir les seves necessitats ateses i fer que la seva qualitat de vida sigui millor. Ningú no està en un centre residencial si pot estar millor a casa seva.

Quan una persona “ingressa” a un centre residencial, es converteix en el nostre centre d’atenció principal, però no és l’únic. Hi ha altres protagonistes: la família o entorn proper i els professionals. Formem un triangle en el qual els tres vèrtex han d’estar en bona harmonia perquè el funcionament sigui òptim.

La família o entorn proper és bàsic, són el vincle emocional i l’interlocutor principal que coneix la persona, la seva història de vida i les necessitats que els han portat a buscar-nos com a recurs. Si falla aquest vèrtex, les coses es poden complicar molt. I tenir-los al “costat” o facilita tot.

Els professionals som els que hem d’aconseguir que tot acabi fluint, som els facilitadors.

Les famílies/entorn proper

Normalment la família és qui decideix si es fa l’ingrés, escull el centre i fa els tràmits. És un moment difícil haver d'acceptar la pèrdua de capacitats de les persones estimades, ens posa davant un mirall que és premonitori de futur i això afecta molt emocionalment. Abans d’arribar a l’acceptació, es barregen sentiments de culpa, ràbia, frustració, tristesa...

Pre i post ingrés: l’acomodació

Quan les famílies demanen informació i assessorament a un centre, en la mateixa conversa inicial es fan evidents les necessitats que els porten a donar el pas. És un moment important, veure com es percep la realitat del seu familiar i què esperen del centre. Hem d’aprofitar per a explicar com treballem, què els oferim i, sobretot, resoldre dubtes i treballar la confiança. En la mesura del possible, cal identificar i prevenir mals entesos, pressuposicions, por, sentiment de culpa, frustració...

Com?

En aquestes converses inicials, ja es poden percebre els possibles conflictes que poden sorgir: no ser realistes amb l’estat del familiar, males relacions personals i familiars, no entendre processos patològics propis de l’envelliment, demències, desmotivacions, tristeses, estar molt cansat de ser el cuidador/a... S’ha de parlar amb franquesa i posar-se a disposició per ajudar en el procés d’acomodació, que és un procés on intervenen els tres vèrtex del triangle. Explicar que durant un temps hi haurà tensió, treballar-la i, sobretot, comunicar i resoldre dubtes, sempre amb honestedat.

Es molt recomanable i partint de la premissa de l'atenció centrada en la persona que els familiars i l’entorn ens expliquin sobre la persona que ha d’ingressar tot el que per ells sigui important i fins i tot les seves peculiaritats. Tot això ens ha d’ajudar a entendre i interpretar situacions que passen i poden passar.

El dia de l’ingrés, és recomanable fer una presentació de tot el personal possible i fins i tot que hi hagi un intercanvi d’informació, preguntes, dubtes, explicacions. Ha de ser un dia acollidor i distés. Després, deixar sempre la porta oberta perquè el dies següents els familiars puguin preguntar i explicar el que convingui i expressin tot el que els neguiteja o els molesta. Els professionals hem d’acceptar els suggeriments com una possible millora, sempre sent conscients que la nostra missió consisteix en donar qualitat de vida.

No prejutjar i encara menys jutjar

Totes les persones tenim el nostre costat bo i el no tant bo. El procés de l’envelliment no fa que les persones siguin diferents del que han estat en el seu trajecte vital. En general envellir fa que s’aguditzin aspectes i peculiaritats (la forma de ser i interactuar amb l’entorn, patrons de comportament, rutines, estratègies que els han fet viure i adaptar-se al “seu món”...), per això quan s’institucionalitza una persona el procés d’adaptació és tant important.

Al principi, ens anem coneixent i dilucidant el que pot haver estat aquesta persona. Conèixer-nos és una premissa bàsica, sense prejutjar o jutjar, sinó donant resposta adaptada a les necessitats, mantenint i fomentant l’autonomia de tots els usuaris, perquè és el fonament de l’autoestima, fer les coses per un mateix i tenint sempre en compte la voluntat de les persones a les que estem atenent.

Els professionals de la dependència hem de ser conscients de que el sistema assistencial té mancances i molts punts de millora. Per això encara més cal ser empàtic, observador i creatiu en buscar solucions adaptades a cadascuna de les persones a les que atenem.

Sabem de la necessitat dels serveis que estem donant i de que se’ls ha de donar la importància que mereixen, començant per creure-la nosaltres mateixos, treballant amb qualitat a tots els nivells, per a que prioritzi el valor humà de la tasca.

En definitiva, com deia Carl Gustav Jung: “Conegui totes les teories. Domini totes les tècniques, però al tocar una ànima humana sigui només una altra ànima humana”.

Millor amb una bona formació

Si vols especialitzar-te amb aquest tema, forma’t amb nosaltres en Atenció centrada en la persona per a recursos gerontològics.