COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

BLOG FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Com donem suport davant de l'enfrontament de la vellesa dels familiars?

Com donem suport davant de l'enfrontament de la vellesa dels familiars?

Rosa Maria Navés Soldevila
Col·laboradora docent de l’àrea de Gent Gran i Sociosanitària
Veure tots els articles

13.10.21

Cada vegada hi ha més gent gran que requereix serveis especialitzats per poder mantenir la seva qualitat de vida. L'entorn familiar ha de trobar respostes adients a aquestes necessitats que sorgeixen del propi procés de l’envelliment.

Aquest fet ha creat un mercat de serveis que s’ha anat construint i adaptant alhora. El sector ha d'evolucionar fins a tenir en compte les característiques úniques de cadascú per poder fer una atenció “Centrada a la Persona”, que el servei i els professionals que curen s'adaptin a l’usuari, no pas al contrari.

Tenir en ment aquest concepte com a professional, et fa replantejar a cada moment el sentit del que fas, perquè i especialment per a qui ho fas.

Dins un centre residencial

A les residències de gent gran, hi viuen persones grans, per poder tenir les seves necessitats ateses i fer que la seva qualitat de vida sigui millor. Ningú no està en un centre residencial si pot estar millor a casa seva.

Quan una persona “ingressa” a un centre residencial, es converteix en el nostre centre d’atenció principal, però no és l’únic. Hi ha altres protagonistes: la família o entorn proper i els professionals. Formem un triangle en el qual els tres vèrtex han d’estar en bona harmonia perquè el funcionament sigui òptim.

La família o entorn proper és bàsic, són el vincle emocional i l’interlocutor principal que coneix la persona, la seva història de vida i les necessitats que els han portat a buscar-nos com a recurs. Si falla aquest vèrtex, les coses es poden complicar molt. I tenir-los al “costat” o facilita tot.

Els professionals som els que hem d’aconseguir que tot acabi fluint, som els facilitadors.

Les famílies/entorn proper

Normalment la família és qui decideix si es fa l’ingrés, escull el centre i fa els tràmits. És un moment difícil haver d'acceptar la pèrdua de capacitats de les persones estimades, ens posa davant un mirall que és premonitori de futur i això afecta molt emocionalment. Abans d’arribar a l’acceptació, es barregen sentiments de culpa, ràbia, frustració, tristesa...

Pre i post ingrés: l’acomodació

Quan les famílies demanen informació i assessorament a un centre, en la mateixa conversa inicial es fan evidents les necessitats que els porten a donar el pas. És un moment important, veure com es percep la realitat del seu familiar i què esperen del centre. Hem d’aprofitar per a explicar com treballem, què els oferim i, sobretot, resoldre dubtes i treballar la confiança. En la mesura del possible, cal identificar i prevenir mals entesos, pressuposicions, por, sentiment de culpa, frustració...

Com?

En aquestes converses inicials, ja es poden percebre els possibles conflictes que poden sorgir: no ser realistes amb l’estat del familiar, males relacions personals i familiars, no entendre processos patològics propis de l’envelliment, demències, desmotivacions, tristeses, estar molt cansat de ser el cuidador/a... S’ha de parlar amb franquesa i posar-se a disposició per ajudar en el procés d’acomodació, que és un procés on intervenen els tres vèrtex del triangle. Explicar que durant un temps hi haurà tensió, treballar-la i, sobretot, comunicar i resoldre dubtes, sempre amb honestedat.

Es molt recomanable i partint de la premissa de l'atenció centrada en la persona que els familiars i l’entorn ens expliquin sobre la persona que ha d’ingressar tot el que per ells sigui important i fins i tot les seves peculiaritats. Tot això ens ha d’ajudar a entendre i interpretar situacions que passen i poden passar.

El dia de l’ingrés, és recomanable fer una presentació de tot el personal possible i fins i tot que hi hagi un intercanvi d’informació, preguntes, dubtes, explicacions. Ha de ser un dia acollidor i distés. Després, deixar sempre la porta oberta perquè el dies següents els familiars puguin preguntar i explicar el que convingui i expressin tot el que els neguiteja o els molesta. Els professionals hem d’acceptar els suggeriments com una possible millora, sempre sent conscients que la nostra missió consisteix en donar qualitat de vida.

No prejutjar i encara menys jutjar

Totes les persones tenim el nostre costat bo i el no tant bo. El procés de l’envelliment no fa que les persones siguin diferents del que han estat en el seu trajecte vital. En general envellir fa que s’aguditzin aspectes i peculiaritats (la forma de ser i interactuar amb l’entorn, patrons de comportament, rutines, estratègies que els han fet viure i adaptar-se al “seu món”...), per això quan s’institucionalitza una persona el procés d’adaptació és tant important.

Al principi, ens anem coneixent i dilucidant el que pot haver estat aquesta persona. Conèixer-nos és una premissa bàsica, sense prejutjar o jutjar, sinó donant resposta adaptada a les necessitats, mantenint i fomentant l’autonomia de tots els usuaris, perquè és el fonament de l’autoestima, fer les coses per un mateix i tenint sempre en compte la voluntat de les persones a les que estem atenent.

Els professionals de la dependència hem de ser conscients de que el sistema assistencial té mancances i molts punts de millora. Per això encara més cal ser empàtic, observador i creatiu en buscar solucions adaptades a cadascuna de les persones a les que atenem.

Sabem de la necessitat dels serveis que estem donant i de que se’ls ha de donar la importància que mereixen, començant per creure-la nosaltres mateixos, treballant amb qualitat a tots els nivells, per a que prioritzi el valor humà de la tasca.

En definitiva, com deia Carl Gustav Jung: “Conegui totes les teories. Domini totes les tècniques, però al tocar una ànima humana sigui només una altra ànima humana”.

Millor amb una bona formació

Si vols especialitzar-te amb aquest tema, forma’t amb nosaltres en Atenció centrada en la persona per a recursos gerontològics.

Comparteix l’article

Etiquetes