COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOC DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Atenció Centrada en la Persona, la paradoxa entre el fet de tenir cura i, alhora, protegir el dret a decidir de les persones

  • Atenció Centrada en la Persona, la paradoxa entre el fet de tenir cura i, alhora, protegir el dret a decidir de les persones
Atenció Centrada en la Persona, la paradoxa entre el fet de tenir cura i, alhora, protegir el dret a decidir de les persones
Comparteix a les xarxes socials

22.06.18

L’Atenció Centrada en la Persona (ACP) és un enfocament que persegueix afavorir la independència funcional de les persones grans, creant condicions per a que aquestes siguin capaces de dirigir la seva pròpia vida en funció de les seves creences, els seus gustos, desitjos i interessos. Aquest enfoc pot ser aplicat en tots els contextos i concretament en l’àmbit residencial és on està tenint més presència els darrers anys. Així, aquesta mirada promou l’autonomia i la dignitat de les persones grans, desenvolupant una activitat assistencial on les capacitats i les preferències d’aquestes són més importants que els seus dèficits. La ACP sembla l'evolució natural, i imprescindible, de les pràctiques dels familiars i els professionals de l'atenció en l'entorn natural i/o sociosanitari de persones que viuen amb algun tipus de dependència. Podem parlar de l’existència d’un model? Hauríem de  reflexionar sobre la viabilitat de la proposta? Som conscients de la responsabilitat que tenim entre mans els membres del Tercer Sector?, És a dir, les institucions, professionals, familiars i amics i, evidentment, de les persones que viuen situacions de dependència, que gaudeixen, senten, batallen, opinen o es queixen com a protagonistes? Hauríem de fer autocrítica? És possible l'encaix de tots aquests factors i condicionants?

L'atenció centrada en la persona no pot ser un model estàndard perquè depèn de la rica diversitat humana. Som tots únics i irrepetibles, ni dos bessons viuen la mateixa vida. Així doncs, com es defineix  l'atenció centrada en la persona? Doncs ha de ser una pràctica professional que neixi des de l'acceptació de que cada persona entén la vida de diferent manera, té un estat de salut particular, una personalitat diferenciada i una història de vida única. Oferir espais accessibles i agradables tenint en compte aquestes característiques, crear opcions on les persones es puguin relacionar amb el seu entorn físic i humà, on es faciliti la participació i s'ofereixin espais on poder opinar i on compartir la presa de decisions. Tant per part de les persones protagonistes del servei, com els seus familiars o entorn més proper.

Diversos autors ens expliquen que les persones que pateixen algun tipus de deteriorament tenen la capacitat de sentir emocions, fins i tot amb més intensitat, en processos de deteriorament cognitiu. Entenent aquesta afirmació hem de reflexionar sobre quin és l'entorn que proposem ja que és imprescindible que aquest entorn sigui promotor del major estat de benestar possible. I fins a quin punt aquests entorn és creat juntament amb les persones afectades i per a les persones afectades, o si les decisions que es prenen són subjectes a les necessitats de l'entorn, l'espai, els professionals o els pressupostos de qui l'hauria d'aplicar. 

Podem dir que en l'àmbit de l'atenció a persones amb algun tipus de deteriorament i dependència hi ha hagut una evolució evident, passant per moments on s'havia prioritzat l'atenció estrictament sanitària per sobre d'altres àrees com la social, l'emocional, etc. Actualment, l’Atenció Centrada en la Persona  parteix d’un empoderament i respecte cap a la capacitat de decidir de quina manera es vol viure, sempre d'acord amb les preferències i gustos personals. La situació és ben diferent però ens obliga a reflexionar sobre el límit, o la fina línia, entre el “tenir cura” de les persones i, alhora, el fet de protegir el dret a decidir de les persones dependents. Així doncs, cal pensar al voltant del fet de si ha de prendre més rellevància la vessant sociosanitària o hem de treballar per oferir l'entorn que les persones ens estan demanant? Com es pot conjugar això? Sabem com interpretar el que les persones amb dependències moderades o greus ens expressen? Hem d'oferir aquests espais tot i que puguin ser perjudicials segons la perspectiva més sanitària? Com a professional, ens cal reflexionar sobre quin és el nostre paper i saber situar-nos en el lloc que ens pertoca, fins i tot quan és complicat saber quin és aquest lloc. A la Fundació Pere Tarrés treballem sota la mira del respecte a la persona i procurem donar eines als professionals per treballar des del coneixement i l’orientació cap a l’altre:

https://www.peretarres.org/wps/wcm/connect/peretarres_es/peretarres/webs/accio_social/home/arees_formatives/gent_gran