COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOC DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

L’acompanyament espiritual en les persones amb dependència

  • L’acompanyament espiritual en les persones amb dependència
L’acompanyament espiritual en les persones amb dependència
Comparteix a les xarxes socials

09.03.18

Si mirem a la persona en tota la seva amplitud, podrem veure que som éssers multidimensionals. Encara que hi ha diferents categoritzacions sobre aquestes dimensions, podríem reduir-les a quatre: física, psicològica, social i espiritual. Potser és aquesta última, l’espiritual, la que en els nostres temps rep menys atenció quan parlem de cuidar a una persona dependent.

L’espiritualitat es pot definir com la recerca personal del propòsit i significat de la vida i és, probablement, un dels pilars en el que es fonamenten els nostres valors, creences i actituds davant la vida. En el nostre context sociocultural tradicionalment s’ha donat un lligam entre espiritualitat i religiositat, però aquesta relació no s’ha de donar necessàriament. De fet, el procés de secularització que s’ha produït en el nostre entorn durant les últimes dècades ha fet més evident que es tracta de dos fenòmens que es poden donar independentment.

Una atenció sensible a la persona dependent ha de tenir cura també d’aquesta dimensió humana, que pot passar més desapercebuda però que es manifesta d’alguna manera i que amaga algun tipus de necessitat. Els sentiments de culpa o remordiment pel que es va fer o pel que no es va fer en el passat; la por pel futur; la sensació de ser una càrrega pels altres; l’anhel de voler deixar una empremta o una continuïtat de si mateix en el món, que es barreja amb la impotència i la frustració per la condició de dependència; l’amargor i el sentiment d’insatisfacció vital que es projecten en la relació amb les persones que l’envolten... són alguns dels fenòmens que pot viure una persona en situació de dependència i que podrien tenir una arrel en la seva necessitat d’espiritualitat i transcendència.

Aquesta realitat es fa més evident quan no s’accepta la condició de vida que provoca la situació de dependència, quan hi ha aïllament i una manca de suport en l’entorn de la persona dependent, quan hi ha dolor físic i falta d’autonomia... en definitiva, quan més mancances i patiment ens trobem en l’àmbit intrapersonal i interpersonal, probablement més dificultat tindrem per donar-li un sentit a la nostra vida. En aquestes circumstàncies, el nivell transpersonal, és a dir l’espiritual, pot ser una via per fer front a les adversitats i reconciliar-se amb la vida.

I com acompanyar a la persona dependent quan sorgeixen aquest tipus de necessitats de caràcter espiritual? Estar present i escoltar més enllà de les paraules, respectar les creences i la dignitat de la persona, estimar i cultivar un vincle basat en la confiança, promoure experiències satisfactòries dintre de les seves limitacions, sostenir el seu patiment i les seves pors, tenir una actitud oberta, vital  i esperançadora... Evidentment, no sempre resultarà fàcil aquest procés i evitar-ho pot ser una manera en que el cuidador o cuidadora o la mateixa persona dependent es protegeixen del dolor. Però entrar en contacte amb aquestes necessitats és també una oportunitat de creixement personal i de transcendir la desesperança. És una oportunitat de crear una intimitat d’autenticitat i, encara que sigui per un moment, viure una experiència de plenitud i de sentit que nodreix i transforma les vides dels seus protagonistes i que permet afirmar que la vida mereix ser viscuda.