COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

Catalunya és una societat plural en molts sentits, i la diversitat religiosa n’és una dimensió cada vegada més visible. Més enllà de la pràctica espiritual, aquesta pluralitat es concreta en comunitats que sostenen una vida associativa intensa i que, sovint de manera discreta, impulsen accions de suport social als seus barris i municipis. Parlem d’entitats i comunitats de confessions no catòliques que organitzen iniciatives d’acollida, ajuda material, acompanyament i cura, i que contribueixen a la cohesió social des d’un treball de proximitat que no sempre és prou conegut i reconegut. 

Aquesta realitat és el punt de partida de l’estudi L’acció social de les entitats religioses minoritàries, elaborat des de l’àrea de Consultoria i Estudis per encàrrec de la Direcció General d’Afers Religiosos del Departament de Justícia i Qualitat Democràtica de la Generalitat de Catalunya. A partir d’una aproximació qualitativa a onze estudis de cas d’entitats d’onze confessions diferents, la recerca ha posat el focus en la necessitat de visibilitzar i entendre el paper social d’aquestes comunitats; atendre la diversitat de valors que justifiquen i sustenten l’acció social desenvolupada per cada confessió; detectar reptes, necessitats i potencialitats i plantejar línies de millora en la coordinació entre entitats religioses, administració pública i TSAS. Més enllà del seu caràcter descriptiu, l’estudi és una primera aproximació que convida a repensar l’acció social en un país divers, i a fer-ho des d’una perspectiva intercultural i interreligiosa que reconegui tots els actors que, des de diferents motivacions i formes d’organització, contribueixen al bé comú. 

Quan ens acostem a aquestes iniciatives, emergeix una característica comuna: la seva dimensió comunitària i de proximitat. Moltes comunitats funcionen com a xarxes de suport immediat per a persones que, per motius socials, econòmics o administratius, es troben en situacions de vulnerabilitat. Aquesta ajuda pot ser material, com la distribució d’aliments o l’assistència puntual davant una urgència, però també pot ser orientació per trobar feina, reforç escolar, acompanyament en tràmits, suport emocional o espais de socialització que combaten la soledat i l’aïllament. Sovint no són “serveis” en el sentit formal, sinó respostes comunitàries basades en el vincle, la confiança i el coneixement de les necessitats reals del grup i del territori. 

Entre els principals reptes identificats trobem que, el fort arrelament relacional i comunitari de l’acció social de les entitats religioses minoritàries, sovint discreta i poc formalitzada, fa que, de vegades, quedi fora dels mapes i circuits habituals del tercer sector i del radar institucional. A aquest factor s’hi sumen també qüestions contextuals i simbòliques, com són una mirada pública que tendeix a relegar la religió a l’esfera privada o la preeminència històrica del catolicisme. Tots aquests elements dificulten la construcció d’aliances, la coordinació entre actors i l’accés a determinats recursos clau, comprometent la sostenibilitat d’alguns projectes o limitant-ne l’abast. En aquest sentit, cal tenir en compte que la gran majoria de les iniciatives depenen de donatius i voluntariat, amb un alt grau de fragilitat organitzativa i dependència de figures clau, fet que limita la planificació i la continuïtat d’algunes d’elles. Finalment, la manca de protocols estables de col·laboració amb administració i TSAS —especialment en àmbits com hospitals o presons—, juntament amb els estereotips i prejudicis que sovint pesen sobre algunes comunitats, impedeix consolidar col·laboracions sòlides i duradores. 

Davant d’aquest conjunt de reptes, l’estudi ha proposat diverses línies d’acció i recomanacions que apunten tant a un canvi de mirada com a mesures concretes a desenvolupar des de l’administració pública i les mateixes comunitats. En primer lloc, resulta central reconèixer la pluralitat de formes i continguts de l’acció social de les diverses confessions religioses. Les nocions de caritat, solidaritat, comunitat o dignitat, sobre les quals se sustenta l’acció social, fonamentalment catòlica, no són universals ni necessàriament compartides entre totes les tradicions. Igualment, l’estudi ha permès fer palesa la manera com, per a bona part de les comunitats religioses —no només aquelles no catòliques—, l’acció social no és concebuda com una activitat instrumental afegida ni com una resposta circumstancial a necessitats del context, sinó com un deute religiós i moral; una dimensió central del mateix univers religiós del qual formen part i de la vida comunitària que la pràctica religiosa ajuda a teixir. Aquest és un matís fonamental per a entendre i contextualitzar l’acció social de tota comunitat religiosa i l’alt grau d’informalitat que sovint presenten moltes formes d’ajuda mútua intracomunitària. 

Finalment, és important que un últim principi orientador sigui animar a la complementació i el treball conjunt d’aquesta acció social pròpia de les entitats religioses amb els serveis pertinents de què disposa el tercer sector i, en concret, el sector públic. Les entitats religioses porten a terme funcions assistencialistes de primera línia, de manera que moltes d’aquestes comunitats acaben donant cobertura a necessitats bàsiques allà on determinats serveis públics no arriben, sigui per manca de recursos o per les dificultats de mantenir un contacte estable amb determinats perfils que sí que troben en les comunitats religioses un espai segur d’acompanyament. És per això que és clau poder articular aquesta acció social de manera conjunta, entre mecanismes d’acció social públics i l’acció de les comunitats religioses com una eina per garantir l’atenció, i la garantia de determinats drets bàsics i l’accés a recursos i serveis, protegint la dignitat i integritat d’aquestes comunitats. 

D’una banda, cal reforçar el paper de les comunitats religioses com a “pont comunitari” cap a drets i recursos, aprofitant la confiança i la proximitat que tenen amb col·lectius que sovint queden fora dels circuits ordinaris. Per fer-ho possible, és imprescindible establir canals estables d’interlocució tècnica amb l’administració que evitin que la relació quedi filtrada principalment per vies securitàries o policials, amb els riscos d’estigmatització i criminalització que això comporta. En paral·lel, convé millorar els circuits de derivació i coordinació amb serveis socials i el tercer sector, dotant-los de protocols clars que assegurin continuïtat, criteris compartits i respostes eficients davant necessitats d’alta demanda (acollida, alimentació, acompanyament i gestió de crisis). 

D’altra banda, cal impulsar una formació mútua i bidireccional: que els professionals adquireixin competència cultural i religiosa aplicada per evitar malentesos i aprofitar millor les oportunitats de col·laboració, i que les comunitats disposin d’eines per orientar-se en el sistema institucional i administratiu. Igualment, és clau un mapatge operatiu periòdic que faci visibles capacitats, recursos i punts de contacte, detecti mancances i permeti planificar col·laboracions amb coneixement de la realitat territorial. Finalment, s’ha de facilitar la cooperació estable amb el tercer sector i les xarxes comunitàries de barri i ens locals, generant una xarxa de solidaritat bidireccional que ampliï el teixit d’assistència, redueixi conflictes i enforteixi la cohesió social des de la proximitat. 

En conclusió, reconèixer i enfortir l’acció social de les comunitats religioses minoritàries no és només una qüestió de visibilitat, sinó una aposta estratègica per una acció social més justa, eficient i ajustada a la realitat plural de Catalunya. Situar aquestes comunitats com a agents de proximitat i “ponts” cap a drets i recursos, dotar-les de canals estables d’interlocució i coordinació, i impulsar la formació mútua i la cartografia de capacitats pot contribuir decisivament a superar la fragilitat actual, reduir estigmes i aprofitar millor el potencial comunitari existent. Articular, des d’una perspectiva intercultural i interreligiosa, la complementarietat entre administració, TSAS i comunitats religioses és, en última instància, una via per garantir drets bàsics, reforçar la dignitat de les persones i consolidar una cohesió social basada en el reconeixement i la cooperació.