COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOC DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

Caixes de vida, històries de vida | Com intervenim a través de l’artteràpia amb gent gran

  • Caixes de vida, històries de vida | Com intervenim a través de l’artteràpia amb gent gran
Caixes de vida, històries de vida | Com intervenim a través de l’artteràpia amb gent gran
Comparteix a les xarxes socials

23.08.19

Caixes de vida és un projecte destinat a persones grans a les quals se’ls hi ofereix l’oportunitat de participar en un procés creatiu en grup de reminiscència i recuperació de la memòria històrica individual i col·lectiva.

La història pot començar en un casal qualsevol de gent gran, dels tants que hi ha a Catalunya.  Obrim l'aula i els participants i les participants comencen a arribar. Les cares d'incertesa i expectatives confuses són compartides.

"Caixes de què?", "He de posar tota la meva vida dintre d'una caixa? No en tindré prou amb una."

Ens apropem, introduïm el nom del taller, "Caixes d'històries de vida" i expliquem que farem un treball plàstic amb els records de la nostra vida. És aquí on s'obren els interrogants, les pors, la incertesa i,  generalment, el sentiment de “no podré, no sabré, no em quedarà bé, millor no m’hi poso”.

Comencem, sí, però amb les pors que tota nova situació envolta.

Aleshores, expliquem els dos pactes bàsics per poder crear un marc terapèutic adequat. La importància de la confidencialitat - el que es diu al grup, romandrà al grup - i que cadascú és lliure de parlar del que vulgui, fins a on vulgui. Això, ens ajuda a rebaixar l'ansietat i fer passos cap a la construcció d'un espai de treball emocionalment segur.

"A mi això de fer manualitats se'm dona fatal". "Jo nena, no vull parlar de la meva vida."

Sessió a sessió, anem teixint un relat amb les seves narracions sobre la infància, la joventut, la vida adulta fins a l'etapa actual. El camí, de vegades no és gens senzill, ens trobem amb els: "jo no puc, em quedarà malament"; "és igual quin color posem, no es veurà bé"; "no ho ensenyaré perquè no està quedant bonic”.

Hem d'interpretar aquestes resistències com a projeccions d'un patiment confós. Per a dir-ho d'una altra manera, no hem de centrar-nos tant en la demanda concreta del que diuen i hem d'intervenir donant una paraula habilitadora que els ajudi a reflexionar. 

El que Bion anomena funció reverie: "Mira, prova amb el fang, que no importa si la mà tremola una mica", "Has de triar tu el que més t'agradi, ja que la caixa és sobre la teva vida". En aquesta fase del procés és vital el paper de la persona que guia el grup, la seva empatia, la seva capacitat motivadora i la seva capacitat facilitadora per promoure una sensació de pertinença al grup per part de tothom.

Com a professionals de l'artteràpia hem de saber sostenir l'angoixa dels usuaris - les pors, els rebutjos, els no puc - i acompanyar a les persones perquè trobin la manera de sortir-se'n del bloqueig creatiu. Això, és l'espai transicional del qual ens parla en Winnicott, un acompanyar des del buit de no saber què fer, fins al goig de l'acte creatiu.

Oferim materials, però no indiquem què fer. D'aquesta manera, fem un acompanyament no directiu en el seu procés creatiu i emocional.  La triangulació (obra, terapeuta i pacient) a la que Schaverien fa referència permet a la persona allunyar-se de la seva vivència i contemplar-la en la distància. Ara, esdevinguda en un objecte artístic, la por, el dol o la tristor no fan tant de mal.

Arribats al final i amb les caixes plenes de records les cares són de satisfacció. També de sorpresa per haver-les pogut crear quan pensaven que seria impossible i fins i tot d'haver gaudit del procés de fer-les i de la companyia amb la qual han pogut comptar. Les persones queden molt agraïdes d’haver fet noves amistats i d’haver compartit aquest procés tan íntim on els avanços de cadascun i cadascuna eren una mica de tothom. I el més important, en alguns casos queden satisfets i satisfetes de reconciliar-se amb algun d’aquells records, que sense ser del tot conscients, havien seguit generant patiment fins al moment.

Després de més de 100 acompanyaments en la realització de caixes de vida en menys d’un any i mig animem a tots/es els/les professionals que tenen l’oportunitat de programar actuacions amb gent gran a agafar com  referències projectes que permeten a les persones seguir creixent i sentir que han tingut una vida digne.

Yo creo que fuimos nacidos hijos de los días, porque cada día tiene una historia y nosotros somos las historias que vivimos, las que imaginamos, las que nos esperan.

 - Eduardo Galeano – Escritor

Podría explicar muchas cosas  del curso que acabo de realizar "Caixes de la teva vida". Me ha hecho recordar vivencias y experiencias, me ha dado la oportunidad de conocer a otras personas, pero sobre todo me ha ayudado a sentirme viva con ilusiones y fuerzas para seguir hacia delante.

Hace unos meses no me veía capaz, mi salud tampoco me lo permitía. Pensé que debido a mi enfermedad nunca podría hacer nada, me sentía muy limitada. Comencé el curso pensando que me sería imposible continuar, me asaltaban serias dudas, pero afortunadamente no ha sido así. Tenía ganas de que pasara la semana para volver a "clase". Me he sentido muy acogida por las profesoras que lo hacen todo fácil y cómodo. Su trato y cercanía han sido vitales para mí.

A pesar de que soy una persona introvertida, debo confesar que explicar mis vivencias y escuchar las de otras personas ha sido muy enriquecedor. Quiero agradeceros vuestro apoyo, ayuda y empatía.”

Josefina, Testimoni participant Caixes de Vida | Edició primavera 2019 | Casal de gent gran de Sants (Generalitat de Catalunya)