COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL
BLOG DE LA FUNDACIÓ PERE TARRÉS

Tornar a articles

8M: on són les dones? On són els homes?

  • 8M: on són les dones? On són els homes?
8M: on són les dones? On són els homes?
Comparteix a les xarxes socials

09.03.20

Cada any, el 8 de març és la data assenyalada per reivindicar els Drets de les Dones, principalment en l’àmbit laboral, però també en totes les altres esferes de la vida, com són la política, la personal o la familiar. Moltes de les lluites van adreçades a l’obtenció de la igualtat de drets no només a nivell formal, que en la majoria de casos al nostre país, hi són, sinó en una igualtat de drets real, sense paranys.

Una altra de les reivindicacions va adreçada a la visibilització de les dones en els diferents àmbits públics, professionals, polítics i comunitaris. Encara ara, tot i les polítiques de quotes i les llistes cremallera en els partits polítics, la participació de les dones en l’àmbit públic sol ser o bé menor, o bé menys reconeguda. Els partits i les organitzacions pensen diversos sistemes que promoguin la participació de les dones en els seus aparells, mentre al mateix temps les que hi són sovint són poc reconegudes o invisibilitzades. En aquesta línia, han sorgit diverses accions de sensibilització que pretenen visualitzar les dones en diferents àmbits professionals, amb campanyes com #OnSónLesDones.

Una altra lluita és la del reconeixement dels sabers femenins. La reivindicació de que allò que històricament han realitzat les dones té valor i fa saber. Això inclou tot el que té a veure amb la cura en el si de les famílies, però també amb les professions de cura cap als altres: infermeres, educadores, mestres, etc. Sovint professions desprestigiades, o bé no prou prestigiades pel fet de ser professions tradicionalment femenines.

I en totes aquestes reivindicacions, jo em pregunto: #OnSónElsHomes?

En l’àmbit públic ho tenim ben clar. Són a tot arreu, amb molta visibilitat i accés al poder. Però i en l’àmbit privat? I a l’àmbit de les cures?

Sovint quan assisteixo a jornades públiques i polítiques em trobo amb un auditori eminentment masculí, on la participació femenina va augmentant progressivament en assistència, però no així en representativitat, en tant que són espais copats per homes, definits i estructurats pels homes i per als homes, en un temps i un lloc d’acord a les necessitats, o no impediments masculins. Són els espais naturals dels homes, on sempre hi han estat, on sempre han pogut desenvolupar-se des de la polis clàssica.

En aquests espais, les dones són convidades i rebudes, però elles, a diferència dels homes, no han definit aquests espais, no han generat les pautes de relació, no han decidit la seva estructura, ni els temps ni els espais. És a dir, les dones no es troben en el seu espai natural i això es percep en el pes que ocupen. D’alguna manera, ocupen menys espai físic, menys espai sonor i les seves propostes o decisions són menys escoltades.

Algunes organitzacions, conscients d’aquesta realitat, han pensat molt en com promoure la participació de les dones però poc en com redefinir i co-crear espais que les dones tinguin la possibilitat de dissenyar i definir des de l’arrel. És a dir, sovint s’apliquen mesures correctores per motius de gènere, però difícilment s’accepta la redefinició d’aquests espais sota la perspectiva de gènere.

Personalment, cada cop que escolto, allò de “Dona, participa”, “Dona, empodera’t”, m’esgarrifo. I és que la qüestió principal no és que les dones no estiguin empoderades, o no vulguin participar. En les darreres dècades, les dones s’han dirigit cap a l’àmbit públic i polític en la mesura en què les lleis ho han permès. Per contra, els homes no s’han dirigit en la mateixa mesura cap a l’àmbit privat. Així doncs, on són els homes? On són en les tasques de cura? No tenen famílies, amics/amigues, fills/filles i nets/netes dels quals tenir cura? O potser és que la cura als altres segueix sent un espai desprivilegiat i els homes necessiten conquerir espais on mantinguin aquests privilegis, com passa en l’àmbit públic? Segurament és així, però com es podria sostenir la nostra societat sense les cures? Si revaloritzem les cures, potser entomar-les no serà viscut com una pèrdua de privilegis i aquesta tasca podrà ser més equitativa? Són preguntes que em faig sovint, i que encara no tenen resposta.