EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Qui bé et voldrà plorar (no) et farà

  • Qui bé et voldrà plorar (no) et farà
Qui bé et voldrà plorar (no) et farà
Comparteix a les xarxes socials

17.07.19

Fa uns anys, les xarxes es van inundar de comentaris sobre dos documents inconnexos, però tots dos relacionats amb la manera en què tractem els nens/es i adolescents. El primer, "Els internats de la por", documental de Montse Armengou i Ricard Belis, emès per TV3, que narrava amb cruesa els testimonis de persones que, en el període final del franquisme, van patir maltractament, abús i explotació per part de persones suposadament dedicades a la seva cura i educació. Més enllà de l'anàlisi narratiu del documental, la reacció natural dels espectadors va ser, lògicament, el rebuig sense pal·liatius als fets narrats, al costat del dolor, la ràbia i la necessitat d'articular mecanismes per garantir que res així pugui tornar a succeir. No eren fets generalitzats i probablement avui ens sentim lluny i fora de perill de situacions així.

No obstant això, amb dades molt més recents, Save the Children estima que 40 milions de nens menors de 15 anys són víctimes de maltractaments o abandó en el món. No importa que aquests nens, nenes o adolescents estiguin a prop o lluny. Són persones que pateixen, la majoria de manera anònima, situacions similars a les que relata aquest documental.

El segon document al qual em referia a l'inici és el vídeo de Toya Graham donant plantofades al seu fill Michael mentre aquest participava en els disturbis al carrer desencadenats a Baltimore després de la mort d'un jove negre a mans de la policia (també es pot consultar a les hemeroteques). Per a una part de la premsa mundial, Toya era la "mare de l'any" i un exemple d'amor i compromís amb l'educació dels seus fills.

L'escena (i l'ús que els mitjans van fer d'ella) requereix una anàlisi complexa, però vull aturar-me en l'argument central que ens va fer percebre a Toya com a prototip de bona mare. "Ell sap que l'estimo", relatava a la premsa, mentre el seu fill somreia amb certa complicitat. L'amor portava a aquesta mare a posar els límits necessaris perquè el seu fill no es compliqués la vida i ho feia amb els recursos que tenia al seu abast.

Així de fàcil? ¿L'amor expressat per l'educador i percebut pel educant legitima l'ús ocasional de la violència física (anomenem-la "de baixa intensitat")? Així semblen creure-ho una part important dels nostres conciutadans. Segons dades del Centre d'Investigacions Sociològiques, més de la meitat dels adults (exactament el 52,2%) creia, no fa massa temps (és un estudi del 2004), que de vegades és necessari pegar a un nen per educar-lo.

Per complexa que en ocasions resulti la ment humana, no sembla possible que ningú pugui vincular els abusos sexuals amb una intencionalitat educativa. No obstant això, en el cas de les pallisses, quan estudiem casos com els relatats en el documental d'Armengou i Bellis, sí que es donen situacions en què els agressors van elaborar un discurs que les justificava com a part d'un benintencionat procés educatiu. Fins i tot, i això és el més terrible, part d'aquest discurs va ser interioritzat per les víctimes, que van arribar a desenvolupar un punyent i incomprensible sentiment de culpa barrejat amb l'exculpació de l'agressor (perquè "ho feia pel seu bé"!).

Per a qui confon bondat amb passivitat, o afecte amb falta d'exigència, el succés de Baltimore va ser un argument per reivindicar el "poder educatiu de la bufetada" i fer l'ullet còmplice a temps passats, en els quals els adults tenien "autoritat" i els nens i nenes creixien aprenent "el valor de l'esforç".

Davant aquesta temptació, convé recordar que educar no és un acte instintiu. Educar requereix esforç per part de l'educador (precisament aquest que reclamem als nens i nenes), capacitat de gestió de les emocions, lucidesa per posar límits i entendre la dificultat d'adaptar-s'hi, fermesa en les decisions que tenen a veure amb el benestar dels nens, nenes i adolescents, sentit del deure i sentit de l'humor, paciència i molt, molt d'amor.

Educar requereix entendre que, de vegades, eduquem amb el què però també amb el com i que l'ús de la violència en qualsevol de les seves formes (és difícil mesurar la intensitat) equival a declarar que no tenim altres instruments per afrontar determinades situacions en la vida.

Educar necessita distingir entre el poder (del qual controla perquè pot fer mal) i l'autoritat (que es guanya amb la coherència, la claredat i l'afecte).

Els grans pedagogs de la història han insistit que l'educació és cosa del cor. No ens deixem atrapar amb facilitat pels enganys del "qui bé et vol plorar et farà". És cert que, de vegades, el resultat d'un acte educatiu pot i ha de comportar malestar, exigències no desitjades o dificultats. Però, per sobre de tot, qui bé et vol, t'ajudarà a créixer i no et farà patir.