EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL

Amb l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989 s’estableix que la persona menor d’edat, malgrat trobar-se encara en procés de desenvolupament, és un subjecte titular de drets i no tan sols de drets passius, és a dir, a rebre prestacions per part dels adults, sinó també com afirma Ravetllat, de drets actius com ara la llibertat de consciencia, pensament, religió, la llibertat d’expressió i informació, la llibertat d’associació o el dret a ser escoltat en tot allò que li pugui afectar de manera directa o indirecta. 

A més a més, amb la Convenció, alguns drets com la salut, l’alimentació i l’educació, han estat desenvolupats i fins i tot han rebut certes respostes socials, més o menys efectives. Ara bé, entenem que encara existeixen alguns drets, dels anomenats “perifèrics”, que demanen ser atesos amb determinació. Alguns d’ells, com el dret a l’educació fora de l’escola, a la salut mental o bucodental i a l’habitatge, esdevenen drets que, forca sovint no son tractats ni considerats amb la mateixa importància que d’altres, però que des de la perspectiva de la promoció social de la infància i l’adolescència requereixen de respostes socials i polítiques coherents i compromeses.

Pel que fa a la salut mental i bucodental, algunes dades dels informes Atenció a la salut mental infantil i adolescent a Catalunya (2016) i Necessitats bucodentals de la Infància en situació vulnerable (2017) de la Fundació Pere Tarrés ens alerten sobre la qüestió. Sobre la salut mental infantil i juvenil, al 2014 es van atendre als CSMIJ un 4,5% de la població catalana de 0 a 17 anys. A més, al llarg dels anys la població atesa als CSMIJ ha anat augmentant gradualment (Observatori del Sistema de Salut de Catalunya). En relació a la salut bucodental, el 64% dels infants dels centres socioeducatius, participants en l’estudi que atenen infància vulnerable, presenten afeccions que requereixen tractament (càries, endodòncies i altres afeccions), dades que no difereixen de la mitjana catalana. Davant d’aquests fets caldrien polítiques proactives (de prevenció), comptar amb indicadors per a l’avaluació i la planificació de les polítiques i els recursos i ordenar i desplegar recursos accessibles a totes les infàncies. Donar resposta a aquests reptes requerirà de treball interdisciplinar entre pediatria, serveis educatius i serveis socials, comptant amb la participació activa i l’acompanyament de les famílies, infants i adolescents, professorat i la pròpia comunitat.

En referència a l’habitatge, també la Convenció estableix l’obligació dels Estats de donar suport a les famílies que ho necessitin, principalment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge dels infants. Malgrat la  normativa existent, la manca d'habitatge és una qüestió que afecta a milers de persones en el nostre país (al 2016 a Catalunya es van executar 14.069 desnonaments, el 23,3% del total d’Espanya, la majoria per impagament del lloguer, segons recull l’informe d’ ECAS) degut, entre altres, a la manca de polítiques d’accés al mateix per part de la població desafavorida. La pèrdua de l’habitatge pot afectar a la salut física i mental de les persones i famílies, especialment als infants.

Urgeix per tant, comptar amb protocols d'actuació que garanteixin els reallotjaments, dotar als Serveis Socials de recursos per a donar respostes immediates reforçant els serveis de mediació i els ajuts d’urgència, lluitar contra la pobresa energètica i disposar d’un registre únic i permanent dels habitatges de protecció oficial. Per un infant perdre la seva llar comporta perdre les seves arrels socials, el seu barri, el seu mon en definitiva.

En darrer terme, i fent esment ara a l’educació fora de l’escola, tal i com es recull a l'Informe sobre el dret al temps lliure educatiu i les sortides i colònies escolars del Síndic de Greuges de Catalunya (2014), el dret al lleure educatiu en igualtat d'oportunitats no està encara plenament desenvolupat ni reconegut, tot i la diversitat d'activitats i agents de lleure existents. Per tant, també caldrà millorar l’aplicació de criteris d’equitat i d’igualtat d’oportunitats en l’accés a les activitats fora de l’escola. En aquest sentit, destacar la gran aportació dels centres d’esplai/agrupaments escolta, dels centres socioeducatius i dels centres oberts, als infants en situació més vulnerable. Aquests, a través d’activitats de reforç escolar i de lleure educatiu treballen perquè els nens i nenes, independentment del seu origen i condició social, puguin desenvolupar-se competencial, emocional i humanament.

La invitació a la reflexió ja està feta, ara tan sols ens resta obrir els ulls front aquesta nova tipologia de drets, fer-los nostres, i adoptar les mesures necessàries per revertir les preocupants xifres que els estudis ens aboquen. Ningú diu que sigui fàcil, però el simple fet d’assumir la seva existència, abstreure’ls del seu anonimat, ja ens sembla, per què no, un primer pas.