EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

Sobre política i acció social: La democràcia en perill o l'"iliberalisme" de neoliberals i populistes

  • Sobre política i acció social: La democràcia en perill o l'"iliberalisme" de neoliberals i populistes
Sobre política i acció social: La democràcia en perill o l'"iliberalisme" de neoliberals i populistes
Comparteix a les xarxes socials

09.05.19

Tres dècades de polítiques neoliberals estan posant en greu perill la democràcia. El vell i llarg viatge democràtic està xocant, de nou, amb un dels seus vells enemics, les desigualtats i les fractures socials. Tres dècades de polítiques neoliberals ens han deixat un món convuls, polaritzat socialment i territorialment, precaritzat i incert, amb encoratges cada cop més febles i horitzons desdibuixats. El capitalisme del benestar ha sucumbit davant d’un ultracapitalisme del malestar, que converteix els treballadors en recursos humans – i, per tant, com qualsevol recurs, prescindibles quan convingui-; els ciutadans en clients; les necessitats en oportunitats de mercat i la inseguretat en negoci.  

El cost social ha estat enorme. Ja fa més de setanta anys, quan la Segona Guerra Mundial finia amb la derrota del feixisme, Karl Polanyi, interrogant-se sobre els processos que havien portat a milions de persones cap al totalitarisme,  ja ens va advertir de les funestes conseqüències dels massius processos de mercantilització, de la fragilització social que provoquen, sobre la qual acabà cavalcant desbocat el nacionalsocialisme. L’Estat del Benestar va respondre a l’abisme de la crisi dels anys trenta regulant els mercats, impulsant els drets socials i redistribuint part de la riquesa. Ho va fer parcialment, amb contradiccions i  insuficiències, però va aconseguir que milions de persones per primera vegada a la història poguessin mirar el futur –el seu i el dels seus fills- amb una raonable esperança. I ho va fer des d’un pacte social entre capital i treball, des d’una demanda social de progrés i solidaritat. Aquest “esperit del 1945” i el fantasma del comunisme – cap quimera en la segona postguerra mundial-, van estar a la base del desenvolupament de les polítiques socials durant les “trente merveilleux”, els trenta anys aproximats que van de la fi de la Segona Guerra Mundial  a la primera crisi del petroli.

Durant la dècada dels vuitanta i noranta, l’escenari començà a canviar, en un ritme que s’accelera amb el nou segle. El capital va creure en no percebre cap perill revolucionari en l’horitzó que havia arribat el moment de trencar el pacte, de canviar la correlació de forces i imposar una ortodòxia econòmica que transformava les conquestes socials en suposats obstacles per al desenvolupament. Com va dir el multimilionari nord-americà Warren Buffett “hi ha una guerra de classes, i l’estem guanyant els rics”.

Alhora imposen un model de gestió de la revolució tecnològica i el seu impacte, del pas al món postindustrial, que liqua la modernitat (Bauman) i genera nous eixos de conflicte i un nou escenari de riscos i vulnerabilitats.  Les creixents desigualtats i el progressiu desmantellament de l’estat assistencial generen societats dividides i accentuen la inseguretat. Les condicions socials sobre les que es cimenta la democràcia del benestar salten pels aires.

El neoliberalisme mai ha estat massa amic de la democràcia. Un dels seus pares fundadors, el professor de la Universitat de Xicago, Mielton Friedman no amagà mai la seva desconfiança davant la possibilitat d’implantar mitjançant mètodes democràtics les seves propostes econòmiques. No endebades, la dictadura pinochetista a Xile, fou el laboratori dels seus plantejaments. Com va escriure Eduardo Galeano, “las teorías de Milton Friedman le dieron el Premio Nobel, a Chile le dieron el general Pinochet”. En la seva utopia de mercats lliures, la regulació política resultava un destorb. L’estat era una nosa, sempre que no es dediqués al capitalisme assistencial – a salvar amb diners públics aquelles empreses que eren “massa grans per caure”- i a mantenir l’ordre. Com hi havia molts votants que “no sabien votar”, la democràcia era un problema. Calia, per tant, mercantilitzar-la, calia assegurar que es faria la “bona” política econòmica d’austeritat i liberalització.

Tot plegat produí un allunyament dels ciutadans de la política. Per elegir ha d’haver-hi opcions i quan dominava un pensament únic impulsat des de les Business Schools i socialitzat pels grans mitjans de comunicació, les possibilitats de triar eren minses. A més bona part dels mateixos dirigents polítics insistien, entre l’excusa legitimadora i el reconeixement de la pèrdua de poder, que qui manaven eren els mercats.

És cert que el globalisme neoliberal ha generat des de l’esquerra social i política importants accions i moviments crítics, però sense aconseguir construir una alternativa factible. En canvi, la resposta ha vingut des del pol polític oposat. La por a perdre encara més, afavorida per aquells que volien guanyar encara més, ha alimentat el sorgiment d’un populisme de dretes que front al món globalitzat vol aixecar nous murs nacionals i que front el desassossec de la incertesa generalitzada crida als valors tradicionals, etnificant els conflictes socials i transformant el lògic ressentiment popular cap a unes elits que no s’han preocupat gaire de l’impacte social de les seves polítiques, en qüestionament dels valors democràtics. Allò que uneix Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal és l’iliberalsime de la seva alternativa al neoliberalisme.

La resposta al populisme antidemocràtic exigeix el retorn de la política al centre d’operacions, implica necessàriament l’apoderament de la ciutadania. Més de dos segles després, les demandes revolucionàries de  llibertat, igualtat i fraternitat  continuen essent vigents.