La síndrome de la fragilitat en la gent gran: què és i com hi podem intervenir com a professionals dels centres de dia?

La síndrome de la fragilitat, pròpia de la gent gran, es caracteritza per una disminució en la capacitat per respondre de manera efectiva als factors estressants de característiques diverses (per exemple: caigudes, ansietat, situacions de dol). A nivell clínic, s’ha observat que suposa una disminució significativa en la reserva física i cognitiva, així com en la capacitat de recuperació de l’organisme i la resiliència, fet que pot implicar un major risc per experimentar situacions adverses i pot derivar en dependència o inclús mort.

Les persones que pateixen la síndrome mostren simptomatologia observable directament, com ara: una pèrdua de pes considerable, debilitat muscular, emocional i cognitiva, així com fatiga i lentitud en la marxa.

A Catalunya, el 20% de la població general té més de 65 anys, i l’11% d’aquestes persones es consideren fràgils, amb una prevalença superior en el cas de les dones. Aquesta fragilitat augmenta amb l’edat i supera el 50% en les persones majors de 80 anys. És per aquest motiu que es tracta d’un repte de salut pública davant el qual cal poder intervenir de manera multi-disciplinar.

Com a professionals vinculats a l’àrea de la gent gran, com ens pot interessar aquest aspecte i de quina manera hi podem intervenir des dels centres de dia?

Primer de tot, necessitem conèixer les característiques de la síndrome, per poder-ne ser conscients i prendre mesures per poder contribuir tant en la detecció com en una actuació ajustada.

Les diferents àrees d'intervenció multi-disciplinar per poder prevenir o millorar el pronòstic d’aquestes persones, garantint una millora en la seva qualitat de vida, passen per: la detecció, el diagnòstic i el seguiment mèdic; la intervenció farmacològica personalitzada; la intervenció nutricional; la intervenció física (des de la fisioteràpia i l’entrenament personal); la intervenció cognitiva i emocional (a través dels espais d’estimulació cognitiva); la intervenció social; i la intervenció familiar.

Si sou personal dels centres de dia, en aquest context les àrees d’intervenció de major incidència poden ser les vinculades a l’estimulació física, cognitiva i social, així com la intervenció a nivell familiar.

Mantenir la ment activa i compromesa a través dels tallers d’estimulació pot permetre a les persones enfortir la seva reserva cognitiva, fent possible una millora en la seva qualitat de vida i disminuint el risc de complicacions vinculades a la síndrome de la fragilitat.

Alhora, la intervenció social és molt important per prevenir la fragilitat i enfortir emocionalment la persona per tal que tingui eines per enfrontar-se a esdeveniments estressants. Establir conversa, jugar, competir, resoldre problemes amb altres, etc., són activitats que estimulen la cognició i que alhora poden aportar una millora en el benestar emocional a causa del sentiment de pertinença a un grup. Això també pot contribuir que la depressió o l’ansietat pròpies de la síndrome de la fragilitat tinguin menys probabilitats de presentar-se atès que ens allunyem d’un sentiment d’aïllament social.

Finalment, aportar informació sobre la síndrome i donar suport ajustat als cuidadors no professionals o familiars també és un aspecte primordial. Com a professionals, és important poder aportar informació d’utilitat sobre serveis als quals poden recórrer per acompanyar el seu familiar en cas de fragilitat i, alhora, també informació sobre la seva existència i simptomatologia per poder fer-ne una detecció preventiva, ja que és una síndrome que pot ser reversible.