COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

El filòsof polac Zigmunt Bauman defineix l’actual moment de la història com a “societat líquida” on els valors sòlids de les generacions anteriors han estat substituïts per valors i principis relatius i propis de cada col·lectiu social. En aquest context, però, som capaços de d’identificar un principi universal en l’espai europeu: la lliure competència, com a valor inspirador de les diferents legislacions i defensada per governs i judicatures. I si crec que els principis de la llibertat d’economia són els menys dolents dels sistemes experimentats, també m’atreveixo afirmar que ho són sempre que siguin regulats per les administracions, pensant en el bé comú de les persones i com a forma d’intercanviar productes i serveis, no quan s’entra ja en l’especulació financera.

És des d’aquest principi absolut de la lliure competència que ha estat regulada històricament la contractació de compres per part de les administracions públiques a l’Estat Espanyol. Cal admetre que la nova legislació també procura la transparència i una voluntat certa d’evitar el frau.

El pes del sector econòmic-financer, d’empreses de l’IBEX 35 -o “Llotja del Bernabéu” en un pla més col·loquial- sobre els diferents governs espanyols ha consolidat el model de contractació per preu. Aquest model s’ha fet pensant en l’obra pública que té mecanismes posteriors de revisió del preu en funció del desenvolupament del projecte. Els intents de modular aquesta desviació de la despesa per part dels polítics han fracassat sota una supervisió estricta de secretaris i interventors. La falta d’un sector social, d’entitats sense finalitat de lucre, de cooperatives amb capacitat per gestionar aquest tipus de serveis, ni a Madrid ni a la majoria de comunitats autònomes, ha fet que la voluntat de proposar altres models sigui, fonamentalment, catalana.

La darrera directiva europea sobre contracció pública, fruit de males experiències amb empreses estranyes a l’atenció a les persones i influïda per lobbys econòmics i també de les grans ONGs del continent, ha fet possible el reconeixement de formes alternatives de remunerar els serveis públics adreçats a les persones.

És important tenir present que l’administració ha fet seu des de la democràcia el finançar els costos de determinats serveis d’interès general, que van sorgir de les pròpies famílies i entitats socials. Un exemple seria l’atenció a tot tipus de discapacitats. Aquesta “publificació” positiva de determinades carències socials no ha d’apartar de la gestió a les organitzacions que ho han fet fins ara, tot i que òbviament s’ha d’assegurar determinats estàndards de qualitat, eficàcia i eficiència.

Al Govern central li ha costat molt fer la transposició de la norma comunitària. Algunes autonomies se li van avançar reconeixent clarament el poder concertar serveis o el restringir algunes contractacions a entitats sense afany de lucre. Lamentablement, el Parlament de Catalunya no ho ha pogut fer encara amb la convalidació del decret del Govern de la Generalitat que regula la concertació social.

Finalment, amb tot, disposem d’una norma en la contractació d’àmbit estatal que és més flexible que l’anterior. Només voldria destacar algunes qüestions que, al nostre entendre, convenen per a la millor atenció de les persones ateses i per a una discriminació positiva vers les entitats socials que tenen per finalitat aquesta intervenció:

• Convé poder remunerar la totalitat del cost dels serveis reconeguts en la cartera de serveis socials, de forma estable en el temps, a les entitats socials que porten anys exercint aquests serveis i que, majoritàriament, van ser constituïdes per entorns afins a les persones acompanyades.
• Convé poder concertar serveis sorgits d’entitats socials i que, essent d’interès general, aquestes les mantinguin des del seu origen. Des dels meus coneixements, la nova legislació contempla, fonamentalment, la iniciativa pública des de l’administració i no des del sector social, com ha estat en múltiples ocasions.
• Convé poder discriminar positivament les entitats sense afany de lucre que desenvolupen projectes i programes en el sector de les persones per a aquests tipus de serveis públics promoguts per l’administració. I és necessari que sigui així per la proximitat a les persones ateses i perquè reforçant-les, atorgant-los la gestió d’aquest tipus de serveis, es recolza l’estructura i programes d’interès general que desenvolupen, a més del contracte públic licitat. I perquè sovint complementen els serveis amb voluntariat i activitats que els són pròpies.

Amb tot, caldrà que les entitats estiguin alerta, a través de les associacions, a que els plecs de condicions recullin les clàusules socials possibles i es defineixin pensant en qui pot prestar el servei.

Al nostre entendre, la nova legislació estatal es centra fonamentalment en l’objecte de cada contracte, sense prou consideracions sobre la naturalesa de qui pot prestar el servei, amb unes clàusules socials que poden ser assolides, o dir que les assoleix qualsevol empresa mercantil, i no resol qüestions com l’IVA al comparar el preu final, ni com a cost no recuperable per a les entitats exemptes, cosa que les situa en desavantatge quan són necessàries subcontractacions.

Caldrà estar també molt alerta als marges econòmics, ja que les noves modalitats de control els ajustaran de forma indubtable.