COMPROMÍS EDUCATIU I SOCIAL

La vida està plena de vivències i aventures. Algunes, moltes d’elles, són positives, i la nostra cultura, la nostra societat, ens anima a planificar-les i celebrar-les. Hi ha un esperit intrínsec en el fet de compartir les bones noves. Es fan fires, exposicions i trobades per facilitar l’organització d’aquests esdeveniments; hi ha un suport general per fer-ho.

Però la vida també ens dona situacions totalment oposades. Els mals moments són els que donen significat realment als bons moments. Si no es té un greu problema de salut, no es valora prou estar sa/na, per exemple. Però hi ha una experiència per la qual tots hem de passar i de la qual es parla poc.

Actualment, les notícies informen de morts diàries al món, i el cinema mostra la mort com una experiència agredolça de la qual, però, tothom se’n surt. La realitat, en canvi, és ben diferent. Viure la defunció d’una persona propera, malauradament, és un acte compartit, tard o d’hora, per tots els éssers humans. I malgrat el que mostra el cinema, no és ni de bon tros un camí senzill.

Una mort provoca tota mena d’interrogants. Alguns sobre el procediment, les accions a realitzar. Quins són els tràmits necessaris per apagar administrativament i físicament la vida de qui ha marxat? Aquests tràmits no sempre són clars ni fàcils de fer.

Tanmateix, el repte més gran, sens dubte, és el treball intern a fer davant una pèrdua personal tan transcendent. La nostra societat espera que en tres dies ens puguem recuperar i que reprenem la nostra rutina, almenys laboralment. No és possible fer una transició tan important en tan poc temps i menys sense cap mena d’indicacions sobre com fer-ho.

La meva pèrdua m’ha de portar a un procés de dol, el qual pot estar influenciat per una infinitat de factors relacionats amb les circumstàncies de la mort, amb la relació amb la persona difunta i amb el moment personal que viu el sofrent. El dol és per a qui es queda, no per a qui marxa, així que no hi pot haver dos sofrents que visquin la mateixa pèrdua de la mateixa manera.

El dol és un acte solitari i difús, que pot agreujar-se fàcilment si no es tenen les eines personals i emocionals necessàries. Entendre els sentiments que apareixen i reconèixer les tasques (de creixement personal) a realitzar en cada moment és una cosa per a la qual no se’ns prepara.

A la Fundació Pere Tarrés, disposem d’un curs breu d’aquestes característiques, que aborda l’acompanyament al dol des de tres perspectives diferents.

Per una  banda, intentar comprendre el terme, veure la seva evolució durant la història i la seva percepció per part de les dues cultures majoritàries (oriental i occidental). Malgrat això, no es perd de vista la diversitat de creences existents, a les quals es fa un repàs, incidint en el ritual de comiat.

Per una altra banda, comprendre els sentiments que poden sorgir i quines eines es tenen per poder-los afrontar forma un bloc estructural important.

Finalment, i de molta utilitat, donar elements als professionals que treballen a prop del dol i de la mort. Dins de l’atenció sociosanitària, per exemple, la mort és un element que forma part del quotidià, però, com a professional, com puc acompanyar els sofrents i no deixar-me portar pel dolor dels altres?

Tal com començava aquest article, la vida és plena de vivències, però, malauradament, pel que fa a la mort, no tenim referents clars sobre com viure i acompanyar el procés. L’excés d’informació també fa que prenguem distància emocional, però les emocions són com l’aigua, sempre troben la manera de sorgir.

Cal preparar-se per a aquest moment, cal parlar-ne de manera sincera i oberta, sense presses i amb calma, per poder créixer com a persones, i la formació, en aquest cas, és quelcom molt valuós.