EDUCACIÓ SOCIAL I TREBALL SOCIAL
BLOC DE LA FACULTAT PERE TARRÉS

Tornar a articles

La voz de las víctimas

  • La voz de las víctimas
La voz de las víctimas
Comparteix a les xarxes socials

21.04.16

La percepció social sobre la violència contra nens, nenes i adolescents a Espanya en els últims anys està vivint una transformació molt considerable. La societat està començant a parlar i a conscienciar-se de la magnitud de la problemàtica de la violència contra nens i nenes, tot i que no sempre des de la perspectiva més ajustada a la seva realitat. Però això suposa un gran avanç, perquè la sensibilització social i el canvi d'actituds cap a la violència contra infants i adolescents és una de les eines més útils per aconseguir una prevenció eficaç i una detecció acurada del mateix.

Però aquest procés és molt recent. Fins fa molt poc, aquest tipus de violència estava absent del debat públic, quan no legitimada socialment. Aquesta forma de violència, és junt amb la violència exercida contra les persones de la tercera edat, la forma de violència més invisible per un motivo molt simple: les víctimes no tenen capacitat de denunciar por sí mateixes, organitzar-se, sortir públicament i constituir un lobby social. Estem parlant de les víctimes més indefenses: les que no tenen veu.

Donar veu a les víctimes és un element clau en aquesta realitat per diversos motius. Primer, per justícia. Les víctimes demanden justícia. No només legal, també comunitària, familiar. Ser reconegudes pel seu entorn i legitimades en el seu dolor. Les víctimes pateixen sovint ser acusades de mentideres, de exagerades, inclús de bojos i boges. Però sobre tot, viuen massa sovint el ser culpabilitzades, culpables de callar, de no buscar ajuda, de no parlar a temps... inclús de ser partícips o provocar allò que ha succeït. Les víctimes demanen veu per a la radicalitat del seu dolor. Justícia a les seves famílies, comunitats, institucions, mitjans de comunicació.

Segon, per la recuperació de les víctimes. El dolor del maltractament és angoixós i desolador. I si no s'anomena, si no s'expressa a través de l'art, de la paraula, del gest…com cada persona vulgui o necessiti, aquest dolor no s'estructura, no s'elabora i no s'integra. I es queda ancorat dins el cos i l'ànima de les persones com una espècie de taca que tenyeix tot el que van vivint. El silenci és una doble condemna per a les víctimes, perquè agreuja el dany del maltractament amb el de la culpa, la vergonya, la paràlisi i l'aïllament.

I por últim, donar veu a les víctimes par tal que puguin defensar els seus drets, donar a conèixer a la societat el que han viscut, buscar ajuda i ajudar a altres nens, nenes, adolescents i adults que estan passant per situacions similars. Perquè un dolor així només el poden explicar aquells que el van viure. I poden i deuen constituir un lobby d'influència política que exigeixi unes mesures de prevenció eficaces, uns programes de tractament de qualitat i un sistema judicial que atengui el seu dolor de forma prioritària.

El lobby dels adults que van ser víctimes en la seva infància pot canviar les coses en el tema del maltractament infantil. Perquè ja poden parlar, i porque s'adonaran que no estan sols i no tenen perquè tornar a estar-ho. Donar-los veu. I escoltar allò que han de dir-nos. Encara que faci mal, fereixi o doni paüra.