Fundació Pere Tarrés  
   Facebook Fundació Pere Tarrés    Twitter Fundació Pere Tarrés    Instagram Fundació Pere Tarrés
Inici | Castellano | Contacte | | Intranet
Estàs a: Inici  > La Fundació  > Sala de premsa  > Notícies

Notícies | Entrevista a Àngels Sogas, coordinadora del número 64 d'Educació Social. Revista d'Intervenció Socioeducativa

Tornar enrere

30.03.2017 - Revista Educació Social

El monogràfic es titula Nous enfocaments per a velles problemàtiques en l’educació social. Aquests nous enfocaments que es demanen són perquè la societat està canviant molt ràpid i l’educació social s’ha d’adaptar o perquè l’educació social ha estat massa temps sense “renovar-se” i ara toca fer una actualització?

L’abordatge de les problemàtiques socials està determinat per variables de caràcter ideològic, social, polític i epistemològic, més enllà de les recomanacions del  propi coneixement tècnic i científic. El dinamisme social i, en conseqüència, els canvis en aquests elements que ara indicàvem, a més a més del progrés acadèmic, fa que l’enfocament d’una determinada qüestió d’interès social tingui una validesa temporal, acabi caducant i sigui necessari repensar-lo a la llum dels nous condicionants. Per aquesta raó els temes de caràcter social mai no s’acaben de tancar. Primer, perquè tècnicament són de gran complexitat i, en sentit estricte, no tenen solució; en segon lloc, perquè la societat no sempre els interpreta de la mateixa forma, de manera que cal un reajustament en la manera com s’analitzen i es tracten aquestes qüestions.

En l’editorial es destaca la necessitat de generar més investigació al camp socioeducatiu. N’hi ha poca actualment?

Les professions socioeducatives i en concret l’educació social, són professions que provenen de l’acció, del “fer” amb i per a les persones, de manera que tenen un origen poc científic, des del punt de vista clàssic de la recerca. Afortunadament, això està canviant molt  i en els darrers anys l’educació social ha fet un gran pas qualitatiu en la direcció de fonamentar les seves accions a partir de la recerca, ja sigui bàsica com aplicada. En aquest sentit, està cada vegada més  superat el binomi oposat de teoria-pràctica per anar cap a un binomi integrat de reflexió-acció. L’acostament entre les estructures professionals i la universitat ha contribuït notablement a augmentar l’actitud de recerca i d’estudi en l’educació social. L’evolució ha estat espectacular si considerem que l’any 1991 tot just començava la diplomatura, el 2009 es convertia en grau i els anys següents ja tenim màsters específics de l’àrea d’educació social i fins i tot tesis doctorals de l’àrea.

El primer article es dedica a la parentalitat positiva. Què és exactament?

La parentalitat positiva és una línea de treball que, de manera resumida, consisteix en desenvolupar processos de formació a pares i mares, de manera que tinguin més capacitat per afavorir l’educació dels fills i filles i, especialment, la gestió de situacions problemàtiques en qualsevol etapa de la vida infantil (des de tractar amb calma un nadó que plora o que no menja, a gestionar un conflicte amb adolescents o facilitar suport als infants quan han de fer deures). Tot i que aquesta formació perquè els adults guanyin confiança en les seves capacitats parentals pot aplicar-se a qualsevol franja de població, el seu ús és especialment rellevant amb col•lectius més vulnerables o en situació de risc. Actualment hi ha molts programes i moltes propostes d’aquesta naturalesa. Sense entrar a donar dades  quantitatives, podem afirmar que hi ha molta evidència científica dels efectes positius en els infants, els adults, en les dinàmiques familiars i en els resultats escolars.

En el segon es parla de la importància dels espais de resocialització entre presó i societat. És molt complicada la tornada al ritme de la societat un cop es surt de la presó? Quin paper juga l’educador social en la vida d’un ex-pres?

El tema de la institucionalització i de l’acomodació de l’intern als ritmes de vida de la presó, amb la conseqüent dificultat per fer després una vida ordinària, és un tema clàssic en la criminologia i en els estudis socials. El retorn a una vida normalitzada és molt difícil. La persona interna a la presó s’ha acostumat a un estil de vida molt regulat, a unes rutines molt controlades i, a més, s’ha desconnectat de la vida en la comunitat. En el moment del retorn, es produeix un xoc per la dificultat d’incorporar-se a una societat que funciona amb paràmetres totalment diferents als de la presó.  Ha de prendre decisions constantment, ha d’assumir responsabilitats quotidianes que a la presó no ha d’assumir, ha de construir vincles amb noves persones, ha d’adaptar-se als canvis ordinaris que a la presó no han arribat (per exemple, l’ús de recursos virtuals), ha de superar en alguns casos el possible estigma de la reclusió.... Hi ha molts aspectes que dificulten enormement el retorn a la vida social. En aquest sentit, la tasca de l’educació social és fonamental com a forma d’acompanyament i d’orientació a aquesta persona en el procés d’augmentar els seus nivells d’autonomia i la capacitació per superar les mil dificultats quotidianes que es trobarà diàriament.

Pel què fa a l’atenció socioeducativa dels menors estrangers no acompanyats, tema del qual tracta el tercer article. Un estudi diu que només el 37% dels menors estrangers creu tenir una relació bona/molt bona amb el seu educador social. Vol dir això que potser falta formació específica dels educadors socials per tractar amb aquests menors estrangers no acompanyats?

En relació a aquest tema, cal tenir en compte que el perfil d’aquests adolescents és molt diferent del de l’adolescent de protecció que no ve d’un procés migratori. Hi ha una dificultat inicial que prové de les expectatives d’aquets joves: ells marxen del seu país sentint-se adults que van a fer una nova vida en un altre país, però quan arriben aquí es troben que són considerats joves menors d’edat i, per tant, subjectes de protecció. A més, hi ha la dificultat de la pròpia vida en institucions (les normes, les tasques quotidianes que cal complir, l’escola....), la dificultat de la inserció laboral i també les dificultats de la distància cultural. Tot això fa que es tracti d’un col•lectiu que no s’acaba d’ajustar a la naturalesa dels recursos pensats per als adolescents. Tot això fa que l’establiment del vincle entre el jove i el professional, que és el primer pas en qualsevol relació educativa, en aquests casos sigui més difícil. Possiblement cal alguna formació específica per treballar amb aquets joves, però possiblement el problema més gran és fins a quin punt la política general de tractament d’aquests joves és l’adequada.

El quart capítol és “Educació i comunitat: una aproximació al partenariat educatiu”. Què és el partenariat?

De manera genèrica, el partenariat es pot definir com la col•laboració entre organitzacions i persones per tal d’assolir un objectiu comú en què totes les parts surten beneficiades. En el cas de l’educació, la idea del partenariat fa referència al treball col•laboratiu entre agents de manera que es reforcen entre ells. Implica el reconeixement del protagonisme de la societat civil en aquests processos mitjançant la incorporació d’entitats i agents. Des del punt de vista educatiu, aquestes propostes són el desenvolupament de les idees de treball en xarxa dins del territori: xarxa, per la forma constructiva, cooperativa i igualitària de tots els agents, i territori per l’espai concret d’influència, el lloc on es construeixen els vincles socials entre persones. Aquestes formes de col•laboració obren també la possibilitat de plantejar la col•laboració entre les institucions públiques, les entitats privades i la societat civil en el seu conjunt. Escola Nova 21 pot ser un exemple, però en podem trobar molts més, tots aquells projectes d’arrel comunitària que vinculen agents diversos amb l’objectiu d’abordar una problemàtica concreta (per exemple, l’èxit escolar, l’eradicació de la pobresa,  la incorporació de persones al món laboral, l’establiment de vincles positius de caràcter intercultural en un territori, etc.).

Sobre la victimització secundària, com pot ajudar un educador social a superar les frustracions que pot generar unes expectatives creades i que no es compleixen ni durant el judici ni en la sentència?

La victimització secundària, tot i que en l’article està vinculat a situacions de caràcter judicial, podem trobar-la en molts altres escenaris. Per exemple, la falta d’atenció a la víctima en algun tipus d’agressió com pot ser la violència de gènere o el bullying, o el fet de quedar estigmatitzada per aquella situació, és una forma de victimització (en aquest cas, de doble victimització). També podem trobar aquests efectes en situacions de maltractament institucional. L’educació social pot contribuir a minimitzar aquest impacte advers d’una determinada acció de diverses formes: en primer lloc, estant al costat de la persona victimitzada per tal de contribuir a que pugui fer valdre els seus drets, sigui visibilitzada i tinguda en compte; en segon lloc, incidint sobre els agents que potencialment poden generar aquesta victimització; en tercer lloc, establint formes de treball que siguin el més respectuoses possible amb la persona atesa i que realment responguin a la idea segons la qual la persona està en el centre de la intervenció.

Més informació sobre la revista Educació Social, aquí.

[Element content="current" type="content" key="url_vincle1" end="</div><div style='display:block'>"]

Més informació:



© Fundació Pere Tarrés | Avís legal | Mapa de la web | Accessibilitat | Contacte

Segueix-nos:

Facebook Fundació Pere Tarrés Twitter Fundació Pere Tarrés Youtube Fundació Pere Tarrés Flickr Fundació Pere Tarrés RSS Fundació Pere Tarrés Linkedin Fundació Pere Tarrés Slideshare Fundació Pere Tarrés Blog Fundació Pere Tarrés Instagram Fundació Pere Tarrés



Fundació Pere Tarrés | Numància 149 - 151 | 08029 | Tel. 93 430 16 06 | Fax 93 419 62 68 | fundacio@peretarres.org