|
|
|
|
|
Un dels fenòmens socials més significatius del segle XX, i que continuarà durant el segle XXI, ha estat l'increment de l'esperança de vida i, l'augment de la població gran fruit d’un envelliment progressiu de la societat. Així, sens dubte, l'envelliment és un dels màxims reptes socials i econòmics del segle XXI per als països europeus. En aquesta perspectiva cal assenyalar que Europa, en el marc de les diverses regions mundials, té la major proporció de persones que supera els 65 anys, conjuntament amb el Japó, amb unes proporcions sense precedents. Aquest fet suposarà un increment de la despesa de la societat en allò que fa referència als plans de pensions i a la creació i manteniment dels recursos sociosanitaris per a aquesta població envellida, amb un augment del percentatge de persones grans en situació de dependència.
En aquest context plantejat, un dels reptes bàsics, al qual s'ha de donar resposta és l'increment de la qualitat de vida de les persones grans, i l'increment de la seva autonomia personal, a retardar al màxim els processos de dependència i a la millora de l'autoestima d'aquest col·lectiu. El desenvolupament de programes que incrementin la qualitat de vida de les persones grans en totes les seves dimensions és un dels objectius bàsics on les administracions públiques, les universitats i els centres d'investigació, i el conjunt d'institucions de la societat civil, han de col·laborar d'una forma coordinada.
En aquest sentit és important assenyalar, que la UNESCO comença a preocupar-se pels problemes de l'envelliment l’any 1958; no obstant això és a partir de la Conferència General (1974), quan l'envelliment es vincula a l'educació, dotant-lo de contingut i d'un pressupost específic. Dins aquest mateix àmbit internacional, cal fer referència a la V Conferència Internacional sobre Educació de les Persones Adultes, organitzada per la UNESCO i que va tenir lloc a Hamburg al juliol del 1997.
Dels temes abordats en l'agenda futura preparada a Hamburg figurava l'aprenentatge de les persones grans, amb dues propostes molt clares, en relació a elles:
a) Assegurar a les persones l'accés a l'educació i a la formació;
b) Organitzar activitats que il·lustrin la forma en què l'educació per a gent gran pot reforçar el paper de les persones en la construcció de les societats actuals.
Per tant, l'aprenentatge al llarg de tota la vida, allò que es coneix com a educació permanent és i ha de ser un element bàsic en la política a realitzar en relació a les persones grans en tant que condició sine qua non per aconseguir una millora real de la qualitat de vida, per aconseguir un increment i la seva autonomia personal, per millorar la seva xarxa de relacions socials i per possibilitar l'existència de suports socials, tant de caràcter formal com informal.
