Els representants de cinc entitats de lleure de Catalunya conversen sobre la situació del seu objecte de treball en els mesos d'estiu en una taula rodona organitzada per la revista Estris. Què ha canviat des de fa uns anys fins ara en les activitats d'estiu que duen a terme les entitats d'educació en el lleure? Quines són les noves necessitats? Amb quines dificultats es troben? I si mirem cap al futur, quins reptes se'ls dibuixen? Hi intervenen la Maria Valencia del Moviment de Centres d'Esplais Cristians, en Carles Xifra de la Fundació Catalana de l'Esplai, l'Arnau Garcia de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, la Berta Mundó d'Esplais Catalans i l'Elena González d'Escoltes Catalans.
Com a agents implicats, quina creieu que ha estat l'evolució de les activitats d'estiu en els darrers anys?
MARIA VALÈNCIA: Les activitats d'estiu han evolucionat tant en volum com en tipologia. El que abans eren les colònies o els casals d'estiu a petita escala, ara són casals més específics i en tenim un ventall molt més ampli. Per exemple, les rutes, amb altres modalitats o altres destinacions; o les colònies, molt més específiques - colònies d'anglès, d'esports...-; així com els casals. Quant al volum, la necessitat social fa que les famílies necessitin a l'estiu un espai on els seus fills estiguin bé, atesos, etc. L'oferta és molt més àmplia i ara una família té molts llocs per triar, fins i tot també molts preus i això és pot veure com una dificultat però també com una oportunitat.
CARLES XIFRA: Hi estic d'acord, però crec que també hi ha una mena d'estabilització del mètode o projecte educatiu. Les activitats de vacances, d'estiu, cada cop queden més estabilitzades com aquesta peça bàsica de l'equilibri educatiu entre l'activitat i les vacances, entre l'esforç i el plaer, entre la protecció i l'autonomia. Per altra banda, sí que hi ha un petit canvi, com a mínim en les activitats que plantegem nosaltres. Com que augmenten els grups de petits que vénen a fer les activitats d'estiu, hem anat relegant cap als mitjans i els grans les activitats de rutes, campaments, etc. i hem deixat per als més petits les activitats més controlades, amb més seguretat, amb més comoditats. També com a evolució, en els darrers anys els projectes d'intervenció sobre l'entorn ens funcionen bé, és a dir, els projectes d'aprenentatge i servei i els camps de treball, per exemple.
ARNAU GARCIA: En aquests últims anys hi ha hagut un augment molt gran de serveis educatius en el temps de lleure, que han donat resposta a les necessitats familiars i que cobreixen des de la qualitat i el rigor aquests espais. Una altra part seria tota la que fa referència a l'associacionisme educatiu, tots els esplais i agrupaments que fan els seus campaments i les seves colònies des de la gratuïtat. Aquí han entrat en una dialèctica amb tots els serveis educatius de lleure i en una confusió, a vegades. Ha augmentat la visió professionalitzadora i ha permès arribar a l'estiu a nois i joves als quals abans no es podia arribar i cobrir així necessitats socials, però al mateix temps,aquest fet està fent trontollar el projecte de l'associacionisme educatiu amb base voluntària d'on surt el món de l'esplai i de l'escoltisme.
BERTA MUNDÓ: Sí que de mica en mica es va vivint més aquesta competitivitat o competència en el dia a dia dels esplais amb altres activitats professionals del tipus casal d'estiu, colònies d'aquestes més diversificades i més especialitzades, i això ha anat una mica en detriment, a nivell més local, amb les activitats pròpies de les associacions. Vull remarcar que des dels esplais o els agrupaments entenem les activitats d'estiu com el punt culminant del projecte de tot el curs i que, per tant, ens costa una mica parlar només d'activitats d'estiu perquè entenem que és un projecte anual de curs, que dóna resposta a una globalitat i no només al servei que es pot donar a l'estiu.
ELENA GONZÁLEZ: Arran de l'augment del volum d'activitats o potser també per aquest canvi social i aquest proteccionisme envers l'infant, el que ha succeït és que ens hem trobat amb un excés regularitzador. En el cas de les entitats de base associativa vol dir que les persones voluntàries han de destinar molt temps a poder formalitzar aquestes regularitzacions: a poder fer papers, a poder treballar tota la burocràcia administrativa i això el que fa, en el cas de les entitats de base associativa, és treure qualitat al projecte, és a dir, el contrari del perquè es va voler potenciar aquesta regularització. Per altra banda, el que dèiem de les noves tendències. En el cas de l'escoltisme són dues coses pròpies i innates al mateix projecte: el fet de treballar pel teu entorn local i el fet de pertànyer a un moviment que està present arreu del món. És un bon mètode, però també té els seus límits, és a dir, no sé si és adequat traslladar-lo directament a una activitat que dura uns quinze dies.
MARIA VALENCIA: Respecte a la professionalització de les bases voluntàries, nosaltres estem en un doble espai perquè tenim 150 esplais federats al Moviment de Centres d'Esplai Cristians (MCEC), tots voluntaris, però també tenim les activitats organitzades per la nostra entitat, la Fundació Pere Tarrés. El nostre discurs de sempre és:tenim grans professionals al capdavant dels centres d'esplai, tots ells voluntaris, i tenim grans professionals remunerats en els centres diaris i en d'altres activitats organitzades per la Fundació i que cobren el seu sou. És aquell debat etern en què mai ens posarem d'acord.
CARLES XIFRA: En el nostre cas ens passa exactament el mateix.
ARNAU GARCIA: Si hi ha alguna cosa que ara s'hagi de cuidar és el model associatiu perquè és el que està disminuint des dels darrers anys, perquè és el que es posa en perill, perquè li costa més tirant endavant sense un suport des de diferents línies i perquè és el que realment té un valor per si mateix.
BERTA MUNDÓ: Sí que és important que diferenciem el màxim possible els dos models perquè cadascun sigui reconegut en la mesura del que li pertoca.
CARLES XIFRA: En tot cas, a nosaltres ens costa diferenciar-los perquè en tenim de mixtes.
MARIA VALENCIA: Estic d'acord que hem de reclamar a la nostra societat el reconeixement, però el de l'educació en el lleure com a model educatiu.
ARNAU GARCIA: El valor de l'educació en el lleure adreçat als joves, n'és un; però el valor educatiu que té l'associacionisme cap als monitors, n'és un altre de diferent. Però com que es mescla, els nostres monitors voluntaris entren en el dilema moral de dir: "Per què faig això així si ho podria fer treballant?". I és aquí quan et preguntes quin és el valor del que estàs fent: els diners o el projecte?
ELENA GONZÁLEZ: A mi no m'agrada gens una terminologia que fem servir molt: professionals i voluntaris. M'agrada més parlar de gent que treballa de forma remunerada i gent que treballa des de la gratuïtat. El tema de professional te l'atorga com vius i com fas viure el projecte. Aquí és on hi ha la part diferencial, és a dir, no li podem exigir a un treballador, sigui en un esplai o en qualsevol altre lloc, que s'impliqui de tal manera que el transformi a ell mateix.
CARLES XIFRA: No hi estic d'acord perquè no és una empresa, sinó una entitat que té un projecte i la gent que hi treballa se'l
creu. Només pel que cobren no estarien allà, tampoc.
ELENA GONZÁLEZ: És clar, però jo em refermo en el que deia l'Arnau: per què fer-ho sense cobrar si com dius podríem fer-ho adherint-nos als valors d'aquesta entitat? No és per ser fonamentalista, però hi ha quelcom aquí al darrere que també ens ha de fer pensar que fer-ho de manera voluntària fa reflexionar aquesta persona sota uns altres paràmetres.
CARLES XIFRA: Una part de necessitat o repte que hem de poder afrontar és que les activitats d'estiu no haurien de ser un fet per excloure els infants a participar. Aquí hi ha un tema econòmic al darrere. Entenem que les necessitats d'estiu són un dret, i no un privilegi, i per tant, han de poder ser inclusives per a tothom, no només des del punt de vista econòmic, sinó també social. Possiblement també hem de ser capaços d'adaptar-nos al nou calendari escolar i a les unitats de les famílies. I segurament també tenim com a repte el fet de vetllar per la qualitat de les activitats i dels projectes, que no només té relació amb els requisits legals, sinó també amb els mecanismes de suport institucional que estan al voltant de les activitats.
ARNAU GARCIA: Si alguna cosa tenim entre mans difícil i que hem d'abordar és el treball comunitari, el treball local, la convivència i el fet que nosaltres podem ser un eix cohesionador en els diferents espais i realitats socials. Això es pot fer des de les activitats d'estiu i també s'ha de fer durant tot el curs. Queda com un tòpic, però fa uns anys enrere insistíem molt en l'educació en valors i fins i tot ha arribat a pervertir-se, però ara més que mai cal entrar en els valors i fer-ho a fons, des d'una visió espiritual de les persones, d'entendre el que som i el que fem més enllà d'allò material. I aquí sí que hi ha un treball fort a fer amb els infants i joves.
BERTA MUNDÓ: Un dels reptes que hem tingut sempre, però que ara hem de tenir molt present és que els esplais i agrupaments hem d'educar ciutadans del present. Hem de pensar que estem treballant amb ciutadans des del primer dia que entren a l'esplai i hem de fer que se sentin part d'un projecte comú de la societat i que això repercuteixi perquè un altre dia tinguin unes habilitats o unes actituds més enllà de les que actualment promou la societat, com l'individualisme o el consum.
ELENA GONZÁLEZ: Crec que el nostre paper dóna una múltiple resposta a les necessitats actuals. Per una banda, aquestes famílies assedegades de valors i de capacitats es poden veure alleujades amb les nostres activitats. Per una altra, l'administració i aquest discurs que tots nosaltres fem servir de dir que som espais de cohesió social, de trobada, etc. Crec que molt lliurement i sense complexos podem dir que estem formant ciutadans -d'una manera molt militarista, d'acord-, però és així, estem transmetent valors que no es troben en un altre lloc. Moltes vegades ens perdem pels mecanismes, i ens oblidem del públic objectiu que són els infants. Aquesta és la gran batalla.
MARIA VALENCIA: L'educació en valors s'hauria de treballar a casa i més a l'escola, però potser en l'educació en el lleure tenim l'obligació de treballar-la d'una forma molt més integral i donar-li un valor afegit que en altres contextos, pel que sigui, no té. Tendim a dir: "Aquests adolescents són el nostre futur". Sí, d'acord, però també són el nostre present i els hem d'educar en el present, en aquests moments de participació i de transformació de la nostra societat, i donar-los veu -els principis democràtics es creen també des de la base, per tant, perquè no els donem l'opció de poder parlar? Per altra banda, hi ha unes necessitats de caràcter molt pràctic. Durant el curs escolar, l'infant surt de l'escola i el pare i la mare estan treballant i no té on quedar-se. I a l'estiu els pares treballen i l'infant té dos o tres mesos de vacances, llavors, què fan amb ell? Nosaltres també hem de saber aprofitar-ho com a punt culminant de les nostres activitats que fem durant l'any.
ARNAU GARCIA: A mi m'agradaria afegir que per poder donar resposta a les necessitats de la societat cal que l'administració faci una aposta per tota l'activitat que estem fent. Amb això vull dir facilitar l'accés a l'entorn natural enlloc de dificultar-lo, que ens ajudi a tenir més facilitats en l'acampada, que ens ajudi a donar un suport mediàtic o de reconeixement social a la tasca que es fa des de l'associacionisme educatiu... És molt material.
CARLES XIFRA: No és tant material, penso. Una cosa són els aspectes legals, però l'altra és aquest reconeixement de la importància de la tasca que fem que permet relacionar-te de tu a tu amb els altres agents educatius, ja que sempre estem una mica per sota i picant la porta per dir-los que nosaltres també podem fer això.
BERTA MUNDÓ: En la mesura que tinguem aquest reconeixement social, també és mésfàcil respondre a l'entorn més immediat a nivell local perquè si algú t'està reconeixent com a agent educatiu, és més fàcil que la gent vingui a trucar a la teva porta.
ELENA GONZÁLEZ: És aquesta doble vessant de l'administració: diuen que creuen molt en la nostra tasca, però fins un punt. I aquest fins aquí per a nosaltres potser vol dir la meitat de feina que podríem fer.
ARNAU GARCIA: És una pregunta interessant. No vull semblar dolent, però una de les dificultats és amb les famílies, que ens veuen com un espai que ha de donar un servei de lleure. No fem un servei de lleure a l'estiu, fem campaments i activitats durant l'any. La nostra opció és molt econòmica, però no és perquè hi hagi menys qualitat, no és perquè es vagi a llocs pitjors, és perquè els nostres monitors, els caps no cobren.
BERTA MUNDÓ: Aquesta dificultat no és exclusiva amb les famílies, sinó que és generalitzada i quan surten els esplais o agrupaments als mitjans de comunicació reafirmen aquesta postura de ser considerats com un servei. Ens costa molt que l'administració entengui les activitats que realitzem a l'estiu com a punt culminant del projecte de curs, perquè les reconeix com activitats d'estiu i li agrada fer ‘bombo' d'això. És cert que últimament està canviant, però li està costant.
ELENA GONZÁLEZ: Sembla una reivindicació molt bàsica, però l'accés al medi natural en les activitats que fa un agrupament escolta és molt importat. El fet que arribis a un espai natural i hi hagi lavabos al mig del bosc, pel que fa a la visió d'un educador en un agrupament, és surrealista perquè si estem anant allà per sortir del món urbà, del barri o de la família propera per viure i desenvolupar-nos d'una certa manera; trobar-nos unes taules, cadires i uns lavabos trenca una bona part d'aquesta voluntat que hem tingut quan hem marxat uns dies fora. Crec que això és una batalla que ja està perduda i em segueix tocant molt la moral. I l'altra qüestió és el tema de les titulacions de monitoratge i de directors. Estem en un context on hem volgut posar uns paràmetres pels quals un és monitor o és director. Torno al que deia al principi: qui són els professionals i basant-se en què són professionals? Les activitats que fem els agrupaments tenen un valor afegit no només perquè ens haguem tret aquesta titulació, sinó perquè els educadors estan patint un procés educatiu propi. Totes aquestes capacitats o aptituds que anem aprenent no estan reconegudes enlloc, però tots hem de "passar pel tub" d'aquestes titulacions, que no recullen moltes de les capacitats que un educador en un agrupament escolta acaba a prenent.
MARIA VALENCIA: Estic d'acord que ser considerats per les famílies com la zona blava o verda de torn és una limitació important, és a dir, cal que hi hagi un reconeixement de la nostra tasca. Hi ha pares que ja ho coneixen i ho valoren, però hi ha un gruix al qual no hi ha manera d'arribar. Assenyalaria també el tema econòmic. Les activitats dels nostres centres d'esplai són econòmiques, i de fet, en el context de crisi això ens ha afavorit perquè ha facilitat que dintre del gran ventall d'oferta d'activitats la família pugui triar la de l'esplai en detriment de les altres. Però continuem tenint dels centres puguin tenir un accés a les activitats, siguin colònies, siguin casals, sigui el format que sigui. D'on treure aquests diners? Com a federació oferim un sistema de beques, però ens costa moltíssim cobrir totes les demandes. Puja la demanda però els diners continuen essent els mateixos, o menys.
CARLES XIFRA: Subscric aquest últim punt. Insistiria també en la necessitat de treballar conjuntament amb la comunitat educativa, tant amb famílies com amb escoles. Les activitats d'estiu que tenen aquesta característica de temps breu, intens i que no entra en contradicció ni competència amb el temps lectiu ho han de poder facilitar més. De moment som capaços de coordinar-nos, però no de cooperar. Quan dic cooperar vull dir aquest reconeixement i suport mutus, més enllà de compartir estratègia educativa.
BERTA MUNDÓ: A mi m'agradaria que cada vegada més els esplais i els agrupaments puguin ser un mirall de la societat en general, és a dir, que si hi ha immigració pugui estar inclosa dins dels esplais, si hi ha infants amb dificultats econòmiques també hi puguin estar inclosos... Que siguem capaços de respondre a tots aquests canvis socials. Per altra banda, d'aquí a 10 anys m'agradaria que fóssim capaços d'estar parlant en aquesta taula sobre els dos models i no viure-ho com si estiguessin en conflicte, sinó com a dos models que poden conviure i que cadascú està reconegut pel que fa i pel que és.
ELENA GONZÁLEZ: La carta als Reis seria molt llarga però ja acabaria de completar la idea del reflex social afegint-hi el fet de ser un referent social. La feina que es fa en un agrupament i en un esplai té un valor educatiu altíssim i està molt menystinguda. Hi ha altres països on els escoltes, per exemple, tenen veu en qüestions educatives, però veu específica, no només fer uns grups de treball per al Pla Nacional de Joventut, per exemple. Estem educant en el temps de lleure infants i joves i tenim la capacitat explícita de dir com creiem que han d'evolucionar segons quins temes a nivell educatiu o social perquè, en definitiva, no deixem de ser agents socials.
MARIA VALENCIA: Quan vaig començar en el món de l'esplai, un amic em va dir: "D'aquí a cinc anys els esplais no existiran". Després va dir que al cap de 10 anys no existirien. Jo aspiro a que d'aquí a 10 anys no hagin desaparegut, i que d'aquí a 20 anys tampoc, sinó que, justament, anem caminant cap aquest reconeixement i ens anem fent lloc dins de la societat. Aspiraria també a un treball més conjunt entre les entitats que ens dediquem al mateix de manera que puguem assegurar un treball des de l'educació en el lleure per a tothom i poder generar espais formatius i d'acompanyament per a l'infant, sigui en esplais, en agrupaments o en activitats puntuals que facin entitats escolars.
CARLES XIFRA Coincideixo. El reconeixement legislatiu i institucional ens situaria en un altre punt i tindríem molta més força.
ARNAU GARCIA: La meva carta als Reis és que hi hagi una conciliació laboral i familiar gran i això faria que fossin necessaris menys serveis de lleure. També somio amb uns agrupaments més representatius a la societat i, per tant, més oberts. Formar part del discurs educatiu d'aquest país seria un element clau. Ja hem fet un primer pas: tenim una llei educativa que ens reconeix. I tant que ens agrada mirar a Europa, mirem quin paper té l'escoltisme en la societat civil i en la incidència política i educativa. També somio amb uns moviments educatius liderats per joves i que ells transmetin la seva manera de fer. I per acabar, per ajudar a aquest reconeixement que no l'ha de fer l'administració sola, sinó que l'hem de començar nosaltres, espero que ens posem les piles i que sapiguem veure com conviuen els dos models i com funcionen perfectament, però per separat.
MARIA VALÈNCIA
Presidenta del Moviment de Centres d'Esplai Cristians (MCEC). És mestra d'educació especial i psicomotricista
especialista en mediació corporal com a teràpia d'intervenció. Actualment treballa en una escola pública atenent infants en situació de risc socioafectiu i amb trastorns de desenvolupament, tasca que combina amb la direcció d'un esplai i amb el càrrec de formadora i cap del Departament de Pedagogia de l'Institut de Formació de la Fundació Pere Tarrés.
CARLES XIFRA
Té 34 anys i des de l'any i des de l'any passat és el cap de l'Àrea d'Acció Educativa de la Fundació Catalana de l'Esplai. Ha estudiat ciències ambientals i treballa com a educador. Forma part de l'entitat des de 1998.
ARNAU GARCIA
Té 26 anys i des de fa sis mesos és comissari general de Minyons Escoltes i Guies de Catalunya (MEG). Educador social de professió, la seva relació amb l'educació en el lleure va començar molt aviat, primer com a nen d'esplai, i més tard, amb 16 anys, com a cap de l'AEiG Perot Guinarda. Amb 22 anys, es va incorporar a l'equip de FOCA (Formació de Caps) del Sector II (Barcelonès) de MEG, on va tenir el càrrec de comissari.
BERTA MUNDÓ
Té 23 anys, ha estudiat Belles Arts i des de fa nou mesos ocupa el càrrec de secretària general d'Esplais Catalans (Esplac). La seva vinculació amb el món del lleure va començar als 9 anys a l'Esplai Garbí de Mataró, on després va exercir com a monitora i coordinadora. En la seva trajectòria dins d'Esplac, ha participat en el sector geogràfic del Maresme, a la Comissió de Cooperació Internacional, i ha estat tècnica del sector Maresme.
ELENA GONZÁLEZ
Té 27 anys i des de fa sis mesos és la cap de relacions exteriors d'Escoltes Catalans. La seva implicació en el moviment associatiu va començar a l'Agrupament Escolta el Pi de Les Corts, fa gairebé deu anys. A Escoltes Catalans, ha ocupat el càrrec de seguiment de relacions exteriors de la vegueria del Barcelonès i el de coordinadora de política de joventut. Des dels 18 anys treballa en tasques relacionades amb la gestió administrativa, feina que compagina amb els estudis de Ciències Econòmiques.
El vídeo de la taula rodona a www.engrup.tv
