Les dades recentment publicades per la Fiscalia General de l'Estat anuncien un augment « preocupant » de les agressions de fills adolescents vers els seus pares i mares. Certament, les xifres no ens poden deixar indiferents: el darrer any han augmentat en un 56% els pares i mares que han denunciat els seus fills per agressió.

Com sol passar quan ens presenten dades com aquestes, que reflecteixen una realitat socialment colpidora, la incapacitat per trobar explicacions plausibles a un fenomen complex obre la porta a tota mena d'arguments catastrofistes, que contribueixen a alimentar un sentiment de desencís general: "això abans no passava", "el jovent d'avui en dia no té valors", "la família està en crisi", etc.

En canvi, els estudis històrics i sociològics ens han demostrat que no és cert que actualment ens trobem en una societat més violenta que les anteriors. De casos d'agressions en el si de la família -i de l'escola- n'hi havia abans i n'hi ha ara. Els principis de l'ensenyament autoritari d'altres èpoques (que il•lustra perfectament el conegut lema "la letra con sangre entra"), o bé l'autoritat paterna dominant a l'entorn familiar (que era impensable qüestionar sense rebre el que ara es coneix com la "bufetada educativa"), són mostres que -en èpoques passades no molt llunyanes- el càstig físic era un instrument habitual, i legitimat socialment, al servei de la disciplina i l'ordre. Però el que ara ens sobta és que qui pega, qui exerceix aquesta violència també poden ser els adolescents envers els adults: què ha canviat?

Les claus analítiques d'aquesta situació són complexes i requereixen explicacions que fugen d'esquemes clàssics. Una dada a recordar és que, com afirma la Fiscalia, no estem parlant d'un problema que afecti únicament al que denominem "famílies desestructurades" o sense recursos. Aquesta és una problemàtica que -de manera absolutament minoritària, cal recordar-ho- és transversal a les diferents classe socials.

La violència no és un fenomen nou, però les profundes transformacions socials dels darrers anys certament han canviat els actors i els contextos. Efectivament, han canviat les circumstàncies de la joventut actual i aquests canvis estan incidint en les pautes de relació dels joves, entre ells i amb els adults. En la situació actual, s'ha passat d'uns models educatius autoritaris a un cert "buit d'autoritat". La creixent complexitat social, i la por de tota una generació adulta a reproduir esquemes, ha acabat produint una generació d'infants i adolescents que han crescut amb múltiples models externs a la família. José Antonio Marina utilitza un refrany africà que diu: "per educar una criatura fa falta tota una tribu". És important aquesta reflexió per entendre que tots els agents educatius estan implicats en l'educació, i no es pot atribuir la responsabilitat únicament a la família, a l'escola o als mitjans de comunicació. A nivell social ens trobem en un clima d'incertesa moral que dificulta la possibilitat de consensuar aquells models i referents vàlids, i que genera el que el sociòleg Salvador Cardús ha qualificat com a "desconcert educatiu". Cal reivindicar la idea d'autoritat ben entesa. Perquè autoritat vol dir això; ser un model, un referent, on l'infant s'hi pugui reconèixer. I, en aquest sentit, l'autoritat és sens dubte la base de tota educació.