Hi ha nens i nenes pobres a Catalunya? Si bé tothom té clar que les persones grans poden patir processos d'exclusió, sovint oblidem que darrere de l'adult hi ha un infant que en rep les conseqüències. Quan un infant no compta amb el suport i amor necessaris, pot arrossegar ferides molt profundes i irreversibles al llarg de la seva vida (depenent, entre d'altres coses, de l'edat en què es produeixen i de la capacitat de resiliència).
Les entitats socials fa temps que alcem la veu per denunciar les condicions de desigualtat en què viuen i creixen els infants. Les darreres dades de l'Idescat evidencien que s'ha disparat la vulnerabilitat de la població entre 0 i 15 anys. I és que, malgrat que en els darrers anys la pobresa infantil a Catalunya s'havia mantingut estable en valors entorn del 18,5%, les dades de l'Idescat les situen ja en el 23,4%, a la cua de les dades conegudes de la Unió Europea.
Parlar de pobresa infantil vol dir parlar de la vulneració de l'accés a l'educació, a la salut o a condicions residencials acceptables, entre d'altres coses. Parlem d'abandonament i exclusió educativa, d'inaccessibilitat a les activitats d'educació en el lleure o de l'increment de les possibilitats de patir certes malalties cròniques o mentals o trastorns d'alimentació. Aquestes són només algunes de les situacions que impedeixen a molts infants fugir del cercle de reproducció de pobresa i exclusió social.
Aquesta és la realitat diària amb què es troba, d'alguna manera, un de cada quatre nens catalans, un col•lectiu invisible. Precisament per això no deixa de sorprendre'ns que en una societat que tendeix a la sobreprotecció dels seus infants es caigui en aquesta indiferència cap als més vulnerables. És per aquest motiu que la Fundació Pere Tarrés juntament amb Càritas Catalunya i la Fedaia vam organitzar una trobada per ser altaveu d'una població que no es pot defensar. Aquesta va servir per analitzar la situació i per elaborar propostes per combatre-la.
Constatem que la lluita contra la pobresa infantil és una prioritat de les polítiques europees però que no és així al nostre país. Mostres d'aquesta indiferència serien la manca d'informació i recerca per orientar les polítiques públiques, les dificultats per mantenir un sistema educatiu de qualitat, o les minses ajudes adreçades a les famílies amb més dificultats.
Les entitats demanem al nou govern que es posi el focus en la infància, amb polítiques preventives, des de diferents esferes d'actuació i a través de la provisió de serveis, amb la complicitat de la mateixa societat. Considerem necessari un augment dels serveis que contribueixen a evitar que els joves tinguin dificultats per seguir amb la formació o per incorporar-se a un lloc de treball amb valor afegit, i prioritzar l'atenció a la petita infància, amb llicències parentals més llargues i amb serveis que redueixin les carències familiars. Més enllà de la funció compensatòria que poden fer les escoles bressol, també són efectius amb més edat els centres oberts o centres d'esplai diaris, així com el paper dels educadors a domicili o els espais d'atenció psicopedagògica.
Invertir en infància és invertir en les persones: en equitat i justícia, en competitivitat, en cohesió social. Creiem que tots nosaltres, les entitats, l'administració i la societat en general, hem de fer alguna cosa aquí i ara per lluitar contra la pobresa i l'exclusió social que afecta un de cada quatre nens a Catalunya. Ens hi va el futur!

El fracàs escolar és un tema central per als partits polítics catalans. Al menys era una de les prioritats en els seus programes en les darreres eleccions. És una prioritat que no pot quedar en paper mullat perquè es tracta d'un problema de primera magnitud per al nostre país. Magnitud per la xifra: un 30% dels alumnes no acaben l'ESO satisfactòriament. Una xifra que no parla només de fracàs escolar sinó que suposa el fracàs de tota una societat. I magnitud per l'abast de les seves conseqüències: darrera d'aquestes xifres hi ha molts joves que veuran obstaculitzat el seu futur i, per tant, un país que no podrà ser competitiu en un context social i econòmic on la formació i la qualificació estant sent claus per generar riquesa i mantenir la cohesió social.

És evident doncs que ens trobem davant d'un repte tan important per al nostre futur que requereix de la implicació de tota la comunitat. Un repte complex que cal abordar des de diversos fronts, i no només carregant tota la responsabilitat en l'escola o l'administració.

En aquest sentit, és cert que l'acció de l'escola i dels mestres és imprescindible. Especialment la d'una escola reconeguda que compti amb suport suficient i es situï en un entorn d'exigència i esforç, apassionada per l'aprenentatge i la cultura integradora de les persones. Tanmateix l'educació que es pugui fer en els primers anys de vida, dels 0 als 6 anys, on es posen les bases per al desenvolupament dels infants. Així l'escola bressol i altres dispositius familiars i socials també són vitals.

I és que és innegable el paper de les famílies en l'abordatge del desenvolupament dels infants. Cal, per tant, donar suport a les famílies. I només en aspectes econòmics sinó també en les seves funcions parentals, i més en un moment de profunds canvis de la composició, i de pèrdues de referents sobre l'exercici de l'acció educativa.

Finalment, la comunitat i les entitats com ara centres d'esplai, agrupaments escoltes, centres diaris, etc. tenen també una responsabilitat molt rellevant a l'hora de prestar aquest suport educatiu a les famílies i als infants. Les entitats que actuen en espais no escolars ajuden a establir relacions positives, contribueixen a millorar l'autoestima d'infants i adolescents reconeixent les seves aportacions i progressos, els faciliten l'accés a les noves tecnologies (atès que certes famílies no en disposa a casa), ofereixen un espai on fer els deures i tenir reforç escolar, on ser orientat, on poder jugar, on ser estimat. En definitiva, en complementar i compensar altres actuacions educatives per construir pilars sòlids que allunyin els infant si adolescents del fracàs escolar.

En definitiva, el fracàs escolar és un repte compartit per tota la societat que precisa comptar amb l'esforç i la implicació de la comunitat, els millors actius i els recursos de l'administració pública. Certes inversions poden esperar, però els nostres fills no. El seu i el nostre futur, depèn de les opcions presents.

Actualment es parlar molt del fenomen dels joves que ni estudien ni treballen, coneguts com a ni-ni, així com d'una joventut buida de valors i allunyada del compromís i de la implicació social. Considerem que en aquest context tan crític amb la joventut és un bon moment per reivindicar el paper d'una altra joventut que exerceix habitualment una tasca social i educativa tan essencial com invisible socialment i que és la dels monitors d'esplai. Un exemple evident i proper serà la trobada que el cap de setmana del 26 i 27 de març aplegarà a Lleida un miler de monitors de lleure.

Són joves que d'una forma altruista destinen els dissabtes a la tarda als centres d'esplai i de deu a quinze dies a l'estiu a colònies, campaments o casals. Són nois i noies de 18 a 25 anys majoritàriament, voluntaris i amb un ideal transformador de la societat que es reuneixen per preparar les activitats, promoure excursions i "perdre" el seu temps amb milers d'infants de tot el país. Són una petita part de la generació jove que a més d'estudiar i sovint treballar es comprometen amb altres joves en una de les realitats socials més vives: els centres d'esplai. Aquest només un exemple dels prop de 14.000 monitors voluntaris que col•laboren en entitats de lleure catalanes. Un exemple del compromís de molts nois i noies que opten per dedicar el seu temps lliure a acompanyar infants i joves en el seu procés de creixement. Si els fonaments de la categoria humana de les persones s'adquireixen en la joventut, llavors les seves inquietuds socials, el seu interès educatiu, la seva actitud compromesa i responsable són sens dubte uns bons pilars de futur. De fet, segons recullen alguns estudis fer de monitor aporta competències essencials per al desenvolupament professional i personal com ara la capacitat d'iniciativa, la creativitat, el treball en equip o la resolució de conflictes. És a dir, ser monitor és una autèntica escola de ciutadania pel futur.

I no només per al seu futur personal i professional, sinó també per al futur de la nostra societat. No podem oblidar que aquests joves són transmissors de valors, eduquen infants i els donen suport emocional. A més assumeixen una important funció d'integració de nens i joves immigrants que acudeixen als centres d'esplai. També fan una valuosa tasca educativa amb infants amb dificultats especials, afectats pel fracàs escolar, per l'absentisme, per carències afectives i socials, delinqüència o marginació. I és converteixen en models de referència per als infants, adults de demà. L'educació en el lleure és un dels pocs ambients positius, de transformació social, on el menor aprèn a actuar gratuïtament, a reflexionar de debò, a compartir, a respectar, etc. Siguem conscients que la proximitat que el nen o jove viu respecte als seus monitors no la viu respecte a la resta d'adults. El nen i l'adolescent en la seva afirmació personal acostuma a prendre com a model als seus iguals (els seus companys de la mateixa edat o una mica més gran, com ara els monitors). De fet, el més habitual és intentar contraposar-se als hàbits dels adults més propers. Per tant, aquests joves que fan de monitors voluntaris en el seu temps lliure esdevenen un model de comportaments, de llenguatge, de valors per a les següents generacions.

I quin és aquest model? Un model de joves que s'aturen a reflexionar com ocupar part del temps d'oci de forma positiva, preguntant-se què poden fer des d'una contribució no remunerada vers els infants, el mediambient, el patrimoni cultural o un grup d'avis. I que s'han adonat que això no és incompatible amb el descans ni amb la diversió. D'aquí l'interrogant: "Qui, si no tu?" com a lema de dos dies de treball, intercanvi d'experiències i festa que tindrà lloc a Lleida el darrer cap de semana de març. Es tracta d'una realitat de la societat civil catalana que entenem important donar-la a conèixer.

Molt probablement ens hem fet, més d'un cop, les preguntes següents: "per què sóc monitor/a?" i "per a què ho sóc?", suposant que ja tinguem molt clar que no "fem" de monitors/es, sinó que ho "som".
El temps ocupat a l'esplai, les reunions a deshora, els caps de setmana compromesos, l'esforç de programar, realitzar i avaluar les activitats, els embolics dins l'equip de monitors, etc. sovint ens fan replantejar el per què i per a què de la nostra opció per l'educació en el lleure... quan crec que la pregunta fonamental no està en el "què" sinó en el "qui": per qui i per a qui sóc monitor/a?
Segur que tots/es nosaltres portem alguns referents a la nostra "motxilla vital" (aquella motxilla invisible que sempre portem posada a l'esquena i que forma part de nosaltres).
Els nostres "referents" són aquelles persones que han deixat petjada en la nostra manera de ser i de fer, en el nostre projecte i estil de vida. Són aquells familiars, amics, mestres, monitors/es... que ens han regalat l'aroma que portem posat i que dóna un toc de color a les ulleres des de les quals contemplem la vida.
Els referents ens han deixat un llegat de valors i actituds i, en la mesura que l'hem integrat en allò que som i volem ser, es fan presents en allò que vivim.
De tant en tant, pot anar bé preguntar-nos pels nostres referents. Sabem quins són? Quina empremta creiem que han deixat en allò que som, en la nostra manera de viure, en com ens posicionem en el món? En què ens han influït en les nostres opcions? I en el fet de ser monitor/a?
Ser monitor/a és apostar per un món que val la pena viure junts; construir-lo perquè hi hagi lloc per a tothom; transformar-lo per a poder-lo compartir; treballar perquè, cada cop més, el "jo" esdevingui un "nosaltres".
Des d'una perspectiva creient, crec que ser monitor/a és apuntar-se a construir el Regne de Déu ara i aquí (un món on l'altre esdevé el meu germà /germana).
Ser monitor/a és trobar sentit en el per qui i per a qui vivim.
De fet, és des de la nostra motxilla que els referents de cadascú ens retornen la pregunta: i tu, monitor/a, quin vols que sigui el teu llegat? Per qui i per a qui ets referent? Quina és la petjada que deixes?
Tots/es tenim un encàrrec. De cadascú depèn si l'incorporem, o no, a la vida.

L'Estat del Benestar, més enllà de la sanitat, l'educació i les pensions s'ha consolidat aquests darrers anys desenvolupant serveis socials i especialment en l'atenció a les persones amb diferents tipus de dependència. Sense dubtar de la bondat dels avenços normatius, a alguns dirigents d'entitats socials els preocupa que la gran majoria de recursos públics disponibles, i una part dels recursos privats, com les obres socials de les entitats bancàries, es destinin només als serveis catalogats per l'Administració.
Tanmateix, al marge d'aquests serveis garantits per l'Administració, són moltes les accions socials, igual de rellevants, que no s'estarien duent a terme en aquests moments si no fos per la iniciativa d'associacions i fundacions. Sense ànim de ser exhaustius, podem parlar, per exemple, de l'atenció a les persones sense sostre, del suport a mares solteres sense un entorn familiar que les recolzi, de l'atenció als centres especials de treball que facin possible la realització professional i personal de les persones discapacitades, de l'atenció als centres de lleure diaris o als centres oberts que atenen la infància en situació de risc en sortir de centres escolars i de l'atenció i prevenció de toxicomanies, entre d'altres. Són iniciatives sense ànim de lucre imprescindibles en la societat actual.
I més enllà d'atendre els col•lectius esmentats, la societat civil organitzada és capaç de fer visibles els interessos legítims de les persones que no tenen l'oportunitat de fer-se sentir. Dels nous "pàries", com els anomena el sociòleg Zygmunt Bauman.
Del fet que la societat civil sigui considerada interlocutora en depèn la visibilitat d'altres interessos diferents dels predominants, així com una altra jerarquització de les prioritats politicoeconòmiques. El mercat i el poder polític tenen unes prioritats a les quals cal afegir les dels col•lectius més desafavorits.
És fonamental el paper de l'Administració Pública en una economia social de mercat. Aquesta, des de la legitimitat de l'elecció democràtica dels seus representants, fixa normes econòmiques que han de complir, garanteix drets socials als ciutadans i distribueix el pressupost en els diferents àmbits d'actuació.
Amb tot, una societat és avançada també perquè els seus membres, les persones, tenen consciència de la seva responsabilitat social. El reconeixement normatiu i fins i tot econòmic de les organitzacions de la societat civil contribueix a millorar la qualitat de la democràcia i del conjunt de la societat. Les organitzacions socials atenen amb gran eficàcia els col•lectius amb dificultats socials, denuncien els punts febles i són eficients gestors quan se'ls concerta o contracta la prestació de serveis públics. És fonamental el paper de l'Administració Pública en una economia social.

L'atur ha crescut els dos primers mesos de 2011 en gairebé 200.000 persones. L'enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre de 2011 pot arribar per primera vegada a la xifra alarmant de cinc milions d'aturats. L'estacionalitat d'alguns sectors com el turisme o la ciclicitat d'altres sectors com la construcció han marcat l'atur al nostre país durant els darrers anys. L'economia espanyola requereix de sectors estables com el Tercer Sector Social que en els pitjors moments de la recessió no només ha aguantat els llocs de treball sinó que, a més, ha crescut quant a l'ocupabilitat de col•lectius amb més dificultats laborals, com la dona o les persones joves.

L'any 2003, segons el Llibre Blanc del Tercer Sector Social, aquest estava format per entitats autònomes, sense ànim de lucre, nascudes per a la promoció de la persona i en especial per a la inclusió social de col•lectius vulnerables, estava integrat per 5.600 entitats amb un pressupost anual que representava l'1% del PIB català i ocupaven 52.000 persones. El 2009 (segons l'Anuari del Tercer Sector) eren ja 7.500 entitats amb un pressupost anual del 2,8% del PIB català i ocupaven 100.000 treballadors i treballadores. Si aprofundim més en les dades ens adonem que el 73% dels contractes són femenins -el col•lectiu amb més dificultat d'inserció laboral-, que el 69% dels contractes són fixos i que un 62% són a jornada completa. El perfil tipus de la persona contractada en aquestes organitzacions és el d'una dona autòctona de 20 a 35 anys, amb estudis universitaris i que treballa com a tècnica des de fa més de tres anys.

Les entitats socials presten serveis, amb un elevat nivell d'eficiència, a més d'1.700.000 de persones de col•lectius vulnerables, com nens i adolescents en situació d'exclusió social, persones amb discapacitat, d'origen immigrant, persones grans... Tots aquests serveis, inclosos entre les finalitats d'interès general, es financen en part per l'administració, però també gràcies a la capacitat de mobilitzar fons privats de les organitzacions socials en mostrar la necessitat palpable de les seves actuacions. Càritas, per exemple, no ha vist decréixer, sinó tot al contrari, els seus ingressos durant la crisi econòmica a causa de l'alta consciència social de moltes persones a la nostra societat.

Hi ha, doncs, un sector d'activitat sense cap altra rendibilitat que la social, amb una elevada legitimitat per les necessitats que atén, discret pel que fa a la seva intervenció i que, a més, creix de forma rellevant, gairebé un 100% de creació d'ocupació en 6 anys i amb un cost econòmic poc rellevant per a la societat. Un àmbit d'activitat que és capaç de mobilitzat més de 245.000 voluntaris per a la seva acció i que afavoreix la cohesió social. Cal prendre consciència del seu paper com a motor econòmic, de la seva importància en la generació de llocs de treball, i afavorir un marc legal i d'intervenció que el potenciï.

Si hi ha un tema recurrent al llarg de la formació dels educadors socials i els treballadors socials és tot allò que gira entorn de la distància professional.

Els que ens dediquem a l'acció social des d'aquestes disciplines sabem (o hauríem de saber) que l'eina més important amb la que treballem som nosaltres mateixos. I això va des del nostre propi cos fins la nostra ànima, passant per les nostres competències actitudinals, el nostre saber estar...

En alguns discursos podríem perdre'ns i pensar que aquesta distància significa poder atendre una persona sense emoció. Sóc del parer que és impossible intervenir com a educador social o treballador social i evitar les emocions. Un músic que no surt a l'escenari amb cert neguit és possible que no transmeti el mateix que el que sí ho fa.

Saber cuidar el nostre cos i l'ànima del que significa aquest treball amb les persones no és un tema menor. Però en tot cas no hem de llegir en negatiu la proximitat professional, que és un terme que a vegades se'ns oblida treballar-lo tant com el de la distància.

Els diferents recursos on treballem aquests professional permeten i defineixen (en certa mesura) aquesta distància. No és el mateix (entorn a aquest tema) la feina en un recurs on veus la persona a la que atens un cop cada dos mesos que treballar en un recurs residencial on dines, dorms i et lleves pràcticament en el mateix espai que les persones amb les que hi treballes. Cosa que evidentment no significa que hi hagi més o menys implicació.

Per altra banda també hem de fer certs exercicis de autoconeixement (no només en aquest aspecte...) per poder saber fins on estem disposats a apropar-nos o bé fins on som capaços de fer-ho. Podríem discutir també si hi ha encàrrecs institucionals implícits o explícits en aquest sentit.

És possible que l'experiència sigui un factor que ens facilita posicionar-nos d'una manera o una altra, però també està clar que amb trajectòria professional o sense podem cometre errors en aquest sentit. Com dèiem, l'autoconeixement pot ser la clau.

Tot plegat no és un tema menor ni simple i hem de mirar de treballar-lo amb profunditat.