El Papa va parlar sobre les famílies i el camí a seguir per cadascú
Avui per fi hem arribat a Roma per assistir a la XV Jornada Mundial de la Joventut.
Aquesta jornada es fa a Tor Vergata, que és una àmplia àrea de més de 330 hectàrees, situada a la vora del gran cinturó anular al sud-est de Roma.
En arribar la Mariví va preguntar a una noia d'informació per on podíem passar els minusvàlids; llavors ella va mirar la relació que tenia i li va contestar que en aquesta relació no figurava cap minusvàlid en el nostre grup. Mentrestant, jo estava sola dins l'autocar perquè feia molta calor; després va tenir el mossèn Ferran i la Marivi per preguntar-me si volia anar al lloc dels minusvàlids o amb nosaltres. Possiblement si vaig amb els minusvàlids no podré estar amb ells; en aquell moment jo vaig pensar per dintre meu que no sabia què fer, ja que no volia causar molèsties; finalment vaig pensar." Si tinc unes persones molt amables i atentes, per què he vingut aquí sinó per estar amb ells? Va som-hi!"
El camí fins al lloc que teníem destinat era un recorregut de 10 quilòmetres, bastant accidentat. Jo vaig passar una mica de por, però sabia que Déu estava en mi perquè Ell també va fer un camí molt dur. I, com sempre, la famosa calor! Com mola!
Eren les 3 de la tarda i amb tot i això encara no havíem dinat. Tot seguit vàrem haver d'anar a buscar el dinar. Ens varen donar llaunes, pa, aigua i sucs de fruita... També ens varen donar una bossa on hi havia llibres, una espelma i un mocador gran que era igual per a tots. I, sense dinar, encara vàrem seguir el camí fins arribar al lloc que ens tocava, que estava marcat en un paper de color groc.
Ja hem arribat. Al·leluia! Són les 6 de la tarda i per fi ja podem dinar. Érem dos milions de joves. Allò semblava un formiguer. Érem joves vinguts de tot arreu.
Són les 8 de la tarda i per fi veiem un helicòpter on hi va el sant Pare. Que fort! Quan va arribar el sant Pare, va pujar al seu "papamòbil!" I la meva gran alegria va ser quan vaig veure el sant Pare passant pel meu costat. Jo estava emocionada. No sabia què em passava dintre meu. El Papa ja ha arribat! La gent cridava: "Juan Pablo II"" te quiere todo el mundo". La gent cantava la cançó Emmanuel i el Papa seguia el ritme picant a la seva cadira i es va emocionar.
El Papa va parlar sobre les famílies i el camí a seguir per cadascú, que és molt dur, perquè no és fàcil seguir Déu. En aquell moment varen tirar coets; això va ser molt bonic i a mi no em varen espantar. En acabar la cerimònia del Papa vàrem menjar quelcom i a dormir a terra fent bivac. A prop meu hi havia un grup que es va posar a tocar música, o sigui que això de dormir aquella nit va ser una fantasia. A les 4 de la matinada passava, per harmonitzar la nit, el camió de les escombraries; a més, el terra estava mullat de la rosada de la nit i feia fred. Sort que jo anava molt ben equipada i només vaig tenir fred al cap. Bé, va ser una nit bomba!.
Lourdes Cuní
Sant Vicenç de Sarrià
