Vaig sentir una força que em va possibilitar fer el salt en el buit, confiar en Déu
Senyor, a qui aniríem? Vós teniu paraules de vida eterna. Quan els nens de l'escola i els joves dels grups em pregunten con vaig sentir la crida de Déu, al respondre tinc la nova oportunitat de fer memòria i alhora fer present la meva història que intento dia rera dia vagi sent cada cop més la història de Déu en mi, que Ell vagi sent el veritable protagonista.
Sou el meu Senyor, ningú com Vós no em fa feliç. Tothom cerca la felicitat, trobar quelcom que l'ompli, sentir-se lliure i ple, en una paraula realitzat. Tots en un moment o altre, ens hauríem de preguntar, què vols de mi, Senyor? I intentant respondre ens trobaríem davant la mirada amorosa d'un Déu que sempre ens ha acompanyat discretament, que ha respectat els nostres ritmes, que ens coneix pel nostre nom, que ens estima pel que som i que ens vol feliços. Un Déu que ens convida a fer camí amb ell i a lliurar-nos del tot als nostres germans.
Doncs sí, vaig sentir ja fa uns anys
la crida de Déu. Em dic Marta, tinc 33 anys, fa quatre que vaig
fer els meus vots perpetus com a Carmelita Missionera i uns dotze que
estic amb les germanes. La crida que vaig sentir a la vida religiosa ha
estat el millor regal que Déu m'ha pogut donar. La meva família,
escola, amics, totes les persones amb les que em vaig anar fent, em parlaven
de Déu i dels valors del Regne. No va ser fàcil la decisió,
tenia a casa i en l'ambient esportiu que m'envoltava moltes seguretats,
satisfaccions i també molts projectes, però, és clar,
un cop més oblidava que em trobava amb el projecte de Déu
i només descobrint-lo i acollint-lo podia ser feliç. Les
trobades, els grups, el contacte amb les germanes i les diferents comunitats,
les trobades de Taizé, els moments forts de pregària i l'experiència
forta de contacte amb realitats marginals en els camps de treball, el
testimoni de les germanes missioneres, anar descobrint l'Església
com quelcom viu del que formava part… em van fer plantejar novament
la pregunta. Què em demanes Senyor? Per què i per a qui
vull realment viure? Què vull fer amb la meva vida?
No hi havia res que m'omplis… I després d'un temps vaig sentir
una força que em va possibilitar fer el salt en el buit, confiar
en Déu i llençar-me a l'aventura de tot el que suposava
consagrar-me a Déu i als germans.
Ara, després d'aquests anys, us puc dir que sóc feliç, intentant fer realitat la meva vida de religiosa, la meva vocació com a Carmelita Missionera. Amb Ell he pogut superar totes les dificultats i els moments difícils que es van trobant al llarg del camí. Desitjo seguir vivint estimant Déu i cercant la seva voluntat en la pregària, creixent en comunió amb Ell i els germans; tenint a Maria molt present en la meva vida. Vivint la comunió també en la meva comunitat com a "petites esglésies" tal i com volia el nostre fundador el P.Palau : sent obertes, acollidores, senzilles, dones d'esperança i compromeses amb l'entorn. I en la missió, oferint tot el que sóc, sent solidària amb la misèria i el dolor, les alegries i les esperances de tots els homes i denunciar amb valentia tota injustícia. Viure apassionadament i renovar cada dia el meu sí a seguir vivint com Ell va viure: en pobresa, obediència i virginitat. Que en una paraula comporta deixar la vida a les mans de Déu, viure totalment per a Ell i els germans. Estimar el nostre món i poder transmetre a tots els que m'envolten la VIDA nova que dia a dia em segueix regalant el Senyor. Donar gratuïtament allò que gratis he rebut. Us convido a fer-vos la pregunta: què vols de mi Senyor? I així començarà la vostra aventura….
MARTA PEIRÓ ( Carmelita Missionera )
* Si voleu contactar amb alguna de les persones que escriuran en aquesta
secció podeu trucar al telèfon de la Delegació de
Pastoral de Joventut 933 011 277 i us donaran informació.
