SOM EN TEMPS D'ADVENT

Des de la celebració de la fe, l'any litúrgic, tot ell centrat en el misteri de la Pasqua de Jesucrist del que en fem el memorial cada diumenge, comença amb el temps d'Advent, que s'inicia quatre diumenges abans de la celebració del Nadal.

És un temps que està marcat per l'expectativa definitiva de la vinguda del Senyor (en llatí es diu adveniente Domino, d'on prové la paraula advent), i el pretext per a la qual és la celebració de la seva Nativitat. Amb la Nativitat de Jesús els cristians veien, i veiem, acomplerta l'esperança en la vinguda del Messies que tenia el poble d'Israel.

TEMPS D'ADVENT: TEMPS D'ESPERANÇA.

Allò, doncs, que és intrínsec al temps d'Advent no és la preparació immediata per a la celebració de la festa de Nadal (tot i que hi ajudi), ni, molt menys encara, preparar-nos a celebrar l'aniversari del naixement de Jesús.
Allò que és intrínsec al temps d'Advent és el relleu de l'esperança a l'hora de reflexionar, aprofundir, compartir, pregar i celebrar la nostra vida en la fe.

Tampoc no es tracta que hàgim de reduir l'exercici de l'esperança al temps d'Advent. Com s'esdevé en tantes altres actituds i valors evangèlics és necessari exercitar-les constantment, dia a dia i en tota situació. El temps d'Advent és un camí i una ajuda per mantenir encesa aquesta esperança, i per anar prenent consciència de la seva importància, de manera que dinamitzi la nostra vida quotidiana.

ESPERAR, DES D'ON?

És difícil, per no dir impossible, considerar i celebrar l'esperança sense ser conscients de quina és aquella realitat que ens la reclama i des de la qual esperem. De no ser, és clar, que ens acontentem amb reduir aquest valor i aquesta actitud a un mer bon desig, a una il·lusió, o a unes expressions formalment poètiques que benvesteixen el nostre viure ajudant-nos a sentir-nos-en cofois.

Per això, si volem deixar-nos impregnar d'esperança, és necessari que cada vegada siguem més conscients de la realitat que estem vivint i des la qual clamem per un món millor per a tothom, per tal d'anar-ne trobant el camí.

I aquest prendre'n consciència ha d'abastar:

* les situacions, les realitats, les actituds,... negatives, sofrents, de pobresa, de marginació,... que es donen en la vida de persones, grups, pobles, nacions, i des de les quals se'ns demana a nosaltres mateixos una conversió;

* i també aquelles positives que vivim i descobrim en la gent i que, malgrat la seva petitesa, ens porten a confiar en què allò que esperem no és cap quimera, atès que ja en tenim reflexes en l'avui, i així ens encoratgin a la conversió.

ESPERAR, CAP A ON?

Servint-nos dels termes més específics del llenguatge amb el que s'expressa la nostra fe, és convenient afirmar que allò que esperem és l'adveniment definitiu del Regne (tal i com preguem en el Parenostre: vingui a nosaltres el vostre Regne), del qual ja en tenim uns elements en el nostre viure (tal i com Jesús anunciava: el Regne ja és aquí, ben a prop vostre), i que ens pertoca anar manifestant enmig del nostre món (també en el Parenostre diem: faci's la vostra voluntat).

Una esperança que no només ateny els anhels i desigs individuals sinó que, i sobre tot, abasta fins arribar a assolir fer de tota la humanitat la gran família de Déu. No podem deixar al marge de l'acompliment de la nostra esperança cap de les realitats que empetiteixen i malmeten la vida de cap dona ni cap home, de cap ancià ni cap infant, de cap poble del nostre món.

Una esperança que, recolzada en la confiança (la fe) i moguda per l'amor, ens empeny a assolir amb els altres aquell moment en el que no hi hagi cap altre relació entre les persones i els pobles que no sigui la de l'Amor, on Déu es manifesta plenament.