"El contacte amb el sofriment em porta a la progressiva descoberta de la plenitud d'amor, no com a resultat del meu esforç, sinó com acollida i recepció d'un obsequi gratuït."

He tingut la sort de néixer i créixer en una atmosfera familiar cristiana. Des d'infant, no només em vaig sentir estimat sinó que em vaig saber estimat, per Déu i pels altres, rebent mil petons de forma connatural. Tinc fresca la pregària interior a la meva primera comunió: "Vine, Senyor Jesús i posseeix-me!"

L'adolescència interior em comença un matí d'octubre als 8 anys: la decepció per la infidelitat d'un amic em llença des de llavors a relativitzar els meus afectes i a orientar-los vers la recerca de l'únic Amic que no falla mai. Venen anys d'inquietud i desig d'una plenitud d'amor que em desbordi. Per fortuna, viscuts amb pocs però bons amics i amigues que atemperen la meva por a la inseguretat i la meva melangia. Important setmana d'exercicis als quinze anys que m'acosta per sempre a la pregària i la lectura de l'Evangeli de forma quotidiana: quan torno i baixo les escales de casa dels pares m'adono que tot i tothom és diferent. Però són els meus ulls que han canviat. Tot el meu sentiment de vulnerabilitat (que dissimulo amb l'amor propi) no podrà entenebrir l'estranya sensació que experimento aquella tarda de mirar com mira Déu i de ser conegut per Ell.

Una experiència llarga de dos anys serà llavors decisiva: vaig a cuidar tots els caps de setmana un grup de vells molt desmanegats a l'antic i depriment asil del parc. Al sortir, abans de tornar a casa, passejo per la perifèria del sud-oest del Besòs. El contacte amb el sofriment em porta, paradoxalment, a la progressiva descoberta de la plenitud d'amor no com a resultat del meu esforç, sinó com a acollida i recepció d'un obsequi gratuït.

Primer curs d'universitat, pregària intensa, eucaristia diària i expectació interior. Repeteixo sovint al vespre al sortir de missa: "què vols de mi?" Tinc 17 anys i conec un capellà i un grup d'amics que m'ajuden a escoltar. Resem junts i intentem restar disponibles. Un dijous al matí d'hivern, pregant, veig l'entrega a l'Amor infinit de Jesús en el sacerdoci com la única resposta "natural" que s'espera de mi davant la sobreabundància amorosa de l'Amic. Però no ho veuré mai com un debat interior, sinó com una evidència.
Llorenç

...he tingut experiència missionera ... vaig poder descobrir la riquesa que Déu ha donat a cada poble

Durant la cerimònia de Professió religiosa ens es feta aquesta pregunta: "Què demaneu a Déu i a l'Església?". "La gràcia de pertànyer-hi, sent una Germaneta dels Pobres".

La vocació és un do, una resposta a una crida feta per Déu i que es renova en el concret de cada dia, per a col·laborar més estretament amb Ell, en la missió d'Anunciar la Bona Nova als Pobres i un any de gràcia del Senyor. D'aquesta crida demanen les dues vessants de la vocació, una vessant espiritual (la d'anunciar la Bona Nova del Regne), i una altre lligada a l'acció (la pràctica de les Obres de Misericòrdia), anunciant l'Any de Gràcia del Senyor, és a dir, mostrant un Déu que és AMOR pels homes, ple de misericòrdia i compassió, d'un Déu que s'interessa d'una manera especial pels més pobres i petits, per aquells que degut a la seva situació no compten als ulls d'un món on el que es valora és el que una persona fa o produeix i no el que és en realitat: un ésser creat a la imatge i semblança de Déu.

La vocació és per a mi una manera de realitzar plenament la meva identitat de dona creada a la imatge i semblança de Déu. Em dic Montserrat i tinc 34 anys, en fa 8 que vaig dir el meu "Si" per sempre al Senyor al pronunciar els vots perpetus en la Congregació de les Germanetes dels Pobres. La vocació va anar creixent en mi d'una manera espontània, quasi bé sense adonar-me. Poc a poc vaig anar veient que el que més m'omplia i em feia feliç era el servei desinteressat als més pobres, descobrint en ells el missatge de Déu, al mateix temps que sentia en el meu interior les paraules de Crist: "tot el que feu a un d'aquests, a mi m'ho feu".

Per la parròquia vaig entrar en contacte amb la casa que les germanetes tenien a Reus, allí vaig poder viure aquella frase... "hi ha més felicitat en donar que en rebre". Al mateix temps que podia descobrir que és molt el que podem aprendre dels avis, si els sabem escoltar i acollir tal com són, descobrint la riquesa acumulada pel pas del temps. Dintre de la Congregació he tingut experiència missionera, ja que el meu primer destí fou a Gallup, (una reserva índia de pels roges a l'estat de Nou Mèxic). Allí vaig poder descobrir la riquesa que Déu ha donat a cada poble, a cada cultura, obrint-me a unes maneres diferents de pensar i de fer, però tan bones com les nostres. Desprès de passar 4 anys a Kenya he comprés que la felicitat no està en allò que tenim, sinó en allò que som. D'aquest poble vaig aprendre el sentit de l'hospitalitat, sempre hi ha un lloc, un plat pel foraster que arriba, encara que sigui molt poc el que es pot compartir. També vaig redescobrir el sentit de la germanor, de les alegries i de les penes compartides, etc.

Tot això m'ha ajudat a comprendre millor que Déu és Pare i que fa sortir el mateix sol sobre tots, i que ens estima a tots i a cada ú tal com som i que val la pena de donar la vida per amor a Crist i als germans. Si Déu et crida no diguis que no, ja que sinó la teva missió quedarà per realitzar, ja que aquesta és única i irrepetible.

Sor Montserrat Maria de la Cruz.
Plasencia, 15 de setembre de 2000.

* Si voleu contactar amb alguna de les persones que escriuran en aquesta secció podeu trucar al telèfon de la Delegació de Pastoral de Joventut 933 011 277 i us donaran informació.