ORACIÓ I VIDA

No sempre sembla fàcil harmonitzar la vida i l'oració. Això és degut a la idea, probablement falsa, que tenim de la vida com oració. Pensem que la vida consisteix en estar inquiets realitzant moltes activitats i que l'oració consisteix en retirar-nos de la vida i oblidar tot allò que es refereix al nostre proïsme i a la seva situació humana.

· L'oració condueix a l'acció

Comencem dient que no preguem per complir una obligació més, ni per oferir a Déu una glòria que manca a la resta de la nostra vida. La nostra oració és expressió i font de vida cristiana. Neix de la vida i ens condueix a ella. És fals oposar l'oració a la vida com si l'oració no pertanyés a la vida. Al contrari, l'oració és un dels moments forts de la nostra vida, un moment culminant de la nostra acció, perquè des de l'oració alenem i sostenim el nostre viure. La trobada sincera amb Déu centra la nostra vida en "l'únic que és necessari", alliberant-nos de l'egoisme i del poder acaparador de les coses. Al mateix temps, suscita en nosaltres energies que difícilment es despertarien si tot es reduís a allò que és finit. Per altra banda, ens permet descobrir les arrels profundes dels conflictes i del patiment humà, i ens impedeix acontentar-nos amb qualsevol justificació evasiva. En obrir-nos a l'amor del Pare trobem en ell el millor fonament per a reconèixer, estimar i servir els germans. S'entén bé l'exhortació de Sant Pere: Visqueu "perseverant en l'oració, compartint les necessitats dels sants, practicant l'acollida" (Rm 12, 12-13).

· La prova de tota oració

Qui de veritat es comunica amb Déu mai és un "jo" aïllat. No pot trobar-se amb Déu Pare sense trobar en ell la raó, la força i el fonament de la fraternitat humana. L'aïllament, la despreocupació vers la resta de la gent, la competitivitat com forma de vida, la indiferència davant del dolor humà, fan impossible la veritable oració. Per això, la prova de tota oració és l'amor. La millor oració és la que ens fa estimar més. És impensable el trobament amb l'amor sense que generi una vida d'amor. Encara que cregui fer molta oració, "qui no estima no ha conegut Déu, perquè Déu és Amor" (1 Jn 4, 8). L'oració necessita l'espai de la vida sencera per a expressar-se com amor. No s'estima a estones i de manera intermitent. S'estima en l'oració i en la vida.

AMB QUI PARLEM EN L'ORACIÓ?

Molt abans de la psicoanàlisi, els mestres de la vida espiritual ja havien advertit sobre els paranys i els autoenganys en els quals pot caure la persona que prega. Si volem pregar Déu en veritat hem de fer-nos la pregunta: què estem fent realment quan preguem?, amb qui estem parlant quan pretenem parlar amb Déu en l'oració?

· No identificar Déu amb els nostres sentiments

Certament, el Déu al qual nosaltres ens dirigim pot ser una prolongació narcisista del nostre propi jo, una creació de la nostra fantasia que ens permet alimentar diverses il·lusions, un mirall en el qual reflectim els nostres autoenganys, una coartada que alleugera el pes de la culpa, i moltes coses més. És per aquest motiu que hi ha la necessitat de purificar l'oració buscant el veritable rostre de Déu.
Déu no és la pau o el goig que experimentem en el nostre interior. Déu "sempre és més gran" , és més enllà. Sempre caminem "a les palpentes" cap a ell, il·luminats per la Paraula i seguint Jesucrist, "camí que duu al Pare" (cfr. Jn 14, 6). No hem de caure en el parany de "fabricar-nos" un Déu al nostre gust i per a un ús particular.

· Déu no es deixa manejar

Es busca Déu amb humilitat, sabent que en l'oració és ell qui té la iniciativa de la trobada. Iniciativa que exigeix de renunciar a qualsevol tipus d'actitud en la qual els importants siguem nosaltres, els nostres desigs i les nostres necessitats. Déu no es deixa ni posseir ni manejar al nostre gust.
Un Déu evident i obvi, confós amb els nostres propis sentiments i sotmès a les nostres necessitats és una il·lusió. L'actitud del veritable orant és una altra: "El teu rostre buscaré, Senyor, no m'amaguis el teu rostre" (Sal 27 [26], 8-9). "La meva ànima et busca, Déu meu; té set de Déu, del Déu viu" (Sal 42 [41], 2-3).


· Cap a on ens condueix l'oració?

Des d'una perspectiva psicològica, l'oració pot semblar un acte arriscat. Què fa una persona parlant amb algú a qui no es veu i que no sabem si escolta i, ni tan sols, si existeix?, què és el que diferencia aquesta oració de la fantasia de la persona que delira? Allò decisiu és esbrinar cap a on condueix l'experiència de l'oració. Qui alimenta la seva pròpia fantasia, viu al marge de la realitat, no s'enfronta a ella: es crea la seva pròpia realitat perquè l'altra no li agrada. L'oració veritable, contràriament, porta a afrontar la duresa de la vida i, el que és més important, a entestar-se en la seva transformació. Resar el Déu de l'Evangeli condueix a viure evangèlicament, fins i tot assumint la creu.